laplujanomespanta

  Diuen que el verd és el color de l’esperança, i que l’esperança és l’últim que es perd. No estem vivint uns temps que ens permetin tenir-ne d’esperança, però tot i així no defallim. Fa dos anys, més o menys per aquesta època, teníem l’esperança que la pandèmia durés poc i que ben aviat poguéssim tornar a la vida normal. Però no va ser així. Ens vam haver de conformar a fer renovació d’esperances cada pocs mesos: esperem que per Nadal, esperem que amb les vacunacions, esperem que després de l’estiu... tot era anar esperant que d’una vegada s’acabés el malson. I al final sembla ser que, pel que fa a la pandèmia, ho podem donar gairebé per superat. I la constatació que això ha estat així és que els quinze dies que m’he agafat de vacances per desconnectar han funcionat com una mena de bàlsam. Tenir la sensació que fas el que tens planejat, allà on has decidit anar i sense cap mena de restricció, amb la mateixa gent que aquests dos últims anys hauries volgut trobar-te i no va ser possib

  Al cine com a la literatura, els personatges triomfadors només tenen interès si al final acaben caient a l’abisme del fracàs. Aquesta és la meva opinió. Els perdedors, en canvi, es van apoderant de l’espectador, o del lector, i cada vegada hi empatitzem més. A mi les pel·lícules de triomfadors no m’agraden gens perquè encara que les vulguin fer servir d’exemple per encoratjar la gent a superar-se, les trobo falses i enganyoses, alienants i desorientadores: la vida real no és mai com el que es mostra allà. Una de les pel·lícules que més em va irritar va ser Carros de fuego (ara m’acabo de guanyar l’odi etern de bastanta gent). Com que a mi l’esport no m’interessa i la competició encara menys, veure aquells paios corrent amb una música sofisticada de fons més aviat em produïa rebuig que admiració. Va ser una pel·lícula molt admirada i aclamada, o sigui que estic en minoria sobre el tema. Hi ha moltíssimes pel·lícules que tracten de persones que gràcies al seu esforç personal aco

  Cada vegada que m’acosto a l’ordinador per escriure alguna cosa i penjar-la al blog m’esforço per trobar un tema que al mateix temps que sigui interessant o curiós, també sigui alegre o divertit. I ja fa temps que no en trobo, perquè l’actualitat no dona treva i les coses són cada vegada més negres i sinistres. Si a sobre afegim que a Barcelona fa un mes que no veiem el sol, ja està tot dit. He decidit, però, donar-me uns dies de descans de fer-me mala sang, coincidint amb les vacances de setmana santa, desconnectar del blog i de la realitat i fugir de Barcelona fins a nou avís. No m’enduré l’ordinador, no buscaré temes d’actualitat, deixaré la ment en blanc i que l’ocupin les coses senzilles. Però abans deixaré programats dos articles perquè apareguin els diumenges 10 i 17, així no perdo el contacte. Aquest serà el primer, i quan el llegiu jo ja hauré fugit més enllà de l’univers... No és la primera vegada que parlo de la realitat virtual, aquella en la qual ens movem amb una pe

  “L’oblit és un potent instrument d’adaptació a la realitat perquè destrueix a poc a poc en nosaltres el passat supervivent que està en constant contradicció amb ella”. Marcel Proust La setmana passada vaig dir que m’oblidaria del Sàhara Occidental i del cop de porta que el Govern espanyol ha donat a las aspiracions del poble sahrauí. Molt bé, doncs no he pogut perquè cada dia han sortit al diari articles i opinions comentant el canvi de posició d’Espanya respecte al tema, encara que Rodríguez Zapatero s’esforci per dir que no hi ha canvi. Tothom coneix la meva tendència al pragmatisme i, per tant, hauria de semblar-me bé que facin renunciar per força el poble sahrauí al referèndum que la mateixa ONU havia acordat com a primer pas per a una solució pacífica. Aquest acord de les Nacions Unides, acceptat per Espanya, ja feia anys que estava sobre la taula i ningú no es preocupava per dur-lo a la pràctica. Mentrestant els sahrauís es consumeixen als campaments de Tindouf, esperant qu