EL PESSEBRE, M.M. i LES ESTRELLES MICHELIN

 

Passa poques vegades que en un parell de dies conflueixin tres temes que em facin reflexionar, sense que cap d’ells sigui especialment important. Ha estat el fet de presentar-se al mateix temps el que m’ha fet decidir a parlar-ne.

Com ja saben els habitants de Barcelona i part de l’estranger, el pessebre que cada any ofereix l’Ajuntament a la Plaça Sant Jaume és un termòmetre per valorar la temperatura de l’addicció de la ciutadania al Consistori. Els que són amics dels que governen el troben encertat, els contraris el troben horrible. El cert és que l’Ajuntament ja fa anys que ha deixat d’oferir pessebres convencionals i n’ha exhibit per a tots els gustos, des dels més conceptuals als més abstractes, gairebé sempre polèmics. Barcelona, ciutat capdavantera en arquitectura i disseny, no pot continuar oferint pessebres de pa sucat amb oli, s’ha de lluir, i a fe que ho intenta cada any.

El d’aquest any és ben original, però dir que allò és un pessebre és una mica arriscat. D’entrada, la manera com està muntat sembla que sigui una mica provisional, com si no estigués acabat, perquè es veu tota la part del darrere, amb les bastides i els ferros que aguanten el muntatge del davant. Pel davant, sembla un llibre infantil d’aquells que quan els obres tenen diferents plans, com un decorat de teatre. I a cada pla hi ha un concepte diferent, des d’una parella que han tingut un nen, acompanyats per un bou, una mula i tot de bens -ells tenen aspecte actual- fins a una conductora de TMB (o és un tractor?), uns Reis, un que ven peix, una família que dina, tot de gent normal, una caganera llegint al vàter, i un seguit d’il·lustracions al fons amb els edificis més emblemàtics de Barcelona: la Pedrera, la Catedral, el Palau Nacional, la Cascada de la Ciutadella... Fa Nadal perquè al mig hi ha un avet decorat amb llumets. Hi he anat de dia, no sé quin aspecte té il·luminat a la nit. La gent s’ho mirava més aviat amb indiferència.

Cada any el pessebre de l’Ajuntament ha de tenir un “missatge progre”, no fos cas que els acusin de rendir-se a la ideologia cristiana conservadora, i a mi, la veritat, el missatge em fa nosa. Vaig allà a veure una composició que estèticament em digui alguna cosa, m’agradi, o m’indigni per pretensiosa (com ha passat alguna vegada), però reconec que innovar en el terreny del pessebrisme és complicat. Sobretot si saps que facis el que facis tindràs detractors. El conjunt d’aquest any no és lleig, les il·lustracions són maques i representen tota la varietat d’oficis i activitats de la ciutat, però no atrapa. En canvi, em va agradar molt un que va ser molt controvertit, el del 2019, del qual adjunto foto perquè el vaig anar a veure i el vaig trobar preciós. Com podeu observar, tampoc no té forma de pessebre tradicional.

Pessebre 2019 (davant)

Pessebre 2019 (darrere)

Abans d’anar a la Plaça Sant Jaume he passat pel pessebre del Museu Marés, que precisament es caracteritza per no innovar, sinó per mantenir-se dins del classicisme pessebrista. A veure què us sembla. Més clàssic no pot ser. Sense comentaris.

No ha faltat ni una sola vegada la polèmica sobre quina és l’essència del Nadal, si hem oblidat el que significa el naixement de Jesús i tot això, i que poc sensibles som al patiment dels pobres i d’aquells que no tenen ni menjar ni aixopluc. Però això no és una novetat, ja ho va dir Salvat Papasseit (Demà posats a taula oblidarem els pobres...) i en aquest sentit el món no ha canviat gaire, i Barcelona tampoc. Per això em va semblar xocant que pràcticament el mateix dia que es parla de la inauguració del pessebre de l’Ajuntament es donin a conèixer a Barcelona els nous restaurants amb estrella Michelin. Gran èxit per a la ciutat, i també per a Catalunya, que supera àmpliament Madrid i País Basc. Algun èxit de tant en tant no ens va malament. Però si hi ha dues coses diametralment oposades són l’essència del Nadal i el plaer del bon menjar.

És veritat que són diametralment oposades? Tots els records dels meus Nadals, els de la infància, l’adolescència i la maduresa giren al voltant de tres coses: les cançons, el pessebre i la taula. Ni un sol record (o millor dit, un de sol) gira al voltant de la missa del gall i l’aspecte religiós de la festa, i aquell únic record va ser perquè hi vaig anar amb un noi que m’agradava.

A casa el Nadal era una festa gastronòmica on es menjava el mateix cada anys, l’escudella, la carn d’olla i la bèstia de ploma farcida. Els torrons, les neules i el xampany. I continua sent així.

El meu pare feia uns pessebres espectaculars que fins i tot atreien les visites dels amics, tasca que en algun moment va heretar la mare i després nosaltres, perquè allà on se celebra el dinar de Nadal no hi pot faltar el pessebre. Però era, i és, una tasca que no té res a veure amb la religió. Ni les filles ni els nets no estan batejats i no obstant això fan pessebres a les seves cases i me n’exigeixen a mi, a la meva, que em dona una feinada inimaginable, però que val la pena veient la cara dels més petits, com es miren les figures (que són antigues i de fang), com protesten perquè no hi ha riu, demanant si poden acostar els Reis a la Cova que han quedat molt lluny...

Per tot això ja no estic tan segura que esperit nadalenc i bon menjar siguin contradictoris. No m’agrada fer demagògia, però sí que m’ha vingut la imatge de la gent que viu del Banc dels aliments mentre uns altres celebren els nous èxits culinaris.

Les estrelles Michelin de Barcelona, les actuals, no he tingut el plaer de tastar-les, i crec que tampoc no el tindré. Sempre he associat el plaer de menjar a fer-ho en companyia, i no en companyia de qualsevol persona, sinó en companyia de persones que signifiquin alguna cosa especial per a mi. Aquesta persona jo ja no la tinc a l’abast, i si encara visqués segur que m’hi portaria, però a còpia de conformar-me a cuinar per a mi sola he perdut l’interès en la gastronomia i les poques qualitats que tenia (si és que alguna vegada n’he tingut). Per això m’ha agafat aquest rampell de comparar la frivolitat del ben menjar amb l’esperit nadalenc. Que consti, però, que no recrimino a ningú que gaudeixi de les noves, o antigues, estrelles Michelin, si la butxaca els ho permet! Sort que tenen!

El tercer tema en confluència és que ara mateix acabo d’acabar (uf! Que malament sona!) el llibre Blonde, de Joyce Carol Oates, sobre Marilyn Monroe, i que feia més d’un any que llegia. Té 930 pàgines, i el vaig començar a llegir amb la idea d’acabar-lo abans de l’estrena de la pel·lícula del mateix nom, que es pot veure a Netflix. No va ser així. No parlaré del llibre sinó només del final de l’actriu Marilyn Monroe i de la terrible tristesa que m’ha deixat a l’ànima conèixer els detalls dels últims dies abans de la seva mort. Tothom sap que la seva vida no va ser feliç, que va encadenar diversos matrimonis dissortats, que no va aconseguir ser mare i que mai no se la van prendre seriosament com a actriu. El llibre hi afegeix una detall que jo no coneixia, i és l’obsessió per conèixer el seu pare, al qual ha atribuït una identitat imaginària fascinant i amb qui es pensa que manté una correspondència que es revela falsa al final del llibre. L’autora atribueix la mort de Norma Jeane Baker a una injecció de Nembutal administrada per algú de l’entorn del President Kennedy, sense precisar si és la CIA o algú més proper, després d’haver-la obligat a avortar un fill presumiblement del mateix Kennedy. Tot queda en conjectures, no hi ha proves de res, l’única certesa és la tremenda solitud de l’actriu, una joguina trencada que no té on agafar-se, que amaga el telèfon en un calaix, que no té q a qui acudir ni a qui trucar. No va morir per Nadal, va morir a l’agost de 1962, sola. Però és igual, la seva terrible solitud i desemparament m’han recordat els que aquest Nadal també estaran sols. I com ja he dit abans, tot se m’ha fet evident pràcticament en un parell de dies.

Ha estat el fet de conèixer aquesta terrible solitud al mateix temps que les altres dues notícies festives, la construcció del pessebre barceloní i l’èxit Michelin de la cuina catalana, que m’ha fet veure el contrast i inspirar-me aquests ratlles. Avui aniré a dinar al McDonald’s, per torturar-me una mica!