laplujanomespanta

  No hi ha activitat més saludable que visitar una ciutat “rival” una setmana abans de les eleccions municipals. Sempre ens emmirallem amb les ciutats europees nord enllà, netes, nobles, cultes, riques, lliures, desvetllades i felices, i la nostra ens sembla pobra, bruta i dissortada. Però resulta que no ho és tant, i que les altres, per meravelloses que ens semblin, també tenen els seus problemes, i els seus alcaldes no són els reis del mambo. Barcelona ha tingut una llarga campanya electoral, començada molt abans de la quinzena prèvia al 28 de maig, que des del meu punt de vista ha estat bastant bruta. Lamentablement, el tots contra un no és un programa de govern, és una actitud, i jo no voto actituds. Dels punts que s’han tocat n’agafaré dos per comparar-los amb aquesta ciutat nord enllà a què m’estic referint: Amsterdam. Són la mobilitat i la neteja. Reconec que és absurd voler comparar la política de mobilitat de dues ciutats tan diferents des del punt de vista urbanístic: can

  Servidora no és apocalíptica. Una persona pragmàtica no pot ser apocalíptica, perquè sempre busca la manera més pràctica de sortir del pas. La tecnologia sempre m’ha causat un gran respecte perquè ni la domino ni l’entenc, però com que crec que ens hem d’adaptar als temps en lloc d’anar-hi a la contra, he intentat aprendre a fer-la servir i a utilitzar-la per al meu benefici. Benefici honest i lícit, per descomptat. Fins i tot en algun moment vaig intentar fer-me la llesta i parlar del metavers com si en sabés alguna cosa. Em vaig apuntar a un seminari de la UPF per a alumni (on la majoria devien tenir edat per a ser els meus nets), vaig anar a veure pel·lícules on tot passava en un   (o més d’un) món virtual, vaig assistir a experiències de realitat virtual a l’Ideal i al Caixafòrum, tot per estar al dia i que no em consideressin una ignorant. Quan es va començar a parlar del ChatGPT i de la possibilitat que aquest robot suplantés la intel·ligència humana (com ja havia passat en a

  Tenia al cap un altre títol per al blog d’avui, i no era trist. Havia pensat titular-lo UN BANY D’AUTOESTIMA, però la notícia de la mort del Francesc me’n va treure les ganes. No va ser una notícia inesperada perquè ja sabíem que no hi havia esperança, però això no treu que no ens dolgui igualment i que no lamentem la seva pèrdua. El Francesc era un dels membres més actius dels Amics del Sol, la persona que havia fet de pal de paller de les excursions aquests últims anys, coordinant-les, buscant nous itineraris, encarregant el guiatge al Jordi, a l’Arnau o algú altre que pogués proposar noves iniciatives. Sempre discret i atent a les necessitats o als interessos d’una colla d’amics que ens anàvem fent grans però que no volíem renunciar a allò que havíem practicat des de la nostra joventut: les excursions, l’amor a la natura, el respecte a la muntanya... Jo no soc sòcia fundadora dels Amics del Sol, m’hi vaig incorporar a través del Marçal i quan les nenes eren petites havíem part

  Es veia venir. Aquest any Sant Jordi ho ha petat. Tots els mitjans de comunicació, premsa escrita, radio i televisió ja pronosticaven que seria un Sant Jordi excepcional. Dos anys de pandèmia, un any de tempestes devastadores que es van endur llibres, parades i tendals i, finalment, un any plàcid des del punt de vista meteorològic i tumultuós des del punt de vista emocional. Ganes de Sant Jordi! Haig de dir que quan s’acosta aquest dia a mi se m’encongeix el cor i començo a pensar amb què el podré omplir per no sentir la tristesa que fa vuit anys que m’acompanya. Si no m’espavilo, em quedo a casa sola, o surto sola a voltar pels carrers, i això és la cosa més depriment que pots fer tal dia com aquest. Per això busco companyia, i la trobo. A quarts d’onze del matí ja tenia la rosa que el meu cavaller Jan em va oferir amb tot l’amor del món: és per a tu, àvia! Me l’hauria menjat, però tampoc era qüestió de deixar els seus pares sense el nen! A partir d’aquí el dia va ser una bogeri