laplujanomespanta

  L’estiu és la millor època per fer filosofia: tens tot el temps del món, la major part del que passa a l’univers te la bufa, la convivència et fa replantejar la teva manera de ser i la proximitat de la rentrée et posa de mala lluna, o sigui, un bon moment per als pensaments profunds. Ara exposaré allò que em té profundament preocupada. En primer lloc, però, diré que els grans conflictes d’aquest estiu, com per exemple el que està passant a l’Afganistan, no els penso abordar, perquè em passaria el dia vomitant, i prefereixo no fer-ho. El conflicte del preu de la llum tampoc no l’abordaré perquè no entenc res: a mi m’estan cobrant menys que abans, és clar que sopem a les fosques, rentem la roba al riu i els plats els escura el gat, que els deixa netíssims. També podria reflexionar sobre la no renovació del contracte de Messi, però no tindria prou paquets de kleenex per eixugar-me les llàgrimes i acabaria nedant en un mar com el d’Alícia al País de les Meravelles, per tant, passo

  No crec que hi hagi cap persona al món occidental que no es plantegi l’èxit com a objectiu de la seva vida. No es tracta de l’èxit de sortir a la premsa o a la tele, es tracta de l’èxit consistent en què allò que et proposes ho puguis aconseguir, sigui la noia més guapa del barri o el noi més interessant de la colla, treballar d’allò que t’agrada i que t’ho reconeguin; participar en projectes col·lectius amb resultats satisfactoris, ser elegit per a un càrrec, o tantes altres opcions. És un èxit que, a priori, podem controlar si tenim el cap ben posat. Un èxit que no et pugi al cervell i no vegis la manera d’aturar tots els inconvenients que pot comportar. L’èxit mediàtic potser és el més difícil de controlar (en tenim exemples a bastament, com ara Maradona), perquè l’ego té el seu poder, però l’èxit de projectes col·lectius hauria de tenir uns mecanismes de control que impedissin morir-ne, és a dir, portar-lo més enllà dels límits sostenibles i gestionables. No sé si Barcelona ha

Gràcies a la pandèmia he après un munt de conceptes psicològics que abans només em sonaven però que mai m’havia aturat a estudiar: depressió, angoixa, ansietat, por... Després dels primers mesos de confinament en què apareixien als diaris els estralls que les mesures decretades causaven en la població, vaig començar a interessar-me pels efectes d’aquestes afeccions, una mica per saber si el malestar que jo sentia es podia considerar degut a elles, i en tot cas, per estar informada i veure com es podien combatre. Una de les que vaig veure més escampada va ser la por. Veia por al meu voltant, terror fins i tot, gent de la meva edat que no sortien ni per anar a comprar i es feien dur el menjar a domicili, moltes vegades incitats pels fills, que encara tenien més por que ells. Jo no vaig caure mai en el pànic, i tothom sap que he estat prudent però decidida a utilitzar les mesures més liberals si es presentava l’ocasió, com anar al cinema, al teatre, al gimnàs, viatjar o sortir amb amics.

  Qui, home o dona, no s’ha preguntat alguna vegada davant del mirall per què no tenia els ulls del Montgomery Clift, els llavis de la Marilyn Monroe, la cabellera de la Verónika Lake, el clotet de l’Stephen Boyd, el somriure del Sean Connery o l’harmonia de l’Audrey Hepburn...? Qui, home o dona, no ha desitjat alguna vegada (o moltes) ser més guapo, tenir una cara més bonica, ser més proporcionat...? Segur que totes les persones mencionades també han desitjat alguna vegada a la seva vida ser diferents de com eren, ser més guapes. Una de les frivolitats més grans en el camp de la bellesa és el concurs de Miss Univers, o Míster Univers, que no sé ni si encara existeix, i que ens oferien uns ideals de bellesa, sobre tot en l’àmbit masculí, que a mi particularment més aviat em feien angúnia. Però hi ha altres tipus de bellesa. Buscar la bellesa, en un mateix o en els altres, és perfectament lícit, però tenim sobrats exemples de com pot ser de perillós. Començant pel mite de Narcís, ofeg

  El temps no és infinit, sinó que es troba ocupat per un nombre finit d’accions possibles en l’univers, i totes aquestes accions i fets tenen lloc un nombre indefinit de cops de forma repetida . Això és el que diu la Viquipèdia quan busques “ Etern retorn ”, el nom que Nietzsche va donar a la seva concepció filosòfica del temps.  Alhora, Marx formulava la coneguda teoria, expressada en “ El 18 Brumari de Lluís Napoleó ”, que la Història té lloc la primera vegada com a tragèdia i la segona, com a farsa, comparant el cop que Napoleó Bonaparte va donar el 18 Brumari (1799) per fer-se amb el poder amb el que el seu nebot va donar el 1851 amb la mateixa finalitat. L’any passat ja vaig escriure al voltant d’aquest tema perquè els nostres nets repetien les accions que havien fet els nostres fills uns quants anys abans. Era l’etern retorn, les mateixes històries es repetien. Doncs ara, aquest any, es torna a repetir la mateixa història que em va tenir atrapada uns dies a casa, sense poder ana