laplujanomespanta

  Hi ha una idea, que jo no comparteixo, segons la qual la infància és la millor època de la nostra vida. Tenim la família que ens cuida, ens passem el dia jugant, no tenim responsabilitats i no veiem el mal enlloc perquè som innocents i no serà fins que el contacte amb la societat ens perverteixi que ens tornarem malvats, cínics, febles o militants del “bonisme”. Però això no és així de cap manera perquè la nostra infància està absolutament mediatitzada pel que ens toca viure, que pot ser molt bo o molt dolent, o una mica de cada. Amb el que sí que estic d’acord és que al món occidental, en general, els nens i nenes tenen una infància feliç perquè gaudeixen d’allò que necessiten, tant des del punt de vista emocional com material. Amb els anys que han passat des que jo era petita les coses han canviat molt. S’ha avançat molt en el coneixement de la psicologia infantil pel que fa a la manera com s’han de tractar els infants des del moment que neixen; i s’ha avançat molt, també, amb la

El 21 de novembre de 2020 va fer 25 anys de la signatura dels acords de Dayton (Ohio) que posaven fi a la guerra dels Balcans. La premsa se’n va fer ressò, sobre tot per destacar que la república de Bòsnia-Hercegovina, malgrat els anys transcorreguts, no es trobava gaire millor que al finalitzar la guerra. Durant aquests 25 anys havien estat incapaços de tirar el país endavant, de sortir del subdesenvolupament i d’oferir unes mínimes garanties econòmiques i de normalitat democràtica que els permetessin demanar l’ingrés a la Unió Europea. En aquell moment vaig estar a punt d’escriure alguna cosa al blog perquè jo vaig ser a Bòsnia l’any 2011 en el marc d’una viatge interessantíssim i vaig tornar tan impressionada que cada vegada que tinc ocasió d’explicar les meves vivències d’aquell país ho aprofito. Però al novembre no em va semblar que tingués res a aportar més enllà del que deien els diaris i ho vaig deixar córrer. Ara, en canvi, uns mesos després d’aquell aniversari, em trobo amb d

  Han passat quinze mesos des que ens van amenaçar amb tancar el país per protegir-nos d’un virus que en aquell moment era totalment desconegut. Encara recordo alguna conversa entre amics en què uns eren partidaris d’actuar com a la Xina i d’altres posaven el crit al cel per la restricció de les llibertats. Finalment tots vam acabar acceptant la realitat: o ens confinàvem o la gent moria com mosques. Van continuar morint, però es van salvar moltes vides que d’altra manera no s’haurien pogut salvar. Fins aquí res a comentar. Quan giro la vista enrere, però, veig molt i molt lluny els petits plaers que el confinament ens va aportar, al menys a mi: silenci total al carrer, tranquil·litat, balcó convertit en solàrium, aprenentatge exprés de l’ús de les plataformes tipus Zoom, Skype, etc., relació a distància però intensa amb els amics, i naixement de la meva “vocació literària” (que pretensiosa!!!). Però no tot van ser flors i violes perquè al mateix temps que fèiem esforços per adap

  Al llarg de la història de la literatura trobem múltiples exemples de novel·les que retraten la psicologia femenina amb molta precisió i encert. És igual que els autors siguin generalment homes, perquè els retrats estan ben fets i aquells personatges femenins són creïbles. Veiem exemples de dones submises, dones valentes, dones abnegades, dones independents, dones maltractades, i totes ens semblen que corresponen a prototips reals. Si els seus autors van estudiar psicologia, es van inspirar en la realitat o els va baixar l’esperit sant fa de mal dir. El resultat és que Emma Bovary, Pilar Prim, Isabel Archer i tantes altres són prototips de dones que ens són properes i el seu perfil psicològic ens resulta creïble. Si l’autor de l’obra és una dona, com en el cas de Jane Eyre o de Solitud , que l’aproximació psicològica al personatge sigui coherent no ens sorprèn. Sí que sorprèn quan un autor home és capaç d’endinsar-se en el pensament d’una dona, en el més profund de les seves emocion

  Jo vaig néixer al cor de la ciutat, contra la meva voluntat. Així que vaig començar a distingir les lletres vaig començar a renegar del meu carrer, perquè tenia moltes zetes, i més tenint en compte que dues cantonades més amunt el mateix carrer es deia Girona, nom il·lustre i ben català. A més, par acabar de completar la desgràcia, vaig néixer al número 1, el número més lleig de la infinitat de números que hi ha a l’univers, un número que només té interès com a número 1 d’un concurs, d’un premi o de les oposicions. El meu carrer era al cor de la ciutat, de la ciutat antiga, i el meu edifici donava al carrer de les zetes i al carrer Alt, quatre balcons a cada banda, total, vuit. Era un edifici que probablement havia estat una “ finca regia ” amb entrada per a carruatges cap al 1870, any de la seva construcció, però a l’any del meu naixement de “regia” no en tenia res i, a més, no hi havia ascensor. A l’època de la meva infància les nenes no sortien a jugar al carrer, no ens deixaven