laplujanomespanta

  Estimat Peter Bogdanovich, Permet-me que manllevi el títol de la teva millor pel·lícula per mostrar el desconsol davant d’un fenomen que tu ja vas anunciar fa més de cinquanta anys. Anem perdent les sales de cine una darrere l’altra. Ara li ha tocat a la meva ciutat perdre l’última que quedava al Passeig de Gràcia: el cine Comèdia. Ja sé que jo no estaré a la teva altura a l’hora d’exposar les misèries d’una comunitat petita que perd la seva sala per culpa de la irrupció de la televisió. Barcelona no és un poblet del Texas dels anys cinquanta, ni les vides dels seus habitants són tan sòrdides o desesperançades com les d’Anarene. Però una part important de la meva vida s’ha desenvolupat a les sales de cinema, el Comèdia entre d’altres. Per això ho comparo amb la teva pel·lícula. Començarem per la primera sala. KURSAAL – Rambla de Catalunya. Tenia pocs anys i el pare em va dur a veure Els contes de Hoffmann . No era habitual que em portessin al cine, més aviat era una festa gr...

  Aquest passat 2023 vam celebrar aniversaris a dojo, Miró, Picasso, Callas, Carrero Blanco... Fins i tot vam celebrar que s’acabava de morir Henry Kissinger, de bon rotllo... Però a mi el que m’ha agradat celebrar de debò és el que no vaig poder celebrar quan es va produir el fet: el 22 de desembre de 1973. M’explico, amb el permís dels seus protagonistes. Corria per allà el mes de desembre de 1973 quan al govern espanyol li va semblat bé posar en marxa un judici contra els membres més destacats de Comissions Obreres, l’anomenat procés 1001. Camacho, Sartorius, Saborido, García Salve i uns quants més havien de ser jutjats pel Tribunal d’Ordre Públic acusats d’associació il·lícita. Els joves progressistes de l’època no podíem tolerar un acte repressiu com aquell i a través de les nostres organitzacions polítiques vam sortir a distribuir octavetes pels barris obrers cridant a rebutjar el procés i a defensar CCOO. A mi, que estava embarassada de 5 mesos, em va tocar anar al metro d...

  Mai un informe sobre la situació de l’Educació al país havia causat un rebombori tan gran com l’últim informe PISA corresponent al 2022. La veritat és que no n’hi ha per menys. Catalunya a la cua del nivell educatiu espanyol. Catalunya, que havia estat capdavantera en innovació educativa, que compta amb institucions tan solvents com Rosa Sensat i que podia presumir d’una xarxa d’ensenyament públic i concertat de qualitat. Sembla ser que això ja no és així, i l’endemà de publicar-se els resultats de l’informe els mitjans ja n’anaven plens i publicaven les opinions d’infinitat d’experts que coincidien en què aquest daltabaix ja es veia venir. Fa onze anys que no trepitjo una aula i per tant no puc avaluar la degradació del sistema educatiu a secundària d’aquests últims temps. Vaig acabar la meva trajectòria d’ensenyant en un institut que funcionava bé, amb bona disposició per part del professorat i amb una conflictivitat gestionable. Me’n vaig endur un bon record dels alumnes i c...

  Aquestes Festes nadalenques que ja s’han acabat no van començar gaire bé. Malgrat el meu esforç per trobar temes alegres que no portessin a reflexions pessimistes, el que de veritat sentia era una pena immensa per la mort prematura de dos amics, tots dos més joves que jo. Una mort injusta, perquè abans de caure malalts tenien encara corda vital per estona. Fins i tot vaig estar a punt de parlar-ne aquí, especialment sobre el que significa preparar el treu propi funeral. Al final vaig deixar-ho córrer perquè m’estava entristint encara més. Un record per a vosaltres, Rafael i Cesc, sigueu on sigueu. Aquí a baix continuarem sentint-vos molt a prop.                                       Ara passem al tema del dia, molt frívol i poca-solta, però que m’ha fet primer indignar-me i després, petar-me de riure. Jo soc com Bond, James Bond. Em presento de la mateixa manera. I a partir d’ara, quan ...

  Avui aquest blog tindrà unes característiques una mica diferents. En part perquè són Festes i no estic per esprémer gaire el cervell, en part perquè de tant en tant toca fer una mica de broma, i en part per fer-me una mica de publicitat. Resulta que al Taller d’escriptura autobiogràfica on assisteixo ens van posar uns deures consistents en relatar “ Una vivència que va suposar un trencament en la meva manera d'entendre o de veure una qüestió, una persona, un lloc, una activitat, una relació...”   Jo no soc de pensaments profunds, de manera que vaig buscar a la meva vida una vivència que s’adeqüés a l’objectiu demanat i en vaig trobar una de molt adient. La vaig escriure i el dia que la vam llegir els companys del curs es petaven de riure. Comparat el text amb el d’altres companyes que aprofundien en el tema d’una manera molt més seriosa, el meu és d’una frivolitat manifesta. Així ho vaig dir, i em vaig excusar, però tothom va trobar el text molt divertit, de manera que he ...

  Porto tants anys en aquest món que qualsevol record llunyà es converteix en un record nostàlgic. Llegeixo al diari que el fill de Johnny Cash revisa en deu temes la carrera musical del seu pare i a mi em fa un salt el cor i me’n vaig a l’any 1971, o potser 72, quan en vaig sentir parlar per primera vegada. Vam anar al cine amb el Marçal a veure I walk the line ( Yo vigilo el camino , John Frankenheimer, 1970) i em vaig quedar atrapada per la música de Johnny Cash, a qui no coneixia. El record que ara m’ha vingut no és la nostàlgia del cine de Frankenheimer, ni del Gregory Peck ni de la música de Cash, és el que va passar sortint del cine i el significat que allò tenia en aquells moments, i que va durar fins molts més anys després. Eren els últims i sinistres anys del franquisme i els espais culturals tenien dificultats per obrir-se camí. Hi havia la llibreria ONA on podíem trobar llibres en català, i si estaves ben connectat també sabies on podies anar a buscar llibres prohibit...

  Quan vaig saber que Kissinger acabava de morir, als 100 anys, vaig pensar: aquest fill de la gran ja sabeu què encara era viu? Feia anys que no en sentia parlar, i tampoc sé si estava bé del cap o repapiejava, si era dependent o es valia per ell mateix, si tenia família, fills, nets, besnets... M’era ben igual, perquè un personatge que vaig arribar a odiar tant m’havia resultat, amb els anys, completament indiferent. El meu Kissinger no és aquest polític i diplomàtic de qui tothom parla bé, per la seva intel·ligència, per la seva habilitat en les negociacions, per la seva amoralitat i el seu cinisme (es veu que això cotitza), pels seus èxits en el passat. El meu Kissinger és un senyor amb responsabilitats en la prolongació de la guerra del Vietnam, en els bombardejos de Cambodja, en el cop d’estat de Pinochet, en les diferents intervencions violentes  a Bangladesh, a Timor Oriental, a Laos, i un llarg etcètera. Ja sé que té al seu haver les negociacions de París , l’alto a...

  Passa poques vegades que en un parell de dies conflueixin tres temes que em facin reflexionar, sense que cap d’ells sigui especialment important. Ha estat el fet de presentar-se al mateix temps el que m’ha fet decidir a parlar-ne. Com ja saben els habitants de Barcelona i part de l’estranger, el pessebre que cada any ofereix l’Ajuntament a la Plaça Sant Jaume és un termòmetre per valorar la temperatura de l’addicció de la ciutadania al Consistori. Els que són amics dels que governen el troben encertat, els contraris el troben horrible. El cert és que l’Ajuntament ja fa anys que ha deixat d’oferir pessebres convencionals i n’ha exhibit per a tots els gustos, des dels més conceptuals als més abstractes, gairebé sempre polèmics. Barcelona, ciutat capdavantera en arquitectura i disseny, no pot continuar oferint pessebres de pa sucat amb oli, s’ha de lluir, i a fe que ho intenta cada any. El d’aquest any és ben original, però dir que allò és un pessebre és una mica arriscat. D’ent...