LA SÍNDRIA

 

Avui aquest blog tindrà unes característiques una mica diferents. En part perquè són Festes i no estic per esprémer gaire el cervell, en part perquè de tant en tant toca fer una mica de broma, i en part per fer-me una mica de publicitat.

Resulta que al Taller d’escriptura autobiogràfica on assisteixo ens van posar uns deures consistents en relatar “Una vivència que va suposar un trencament en la meva manera d'entendre o de veure una qüestió, una persona, un lloc, una activitat, una relació...”  Jo no soc de pensaments profunds, de manera que vaig buscar a la meva vida una vivència que s’adeqüés a l’objectiu demanat i en vaig trobar una de molt adient. La vaig escriure i el dia que la vam llegir els companys del curs es petaven de riure. Comparat el text amb el d’altres companyes que aprofundien en el tema d’una manera molt més seriosa, el meu és d’una frivolitat manifesta. Així ho vaig dir, i em vaig excusar, però tothom va trobar el text molt divertit, de manera que he decidit compartir-lo amb els lectors del blog. Per començar l’any ja va bé una mica de broma. Segur que d’aquí un temps no riurem tant. Espero que us agradi.

La síndria va entrar a la meva vida d’una manera violenta. No, no me la van tirar pel cap. Va ser una violència simbòlica, visual, fastigosa, vulgar. A casa meva, de petita, no hi havia síndries. No agradaven a ningú. Bé, a mi no ho sé, perquè no n’havia tastades mai. Menjaven meló. Jo, no. El meló sí que l’havia tastat i no m’agradava. Els pares, l’àvia Laieta, la meva germana se’l menjaven amb ganivet i forquilla, mai a mossegades. El pare l’obria fent-li uns talls en forma de dents de serra que partien el meló en dos i quedava com una estrella. Feia molt bonic. En quedaven unes racions més reduïdes, però cabien millor al plat. Si el meló sortia poc gustós, l’àvia en feia confitura. Però la síndria no havia entrat mai a casa.

De petita per a mi la síndria era aquella bola verda enorme que quan l’obries era vermella i treia un suc que regalimava per les mans i els braços de la gent que se la menjava a mossegades a la Fira de Mostres. Era al juny, hi anàvem cada any amb el pare, en el metro transversal, ple de gent, pares i criatures que anaven al mateix lloc. Quan arribàvem a la Plaça Espanya, només sortir ja es veien les múltiples parades de síndries enormes, muntanyes de síndries, que la gent comprava com qui compra caramels. Les obrien, en feien talls i se les menjaven allà mateix, i els era igual no tenir coberts, amb les dents n’hi havia prou. Per a mi allò era un espectacle esgarrifós, una porqueria sense límits, aquells regalims per la boca i les mans que després s’eixugaven com podien, o no se’ls eixugaven, perquè, la veritat, jo no m’hi fixava com acabava el festí.

La idea de la síndria com a menjar per a gent mal educada em va durar molts anys fins que un estiu, en ocasió del meu primer viatge a Grècia per participar en un Congrés Internacional de Professors de Francès, em vaig trobar asseguda en un cafè, amb altres membres assistents, a Tessalònica, amb una calor sufocant i havent de decidir què demanàvem. Val a dir que per a mi aquell viatge era la realització d’un desig llargament formulat i mai aconseguit, perquè el meu marit no hi tenia cap interès en aquell país. Però per a mi Grècia era com submergir-me en els orígens de la meva cultura, em sabia el nom de tots els escultors, dels filòsofs, dels poetes, havia traduït fragments de la Ilíada i el cant II de l’Eneida que parlava de la guerra de Troia, en fi, que res de Grècia no m’era aliè... excepte el καρπоυζι (karpouzzi). Era tanta la meva identificació amb el país i amb la seva cultura gastronòmica, que quan algú va proposar de demanar karpouzzi, per treure’ns la set i la calor, a mi no se’m va ni acudir de dir: la síndria no m’agrada. Vaig callar i vaig decidir fer com tothom. Però, caram!, quan la vaig tenir al plat, tallada just per ser menjada amb ganivet i forquilla, allò va ser una altra cosa! Era dolça, fresca, gustosa... vermella com les de la Fira de Mostres de la meva infància, però no regalimava ni t’empastifaves. Me’n vaig menjar no sé quants talls, va ser el descobriment d’aquell Congrés. Res d’innovacions en la didàctica del Francès Llengua Estrangera (que és el que havíem anat a fer), no, res d’això, només karpouzzi, karpouzzi i karpouzzi.

Vaig tornar a Barcelona feliç pel descobriment que havia fet i quan el marit em va preguntar com havia anat el viatge només sabia parlar-li del karpouzzi i de la retsina. Però heu anat a un Congrés o a un festival gastronòmic? em va dir. A partir d’aquell moment la síndria ha estat un plat indispensable a tots els àpats d’estiu, a la platja, a les festes, als sopars d’amics, però mai a mossegades. O bé tallada al plat, o bé a talls en un bol i uns bastonets llargs i estrets per punxar-los. Sempre de manera elegant i polida, com correspon a persones formades en els principis hedonistes, però educats, dels clàssics hel·lènics.