EL MEU KISSINGER

 

Quan vaig saber que Kissinger acabava de morir, als 100 anys, vaig pensar: aquest fill de la gran ja sabeu què encara era viu? Feia anys que no en sentia parlar, i tampoc sé si estava bé del cap o repapiejava, si era dependent o es valia per ell mateix, si tenia família, fills, nets, besnets... M’era ben igual, perquè un personatge que vaig arribar a odiar tant m’havia resultat, amb els anys, completament indiferent.

El meu Kissinger no és aquest polític i diplomàtic de qui tothom parla bé, per la seva intel·ligència, per la seva habilitat en les negociacions, per la seva amoralitat i el seu cinisme (es veu que això cotitza), pels seus èxits en el passat. El meu Kissinger és un senyor amb responsabilitats en la prolongació de la guerra del Vietnam, en els bombardejos de Cambodja, en el cop d’estat de Pinochet, en les diferents intervencions violentes  a Bangladesh, a Timor Oriental, a Laos, i un llarg etcètera. Ja sé que té al seu haver les negociacions de París , l’alto al foc a la guerra del Yom Kipur, la distensió amb la Xina, i bla, bla, bla. Però a mi, la imatge del Kissinger imperialista no me la treu ningú. Li van donar el premi Nobel de la Pau el 1973, just quan acabava d’intervenir en la desestabilització del govern democràtic de Salvador Allende facilitant l’accés al poder de Pinochet, amb la consegüent tortura i assassinat de ciutadans xilens que tots coneixem. Potser el 2024 li donaran aquest premi a Netanyahu, perquè com que ja no haurà deixat cap palestí viu a la franja de Gaza, la pau s’hi haurà instaurat per sempre.

Quan jo era jove  lluitava per dos objectius polítics: acabar amb el franquisme i acabar amb la guerra del Vietnam. Del primer se’n va encarregar la divina providència, i del segon les enormes protestes, dins i fora dels Estats Units, que van fer la guerra insostenible i que van acabar amb les negociacions de l’Avenue Kléber, a París, també el 1973. D’aquí el guardó de l’Acadèmia sueca.

Mentre durava la guerra del Vietnam, que va compartir horror durant uns anys amb el conflicte palestino-israelià, em semblava que el món era horrible, que l’imperialisme ho dominava tot, que no hi hauria sortida fins que els Americans deposessin la seva actitud de dominar el món intervenint en tots i cada un dels conflictes mundials per treure’n profit, polític o econòmic. Santa innocència! Quantes guerres no hi ha hagut des d’aleshores, algunes de molt properes, com la dels Balcans, de la qual en vaig veure les conseqüències a Bòsnia, quan hi vaig anar el 2011. I no només hi ha hagut guerres convencionals, perquè als països occidentals, aquells que en diem industrialitzats, on no tenim guerres amb bombes hi tenim l’amenaça del terrorisme islàmic al qual no és aliena la política dels Estats Units. O sigui, que d’odiar a Kissinger ara passo a odiar un munt de gent que m’impedeix considerar el món com un regal de Déu (sinó més aviat del Diable), gent que em roba l’esperança en els éssers humans, gent que em fa venir ganes de perdre la raó i tornar-me beneitona i gaudir de les pel·lícules de dibuixos animats, dels micos del parc i dels coloms de la plaça Catalunya. Ja sé que hi haurà qui dirà que no he de posar passió en la política, només la raó, però si no puc posar passió a les coses de la vida, per a què serveix la vida? Ens donaran un diploma quan ens morim per haver estat objectius, ponderats, equànimes, realistes...?

Quan ja tenia aquest article enllestit, perquè el vaig escriure abans del pont, veig a El País un article de Muñoz Molina sobre Kissinger (9/12, Los afrodisiacos de Henry Kissinger) i el començo a llegir pensant que potser també el “blanquejarà”, però a mesura que avanço vaig entrant en un estat d’eufòria incontrolable. Amb el seu llenguatge ric i precís i amb la informació més profunda que la que tinc jo en dona una imatge sinistra des de la perspectiva d’un intel·lectual que si alguna cosa se li ha de reconèixer és que té un gran sentit de la dignitat i de la moral. En fa un retrat demolidor, sense cap ni una concessió, tal com correspon a la imatge que en tinc jo. Però, ai!, li he de retreure una cosa: m’ha aixafat completament la guitarra quan ha proposat el premi Nobel per a Netanyahu! Aquesta idea és meva! Jo la vaig escriure primer, el dissabte 2 de desembre ja ho tenia pensat i escrit. És cert que m’ha fet ràbia veure que l’escriptor que admiro feia el mateix comentari sarcàstic, però per altra banda m’ha encantat pensar que Muñoz Molina i jo hem tingut la mateixa ocurrència; és com si de cop i volta jo fos més intel·ligent!

Bromes a part, abandono el tema Kissinger i us invito a gaudir, ara sí, amb passió, de la quasi coincidència (com no podia ser d’altra manera, contínuament hi ha coincidències) de la data de la mort de Kissinger amb la del centenari de Maria Callas. Aprofito per veure a TV2 el documental de Tom Volf Maria by Callas, i em quedo extasiada sentint-la cantar la Norma. Quin contrast de vida, la seva amb la de Kissinger! Quants èxits professionals, quants fracassos sentimentals! Tot el que va haver d’aguantar d’Onassis, tot el que va sacrificar per un home que la va anul·lar i al qual ella sempre va estimar! Com hauria estat la seva carrera i la seva vida si no hagués conegut Onassis no ho sabrem mai, tot i que ella, fins a l’últim dia li reconeix un valor com a amic, el considera una persona positiva a la seva vida, però només en aquest aspecte. Li va arruïnar l’altre aspecte, l’emocional. Invito tothom a buscar per les plataformes el documental esmentat, encara que penso que insisteix poc en la manera com ja des de petita va ser maltractada també per la seva mare, dominada per ella i després pel seu marit i manager Battista Meneghini.

Us deixo amb dos enregistraments meravellosos de Maria Callas. Tots dos ens parlen de l’amor (Ah, bello a me ritorna... / L’amore d’Alfredo perfino mi manca...), que casen perfectament amb la seva tràgica vida. El primer, la Casta diva del primer acte de Norma. El segon, l’Addio del passato, del tercer acte de La Traviatta. Escolteu i emocioneu-vos.