PISA ÉS MÉS QUE UNA TORRE TORTA

 

Mai un informe sobre la situació de l’Educació al país havia causat un rebombori tan gran com l’últim informe PISA corresponent al 2022. La veritat és que no n’hi ha per menys. Catalunya a la cua del nivell educatiu espanyol. Catalunya, que havia estat capdavantera en innovació educativa, que compta amb institucions tan solvents com Rosa Sensat i que podia presumir d’una xarxa d’ensenyament públic i concertat de qualitat. Sembla ser que això ja no és així, i l’endemà de publicar-se els resultats de l’informe els mitjans ja n’anaven plens i publicaven les opinions d’infinitat d’experts que coincidien en què aquest daltabaix ja es veia venir.

Fa onze anys que no trepitjo una aula i per tant no puc avaluar la degradació del sistema educatiu a secundària d’aquests últims temps. Vaig acabar la meva trajectòria d’ensenyant en un institut que funcionava bé, amb bona disposició per part del professorat i amb una conflictivitat gestionable. Me’n vaig endur un bon record dels alumnes i crec que ells de mi, també. Però haig de reconèixer que, amb la perspectiva d’ara, no vaig saber avaluar els canvis que es produirien pel fet d’introduir la digitalització dins l’aula. Ho explicaré.

El nivell més baix de les competències avaluades en l’informe PISA s’ha obtingut en comprensió lectora. Sembla ser que anem dos anys endarrere. Els joves de quinze anys entenen el que llegeixen com si en tinguessin tretze. Deixant de banda altres raons, com el fet de ser nouvinguts i no haver tingut temps d’assimilar la llengua del país (català o castellà), la que tothom subratlla és la d’haver abandonat el llibre de text en benefici del llibre digital o del material digital elaborat pel professor o pels propis alumnes (en el cas dels que aprenen de manera col·laborativa per projectes). He llegit crítiques ferotges en contra de l’aprenentatge per projectes titllant els seus defensors de papanates de la innovació educativa. I m’ha dolgut perquè m’he sentit al·ludida. No crec que jo sigui papanates, però he de reconèixer que quan el Departament d’Ensenyament va decidir implementar el projecte 1x1 (un alumne, un ordinador) no vaig mostrar el més mínim esperit crític. Em semblava que el sol fet d’innovar ja era bo, independentment dels resultats. Com que la meva àrea era la llengua estrangera, la classe magistral no tenia sentit, i el llibre digital no els va fer perdre nivell comparat amb el llibre de text en paper. Els exercicis, els deures, els exàmens (perquè hi havia tot això) es feien encara en paper, tret de la llengua oral (comprensió i expressió).

No sé com va acabar aquesta experiència perquè al cap de poc em vaig jubilar i no he estat en contacte amb instituts des d’aleshores. Sí que he seguit de prop la trajectòria educativa i d’aprenentatge dels meus nets, que en aquest moment estan a tercer d’ESO, i que han treballat amb mètodes “papanates” segons aquests espavilats que ara s’ho carreguen tot. He assistit a la presentació dels projectes que han elaborat a l’institut i m’he quedat admirada pel bon funcionament i pel grau d’implicació en el treball tant per part dels alumnes com del professorat. També pel nivell dels resultats obtinguts.

No tinc elements suficients ni coneixement del funcionament general de l’educació a Catalunya per defensar un tipus de metodologia o una altra, ni tampoc per dir quina és la causa de la davallada en el nivell de coneixements. Tampoc no és aquí el lloc adequat per pontificar, però per començar, caldria dir que les causes són múltiples i de diferent origen: socials, sindicals, vocacionals, culturals... No tots els joves avaluats han mostrat la mateixa incapacitat en la comprensió lectora, per exemple, que és el que jo em prenc més seriosament, perquè sense comprensió lectora no hi ha comprensió de res. Alguns encara entenen bé el que llegeixen! Aquí simplement em queda afegir que confio que la comissió d’experts que s’ha inventat el Departament d’Ensenyament faci la seva feina i que posin fil a l’agulla des d’aquest mateix moment.

Per dir el que acabo d’escriure no hauria valgut la pena posar-s’hi perquè reconec que d’arguments en dono pocs, però ha estat un cop més un fet coincident el que m’ha fet decidir-me a parlar d’educació. Una pel·lícula que em feia bastanta mandra veure (perquè les pel·lis amb “missatge” em carreguen una mica) va resultar que no només em va agradar sinó que em va recordar el meu primer contacte amb Célestin Freinet i em va semblar que havia d’animar la gent a veure-la. Es tracta de la pel·lícula El maestro que prometió el mar, amb un Enric Auquer insuperable, entranyable, meravellós... amb el seu accent català fent de mestre a Bañuelos de Bureba el 1936.

Els llicenciats en Filosofia i Lletres de la meva època no sortíem amb cap mena de formació pedagògica ni didàctica, excepte els de l’especialitat de Pedagogia. Quan vaig començar a treballar com a professora em vaig guiar pel sentit comú i pels múltiples cursets de formació que feia a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat. Però abans ja havia tingut algun contacte amb el món de la pedagogia: havia traduït per a l’Editorial Estela el llibre de Freinet Les dits de Mathieu, que van publicar amb el nom de Parábolas para una pedagogía popular (1970). Allà vaig entrar en contacte amb una nova manera d’abordar l’educació, posant l’alumne al centre del projecte i donant-li el màxim de llibertat perquè descobrís pel seu compte els coneixements que havia d’aconseguir al llarg de l’escolaritat. Al 1970 aquella metodologia era innovadora, tot i que el mestre Antoni Benaiges, natural de Montroig del Camp, ja la practicava a Bañuelos (Burgos) el 1936, amb la República. Va ser precisament en la seqüència on l’alcalde i el capellà del poble acompanyen l’inspector que vol posar en un compromís el mestre fent preguntes convencionals als alumnes (que tots responen amb excel·lència) per veure si no se’n surten, quan Benaiges els parla de la metodologia Freinet, i de com s’aplica en altres llocs d’Espanya i de l’estranger, escoles amb qui la de Bañuelos està en contacte i s’intercanvia material i els famosos “quaderns” elaborats pels alumnes.

Quan vaig sentir Freinet em vaig traslladar a la meva època de traductora, però al mateix temps vaig pensar: tots aquests mestres i professors que ara diuen estar cansats, cremats, avorrits, sense al·licients per innovar, haurien de veure l’energia i l’entusiasme que Antoni Benaiges posa en la seva tasca quotidiana d’instruir els seus alumnes, sense oblidar els problemes col·laterals que cada nen pot arrossegar, derivats de viure en un poble rural, amb poques perspectives de millora, com el fill del vaquer o el que té el pare a la presó.

Antoni Benaiges va ser assassinat pels feixistes els primers dies de l’alçament franquista després de ser maltractat i torturat. Durant molts anys no se’n va parlar, i no va ser fins que es van començar a obrir les fosses del franquisme que va sorgir el seu nom com un dels possible enterrats a la fossa de La Pedraja, gràcies a la labor d’investigació del fotògraf Sergi Bernal. La pel·lícula té dos eixos principals, la recuperació de la memòria històrica i la reivindicació de la feina dels mestres de la República, en aquests cas del mestre tarragoní Antoni Benaiges.

Antoni Benaiges i la seva tasca a l’escola de Bañuelos ha estat l’objecte d’una exposició itinerant organitzada per Sergi Bernal  que es va poder veure fins a 60 centres cívics. A la inauguració, a Mataró, hi va assistir un dels alumnes de Benaiges. Actualment no en queda cap de viu.

El mestre que va prometre el mar no és una pel·lícula maniquea, és una pel·lícula senzilla basada en fets reals lamentablement dolorosos; els mestres republicans van ser destituïts a partir del 1939 i pel que fa a Catalunya, només unes poques escoles van saber esquivar el domini ideològic del franquisme i van intentar aplicar mig d’amagat algunes metodologies de l’època republicana. Els moviments de renovació pedagògica que van començar a sorgir al final del franquisme estaven encapçalats per mestres amb un gran entusiasme, però les polítiques erràtiques, les retallades, el sindicalisme corporativista, les noves tecnologies i ves a saber què més ens han portat a la situació actual. És hora que s’hi posi remei, és urgent que s’hi posi remei. No m’agradaria que els meus nets formessin part de la joventut més ignorant d’Europa.

Investigant la cultura talaiòtica