TRIBUTE TO JOHNNY CASH

 

Porto tants anys en aquest món que qualsevol record llunyà es converteix en un record nostàlgic. Llegeixo al diari que el fill de Johnny Cash revisa en deu temes la carrera musical del seu pare i a mi em fa un salt el cor i me’n vaig a l’any 1971, o potser 72, quan en vaig sentir parlar per primera vegada. Vam anar al cine amb el Marçal a veure I walk the line (Yo vigilo el camino, John Frankenheimer, 1970) i em vaig quedar atrapada per la música de Johnny Cash, a qui no coneixia. El record que ara m’ha vingut no és la nostàlgia del cine de Frankenheimer, ni del Gregory Peck ni de la música de Cash, és el que va passar sortint del cine i el significat que allò tenia en aquells moments, i que va durar fins molts més anys després.

Eren els últims i sinistres anys del franquisme i els espais culturals tenien dificultats per obrir-se camí. Hi havia la llibreria ONA on podíem trobar llibres en català, i si estaves ben connectat també sabies on podies anar a buscar llibres prohibits per la censura. Però un espai cultural obert i ben proveït de llibres i discos no va existir fins que es va obrir el Drugstore del Passeig de Gràcia, l’any 1967. Allà hi podies trobar de tot les 24 hores del dia, de dilluns a diumenge. I allà vam anar al sortir del cine a veure si trobàvem algun disc de Johnny Cash. No va ser aquesta l’única vegada que vaig anar al Drugstore a comprar compulsivament alguna BSO sortint d’una pel·lícula, a la nit o en diumenge; per exemple, la BSO de Flashdance, aquesta vegada amb la meva filla Anaís.

De sobte, llegint l’article sobre la recopilació de lletres, el món del Drugstore, tota la modernitat que suposava aquell ambient m’ha vingut al cap. No només s’hi compraven llibres o discos, també roba i altres coses que es poguessin necessitar “urgentment” per al gaudi cultural. No se n’hi van cometre pas pocs de delictes en aquell espai en nom de la cultura! Els que tenen la meva edat ja saben de què parlo, i els més joves que ho preguntin a Pilar Eyre, que n'era clienta habitual. Era també un espai de relació, on t’hi podies trobar a qualsevol hora del dia o de la nit per fer una copa o per fer una “cita de seguretat” després d’una acció d’agitació (manifestació, repartiment d’octavetes, etc...). Si hi haguessin fet una batuda a hores intempestives segur que haurien atrapat a la meitat dels militants clandestins de Barcelona, estudiants o altres. També s’hi havien produït altres fets lamentables, com altercats, apunyalaments i morts per sobredosi als lavabos... Amb la democràcia va anar canviant el seu caràcter i el 1992 va tancar, no recordo per quin motiu.

Crec que Johnny Cash no ha tingut la difusió entre nosaltres que han tingut altres cantants de country, com John Denver, Dolly Parton o Kenny Rogers, però a mi m’agrada especialment pel seu to trist, una mica sinistre, igual que Willy Nelson. A la recopilació de lletres que ha fet el seu fill tracta temes com la religió (Over the next hill), la presó (San Quentin), la paternitat (My children walk in truth), els oblidats (Big foot) entre d’altres, fins a deu. Són 125 cançons amb la seva lletra. N’inclou també una de clàssica que no és del seu pare sinó d’Ada R. Habershon i reescrita el 1935 per A.P. Carter, Will the circle be unbroken, un clàssic del country, versionat fins a l’infinit, que és al mateix temps la cançó principal d’una pel·lícula meravellosa del belga Felix van Groeningen titulada Alabama Monroe (The broken circle breakdown, 2012), que podeu trobar a filmin.es. És la història d’una parella de cantants de country a qui un fet tràgic a les seves vides porta cap a l’autodestrucció, malgrat el profund amor que els uneix. Intenteu trobar-la perquè és preciosa. A més de tenir un BSO excel·lent disponible a Spotify.

La vida de Johnny Cash i el seu gran amor per la seva dona June Carter van ser portats al cinema fa uns anys, amb els papers principals interpretats per Joaquin Phoenix i Reese Whiterspoon (Johnny y June, pasión y locura, 2005). El títol espanyol és horrorós. En anglès es deia Walk the line (A la corda fluixa). Consumit per l’alcohol i les drogues als anys cinquanta, posteriorment va començar a enlairar-se en el món del country i ha estat considerat per Bob Dylan com el rei. Vestit de negre, amb aquell aspecte patibulari, la seva veu profunda, els acords de la seva guitarra arriben molt endins. Us els faré sentir per tal que pugueu passar una bona festa de Nadal!

El llibre de John Carter Cash es diu Johnny Cash, la vida en letras (Libros del Kultrum). Ah! I si no recordo malament, al Drugstore hi vaig trobar el disc Tribute to Johnny Cash, que era un recull de cançons d’ell interpretades per altres cantants, i un de seu del qual no recordo el títol. He anat a buscar-los entre els vinils que encara guardo i no l’he trobat. Algú me l’ha birlat? L’he deixat i no sé a qui? Com pot haver desaparegut un disc tan apreciat com aquest, quan tinc al costat els de Willy Nelson o John Denver? On ha anat a parar?

En fi, que una excusa de res m’ha portat a l’època del Drugstore, d’aquell tardofranquisme en què es barrejaven els anhels culturals i els desitjos d’acabar amb la dictadura si més no per tenir accés a tots aquells productes que havíem conegut en els nostres viatges a l’estranger. Quan Barcelona es podria equiparar a París o Londres? El Drugstore del Passeig de Gràcia era el primer pas. El van tancar el 1992.