Passa al contingut principal

MY NAME IS GUARRO, ELISENDA GUARRO

 Aquestes Festes nadalenques que ja s’han acabat no van començar gaire bé. Malgrat el meu esforç per trobar temes alegres que no portessin a reflexions pessimistes, el que de veritat sentia era una pena immensa per la mort prematura de dos amics, tots dos més joves que jo. Una mort injusta, perquè abans de caure malalts tenien encara corda vital per estona. Fins i tot vaig estar a punt de parlar-ne aquí, especialment sobre el que significa preparar el treu propi funeral. Al final vaig deixar-ho córrer perquè m’estava entristint encara més. Un record per a vosaltres, Rafael i Cesc, sigueu on sigueu. Aquí a baix continuarem sentint-vos molt a prop.

                                     

Ara passem al tema del dia, molt frívol i poca-solta, però que m’ha fet primer indignar-me i després, petar-me de riure. Jo soc com Bond, James Bond. Em presento de la mateixa manera. I a partir d’ara, quan vagi a fer encàrrecs, ho hauré de fer així. Resulta que durant molts anys, al mercat, jo era la senyora Tarragó; no deurien saber ni com em deia, perquè era el Marçal qui ho encarregava i comprava tot. Però des que ell va faltar, vaig començar a deixar el meu nom, Elisenda, per als encàrrecs, especialment els de Nadal. Com que el meu nom de pila és poc usual, no hi havia cap problema.  D’Elisendes només n’hi havia una, servidora. Però vet aquí que aquest any, el divendres 22, amb el mercat ple de gent, m’acosto a la carnisseria i demano el meu encàrrec. Les tres persones que despatxen es miren entre elles i posen cara de no saber què els demano.

-Ja fa dies que ho vaig encarregar- dic jo -Potser vau apuntar Tarragó, però jo vaig dir Elisenda.

Busquen i remenen i el meu paquet no hi és.

-Se l’ha endut una senyora que es diu Elisenda- diu una dependenta.

-Hi ha una altra clienta que es diu Elisenda????- pregunto.

Doncs sí, es veu que sí, una senyora que s’ha endut un paquet que era per a mi i el que ella devia haver encarregat se l'ha deixat, però ningú de la carnisseria sabia què era ni on era. No cal dir que no sabien ni el cognom ni el telèfon de la tal Elisenda per dir-li que fes el favor de tornar-me el meu encàrrec, que ja començava a perdre la paciència.

En vista que no s’aclarien algú dels tres responsables va dir que em tornaven a preparar la comanda. Sort que tenien de tot, os del genoll de la vedella, tall especial per a l’escudella, etc. Mentrestant tota la resta de la clientela esperant que s’aclarissin amb el meu paquet. Es van posar tots tres a treballar per a mi i els altres, esperant-se. Al final vaig aconseguir les meves viandes i me’n vaig anar cap a casa, després d’haver escoltat cinc-centes vegades perdoni, senyora Tarragó. Cap problema. Ja tinc el que necessito. L’any que ve deixaré el meu nom, el del Marçal, el de les filles, tot el que calgui per tal que no s’equivoquin. De moment no sé què va fer l’altra Elisenda amb una comanda que no era per a ella.

Tot això no mereixeria que en parlés si no fos que, com deia Marx, citant Hegel, els grans fets de la Història apareixen dos cops, la primera vegada com a tragèdia, la segona, com a farsa. Podríem relativitzar una mica aquesta primera tragèdia, que no ho va ser tant. Al final, totes les viandes van anar a parar a l’olla, com a Elisenda o com a Tarragó, però a l’olla al cap i a la fi. Però és que la segona vegada, al cap de dos dies i a la Pastisseria on cada any encarrego els torrons de Nadal i el Tortell de Reis, em torna a passar el mateix.

Havia quedat allà amb la Maia i el Guim, a mig camí entre casa seva i casa meva, perquè després havien de venir a casa a buscar coses que necessitaven per al sopar de la nit de Nadal. Quan ens toca, després de més d’un quart d’hora de cua, em diuen que l’encàrrec a nom d’Elisenda que jo demano no hi és. Que el que està a nom d’Elisenda és una altra cosa, que han encarregat fa poc. L’enrabiada que vaig agafar va ser majúscula! Una altra vegada aquesta Elisenda fantasma m’ha fotut l’encàrrec? M’ensenyen el cartronet on havien apuntat la comanda: Elisenda, una barra de coco, una barra de yema.

-Aquest no és el meu encàrrec-dic jo. –Jo vaig encarregar dues barres de crema cremada, ja fa dies que vaig venir.  A nom d’Elisenda Guarro.

-Ah! Elisenda Guarro! Aquest sí que el tenim.

Obro uns ulls com taronges. M’ha salvat el cognom Guarro. Amb Elisenda sol no vaig enlloc! Però amb Elisenda Guarro tinc la meva comanda preparada, pesada, tarifada i a punt per pagar!

Els que no arrossegueu un cognom estigmatitzant no us podeu imaginar què significa que un cop a la vida el cognom et doni una satisfacció. Des de petites que l’arrosseguem, la Beatriu i jo, i mai no ens n’hem amagat. Havent treballat a l’Ensenyament tant ella com jo, hem afrontat els alumnes i les seves possibles bromes amb total naturalitat. He de dir que, almenys en el meu cas, no han estat els alumnes sinó els adults els que han fet broma o han posat cara rara quan he dit el cognom. Tot i així, no me n’amago. El que és cert, però, és que amb un nom poc freqüent (i més a la meva edat) com el meu he pogut passar moltes vegades sense haver de donar el cognom. A les reserves de restaurants, a les botigues, per telèfon... Jo soc l’Elisenda, i les altres són l’altra Elisenda, la meva Elisenda, l’Elisenda petita...

Ara em queda una tasca una mica complicada, esbrinar qui és aquesta Elisenda que em trepitja els talons. Tinc alguna pista, però no encaixa. Una mare de l’escola del meu net petit es diu Elisenda; podria ser la dels torrons, però pel que sembla la de la carnisseria era una senyora gran. Hi ha dues Elisendes a més de jo? Que a sobre comprin a les mateixes botigues? Seré com L’home duplicat de Saramago? L’Elisenda duplicada? Triplicada? O quadruplicada, si resulta que la mare de l’escola no és cap de les altres dues?

Comencem molt malament l’any. No sé si podré dormir tranquil·la pensant en totes les sòsies que corren per Gràcia!

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...