CELEBRANT CINQUANTENARIS...

 

Aquest passat 2023 vam celebrar aniversaris a dojo, Miró, Picasso, Callas, Carrero Blanco... Fins i tot vam celebrar que s’acabava de morir Henry Kissinger, de bon rotllo... Però a mi el que m’ha agradat celebrar de debò és el que no vaig poder celebrar quan es va produir el fet: el 22 de desembre de 1973. M’explico, amb el permís dels seus protagonistes.

Corria per allà el mes de desembre de 1973 quan al govern espanyol li va semblat bé posar en marxa un judici contra els membres més destacats de Comissions Obreres, l’anomenat procés 1001. Camacho, Sartorius, Saborido, García Salve i uns quants més havien de ser jutjats pel Tribunal d’Ordre Públic acusats d’associació il·lícita. Els joves progressistes de l’època no podíem tolerar un acte repressiu com aquell i a través de les nostres organitzacions polítiques vam sortir a distribuir octavetes pels barris obrers cridant a rebutjar el procés i a defensar CCOO. A mi, que estava embarassada de 5 mesos, em va tocar anar al metro de La Florida (L’Hospitalet) a les 6 del matí. Hi vaig anar, vaig fer la feina, vaig passar per la cita de seguretat i me’n vaig entornar cap a casa. Quan vaig arribar no era qüestió d’entornar-se’n al llit, de manera que em vaig quedar escoltant la ràdio. Era. el 20 de desembre. Cap a mig matí va sonar el telèfon i em van donar una notícia que va ser la bomba, i mai més ben dit.

Al mateix temps, dos amics molt amics i tan compromesos com jo en la qüestió política, l’Anna i el Jordi, havien decidit casar-se el dia 22, i tots els progres amics seus estàvem convidats a la boda. Però esclar, la bomba del carrer Claudio Coello no afavoria gaire la concentració de clandestins i la parella de nuvis va desconvocar la convidada i només hi va anar la família i els testimonis. 50 anys m’he passat maleint el Carrero Blanco per haver saltat pels aires el dia 20. No es podien haver esperat els d’ETA a fer-lo volar tres dies més tard? 50 anys han passat des que l’Anna i el Jordi es van casar, 50 anys esperant poder celebrar aquell casament com déu mana i, al final, ho he aconseguit. El dia 22 de desembre del 2023 vam celebrar les noces d’or, aquesta vegada sense bombes. Amb una certa tristesa per part meva, perquè vaig trobar molt a faltar el que m’hauria acompanyat, ara i fa cinquanta anys, si no hagués tingut la mala sort de desaparèixer, però amb l’alegria de poder compartir amb els nuvis aquests cinquanta anys d’amistat i de felicitat. Gràcies, Anna. Gràcies, Jordi.

Un cop dit això, que és la part positiva de la commemoració, m’ha vingut de gust compartir la meva apreciació sobre l’assassinat de Carrero Blanco a partir de la sèrie de Movistar+ Matar al Presidente, lligant-la amb la pel·lícula de la qual ja vaig parlar, sense haver-la vista, No me llame Ternera.

Cinquanta anys després de la mort de Carrero Blanco no hi ha ni acusats, ni processats ni culpables. Aquesta irregularitat és la que intenta posar de manifest el documental que vol mostrar les contradiccions d’una investigació que no ha dut enlloc, i de la qual encara no es coneixen tots els detalls perquè molts estan protegits per la llei de secrets oficials.

Abans de veure els tres capítols del documental havia llegit un article de Manuel Campo Vidal on atribuïa l’autoria ideològica de l’atemptat a Alfonso Sastre i Eva Forest, que pretenien, segons ell, que l’atemptat desencadenés una repressió de tal calibre que la població no ho pogués acceptar i s’aixequés contra el franquisme. És evident que els seus càlculs, si és que els havien fet, no els van sortir bé. Al documental ni se'ls menciona.

Més tard vaig llegir un article de López Burniol on atribuïa l’autoria de l’atemptat a ETA i només a ETA. Deia estar-ne segur. Per això em va semblar doblement interessant el documental Matar al Presidente, perquè parteix de la base que hi havia molta més gent implicada en aquell atemptat, des de la Camarilla del Pardo fins a la CIA. Aplicant el principi criminalístic de cui prodest? (a qui beneficia?) ens explica que la camarilla del Pardo no veien amb bons ulls l’oposició de Carrero als pactes amb els Estats Units, que estava endarrerint la renovació dels acords sobre les bases americanes i que posava un munt d’impediments a pactar qualsevol cosa. El documental no posa en dubte l’autoria d’ETA però sí que ho fes sola. Algú molt ben preparat els va ajudar i amb poder dins del govern. Això és la seva teoria. En tot cas, després de la mort de Carrero els Estats Units van signar els següents acords: Renovació del tractat de les bases, Retirada de les tropes del Sàhara i Paralització del projecte Islero per construir una bomba atòmica. Per cert, Islero és el nom del toro que va acabar amb Manolete.  Déu n’hi do el que va triar aquest nom per a una bomba atòmica. Amb dos collons! (i perdó).

El documental dona la veu a un munt de testimonis propers, ex membres del CESID, periodistes especialitzats, familiars, etc., tots una mica “conspiranoics”, la veritat, però és interessant sentir el que diuen. Sobretot, el que crida més l’atenció és el fet que no es conclogués el sumari, que no condemnessin ningú i que un altre atemptat, el de la cafeteria Rolando, pel qual va estar en presó preventiva tres anys l’esmentada Eva Forest, tampoc no tingués conseqüències. Segons els autors del documental, dins del govern d’Arias Navarro no hi havia un pam de net. N’estaven al cas i n’eren, en certa manera, còmplices. L’amnistia encara va tardar tres anys a arribar, haurien tingut temps d’arribar a alguna conclusió.

Un cop vist aquest documental, ja que donaven per provat que l’autoria material era d’ETA, em va semblar interessant saber què en deia Josu Ternera al documental que mostra l’entrevista que li va fer Jordi Évole i que tan enrenou va portar quan la van presentar al Festival de San Sebastián.

Quan vaig criticar l’actitud de Savater, Muñoz Molina, Aramburu i altres per invitar la gent a no veure el documental d’Évole ho feia sense jo haver-lo vist. Ara ja l’he vist i puc afirmar dues coses: la 1ª és que Josu Urrutikoetxea Bengoetxea és una persona menyspreable. La 2ª, que Jordi Évole no dedica ni un segon de la seva entrevista a blanquejar el personatge.

L’entrevista a Josu Tenera s’emmarca com a cine dintre del cine. Évole li fa l’entrevista, la guarda, se’n va a veure el policia que feia d’escolta a l’alcalde que va ser assassinat a Galdácano i que es va recuperar miraculosament de les ferides i li explica que té l’entrevista amb l’etarra i que si la vol veure. La pel·lícula comença amb l’entrevista al policia escolta, li  pregunta pels fets i per les conseqüències, li dona totalment la paraula, i quan ja sabem algunes coses sobre les circumstàncies de l’atemptat i de la seva recuperació, com també de les tristes conseqüències, li pregunta si vol veure l’entrevista amb Ternera. Li diu que sí i se la miren junts. Quan acaben, li torna la paraula a l’escolta i és ell qui tanca la pel·lícula. L’espectador no pot quedar-se impertèrrit davant tot el que va sentint, és impossible no empatitzar amb la víctima, però sobretot, és impossible no menysprear el botxí.

Ternera no té discurs. Repetir una i altra vegada que lluiten per la pàtria sense cap argument polític és d’una pobresa ideològica de grans dimensions. Diu que a ningú no li agrada la violència però atribueix la responsabilitat de les morts de l’Hipercor, de la caserna de Vic o de Saragossa (on van morir dones i criatures) a la imprudència de les autoritats que no van desallotjar (Hipercor) o que no van fer cas de les amenaces (Vic i Saragossa). Com es pot ser tan cínic? Per descomptat no hi ha en la seva actitud ni un bri de penediment. Diu tenir família, dona, fills, però no se li veu ni una mica d’afecte cap a ells, és talment un psicòpata, sense empatia, sense emocions. Veure les reaccions de l’escolta davant les afirmacions de Ternera és el que dona emoció al documental, no les justificacions que pugui fer el terrorista, que malgrat que no n’acceptéssim cap, podríem entendre el seu punt de vista. Però ni això, realment és d’una pobresa desarmant, i això que va estar molts anys a la cúpula d’ETA. No sé si els altres eren com ell de limitats, en tot cas els que van decidir abandonar la lluita armada van demostrar tenir més seny i més clarividència.

Pel que fa a l’atemptat de Carrero Blanco, Ternera explica que el seu objectiu era segrestar-lo i intercanviar-lo per presos d’ETA, però com que el van ascendir a President del Govern, la protecció que duia al seu voltant impedia el segrest, però no l’atemptat. I així ho van fer. És curiós, però, que al documental de Movistar s’explica que la protecció que duia era mínima i que fins i tot era sorprenent que cada dia fes el mateix recorregut amb tan pocs acompanyants: un escolta i un xofer. Sembla que Ternera està satisfet de la meravella organitzativa que va suposar aquell atemptat, com si ETA s’hagués posat una medalla. Així ho van viure ells i així ho van voler presentar.

Crec que només si t’interessa la política més enllà de qui n’és el protagonista val la pena recomanar aquesta pel·lícula. No t’ho passes bé, sobretot quan vas veient la quantitat de morts que van comportar les accions d’ETA (no puc oblidar la del nostre amic Xavier Valls, mort a l’Hipercor quan anava a recollir els bitllets per anar de vacances). Tant de dolor orquestrat per un curt de gambals que només té una dèria, la violència contra l’Estat però perpetrada sobre la població. Afortunadament que aquella violència ja es va acabar i malgrat el que diguin algunes veus interessades a mantenir el caliu de l’amenaça terrorista, ja ningú no reivindica aquest camí per aconseguir els seus objectius.

Es van precipitar els que van signar aquell famós manifest contra l’exhibició de la pel·lícula. Farien bé de rectificar i, amb humilitat, reconèixer que si teníem algun dubte sobre la categoria moral de Josu Ternera, després de veure l’entrevista d’Évole no ens en queda cap: és un personatge execrable.