EL MEU PRIMER SENGLAR

 

A la vida de qualsevol persona sempre hi ha un primer “alguna cosa”: un primer amor, un primer sou, un primer viatge a l’estranger, un primer desengany... A la meva vida hi ha... un primer senglar. O va ser un primer llop? No, era un senglar!

Ho vaig explicar en una de les històries del llibre Calidoscopi. Es deia El ganivet de matar llops, i narrava una excursió a Montserrat d’un pare i les seves dues filles petites. Aquell pare (que era el meu) tenia una fantasia desbordant i unes ganes de fer teatre que es moria, de manera que, com diu el conte, no li va costar gaire escenificar una escena en la qual ell, valent, estava a punt d’enfrontar-se a un llop, amb el ganivet ad hoc a la mà, davant la mirada aterrida de les seves filletes. Les tals filletes van veure el llop sense dubtar-ne, perquè mai no es dubta de la paraula del teu progenitor, només que uns quants anys més tard van saber que aquell llop era probablement un senglar, animal molt més habitual de trobar pels camins montserratins que no pas un llop salvatge.

Aquesta història m’ha vingut a la memòria perquè a Barcelona estem rodejats de senglars des de fa temps, però ara el problema ja s’ha fet universal perquè fins i tot a la Xina estan dient que no volen els nostres porcs perquè uns quants senglars de Collserola s’han mort de la pesta. No és cap broma. Catalunya és exportadora massiva de carn de porcí i la Xina ens en compra molta. La indústria se’n ressent i la cosa pot acabar molt malament. Ara que vivíem una època tranquil·la ens apareix la pesta porcina. De moment només entre els senglars, i esperem que no transcendeixi a les granges. Però per què tenim tants senglars?

Una explicació la donava Joaquín Luna a La Vanguardia. Després en parlo, però abans vull confessar que si bé la meva primera experiència amb un senglar/llop va ser terrible, la meva segona amb un senglar/senglar va ser molt més agradable. Va tenir lloc molts anys després, en època tardoral, exactament uns quants 27 d’octubre, quan amb el Marçal celebràvem el dia d’inici de la nostra relació, i ho fèiem a l’Orotava. Un restaurant especialitzat en plats de caça quan n’era l’època, i l’octubre era plena temporada. El plat estrella era civet de senglar, i això és el que nosaltres demanàvem. Amb els anys ens devien canviar els gustos perquè vam deixar d’anar-hi, però aquells civets els tinc ben presents a la memòria.

A mi em semblava que els senglars només campaven pels boscos de l’interior de Catalunya i que caçar-los era una activitat que feien els caçadors que, com els pescadors aficionats, sempre m’han semblat una mica rarets, tot i celebrar efusivament els àpats que els meros o les llagostes pescats pels meus amics m’han proporcionat. Però quan vaig veure que a la part alta de Barcelona hi havia una colònia de senglars que baixaven a furgar als contenidors acompanyats pels seus fillets, en fila índia, com en una pel·lícula de Walt Disney, em va semblar una estampa d’allò més tendra. Els problemes van venir després: accidents de ciclistes però també de cotxes per culpa de bèsties que sorgien a les fosques al mig de la carretera; contenidors tombats i totes les escombraries escampades per terra; criatures que fugien esparverades quan els veien aparèixer al jardí de casa seva... Però esclar, son bèsties que no es poden eliminar sense un protocol especial, i així han anat proliferant de tal manera que ara necessitarien una bomba atòmica per acabar amb la colònia barcelonina d’aquests éssers entranyables.

Segons el columnista Joaquín Luna la culpa de tot això la té Walt Disney, per haver humanitzat els animals fins a tal punt que ja hem perdut la noció de què és una bèstia i què és una persona. He de dir, però, que amb mi no ha pogut. No sento cap tendresa per les bèsties. Soc tremendament respectuosa amb els animals, amb els seus hàbitats, amb els seus costums, però que no me’n parlin ni se m’acostin. Soc de les que crec que els animals no tenen drets, que són les persones les que tenen obligacions respecte dels animals i que aquestes obligacions exclouen el maltractament, l’experimentació dolorosa i un munt de coses negatives més, però no exclouen l’eliminació d’individus que causen malalties i són perjudicials per a la comunitat.

 No sé com acabarà el tema dels senglars. Cada dia se’n troben més de morts, tot i que han dit que no han mort de la pesta. Però mentre hi hagi el dubte les exportacions s’aturaran i l’economia se’n ressentirà. Al mercat el preu ja comença a baixar, no saben què fer de tantes peces inexportables. Han dit que el volum de les exportacions és d’uns 3000 milions, o sigui que poca conya! Gairebé estic per acollir algun porquet en adopció i engreixar-lo per al Sant Martí de l’any que ve! Si totes les famílies catalanes féssim el mateix potser contribuiríem en part a pal·liar el problema. Qui sap!

Malgrat les bromes que hi pugui fer, aquesta crisi, com moltes altres, ens deixa unes ensenyances. Els que vivim en àrees urbanes i tenim, o hem tingut, unes feines allunyades de la indústria i la ramaderia ens sembla que els aliments creixen gràcies als pagesos i als ramaders i ens els trobem al plat gairebé sense pensar-hi. Però la veritat és que el procés és llarg i, en el cas dels porcs, hi ha qui els produeix, una altra empresa els engreixa, una altra els transporta a l’escorxador i una altra els sacrifica. Si no arriben porcs a l’escorxador els treballadors no tenen feina, que és el que ja està passant. I si no tenen feina, no cobren. I sempre reben els que estan més avall en la cadena de producció.

Aquí s’acaben les meves reflexions sobre els senglars. No estic segura que el civet de senglar no comenci a caure de totes les cartes de restaurants de primera línia. No sé si preguntar-li a la IA quina és la seva opinió. Com que diuen que ho sap tot...