laplujanomespanta

Estic desconcertada. Jo tinc les meves pròpies opinions, però si algú me les discuteix amb arguments sòlids, les puc canviar. Com deia Groucho Marx, jo tinc uns principis, però si no agraden, en tinc uns altres ... Bé, això és una broma, les meves opinions són més sòlides perquè s’han anat formant al llarg de molts anys, és a dir, tenen solera, com els bons vins. Però esclar, una de les opinions més sòlides que tinc és aquella que en grec es deia panta rei , que vol dir que tot flueix, per tant, que tot canvia i que no ens podem banyar dos cops al mateix riu. Per als que no vagin forts de filosofia que posin Heràclit al google i que s’informin. Com que, efectivament, tot flueix i tot canvia, quan apareixen noves formacions polítiques que plantegen noves maneres d’enfocar els problemes, en principi m’interessen. Estic desconcertada perquè es veu que ara la lluita de classes ja no existeix i em deixa mancada d’arguments per anar contra el capitalisme. Però estic disposada a acceptar qu...

  Quan diem la paraula art generalment pensem en obres belles o almenys que ens produeixin un efecte agradable. Tant se val que pensem en edificis de la Grècia clàssica com en ponts de l’enginyeria moderna; en escultures de Praxíteles com en les de Henry Moore; en les pintures de Botticelli o en les de Monet, hi pensem en qualitat d’objectes que ens agraden i que ens produeixen aquesta emoció estètica que volem alimentar quan anem a exposicions o fem viatges per contemplar-ne d’altres que no es mouen de lloc. Però com ha nascut en nosaltres aquesta sensibilitat i qui l’ha orientat en un sentit o en un altre? La primera diapositiva que recordo haver vist a classe d’Història de l’Art és la de la Venus de Willendorf. ¿Es pot dir que el concepte venus, en el sentit de bellesa màxima femenina, es pugui aplicar a aquella bola de carn que tenia uns sacsons descomunals, uns pits hiperdesenvolupats, una vulva marcadíssima i un cap ple de rínxols? Aquest era l’ideal de bellesa femenina 22....

  Una altra vegada Proust? Que pesada! A veure quan acabarà de donar-nos la murga amb aquest senyor ! Això és el que deveu haver pensat en veure el títol, però no patiu que no tornaré a donar voltes sobre el mateix tema. Només una miqueta, per parlar de les olors. Si vau llegir l’article titulat Encore du Proust recordareu que jo vaig tenir una experiència proustiana avant la lettre , als 17 anys, ensumant una maleta que havia sortit de París un mes abans portant a dintre totes les olors de la meva experiència amorosa i vital. Aquell retrocés en el temps al moment de sentir la flaire del meu armari parisenc transportat a Barcelona potser va ser el primer avís del poder de les sensacions sobre la memòria, però no l’últim. Crec que he tingut el nas molt fi tota la vida i puc afirmar que les olors m’han causat veritables plaers, i no només els d’una flor o d’un perfum. Faig un esforç per retornar molts anys enrere i amb els ulls tancats ensumo l’olor de l’aqua velva que es posav...

  La gent està cada dia més sonada, o potser soc jo que no m’adapto. Faig esforços per entendre què passa al món, em llegeixo dos o tres diaris cada dia, miro una mica les notícies, parlo amb els amics i intercanviem opinions, especialment sobre Barcelona, qui t’ha vist i qui et veu. També m’informo de coses rares a través de twitter, que em faig un fart de rebre twits de gent que no sé qui són sobre temes que desconec, però de vegades em fan gràcia i segueixo el fil. Quasi sempre ho deixo córrer perquè en general tots acaben insultant-se o dient-se coses desagradables, i això no m’interessa. Al Congrés dels Diputats estan entretinguts, i no sense raó, amb l’aprovació de la llei trans, de la llei de protecció dels animals, de la revisió de la del només sí és sí, i no sé encara què més. No entraré en aquests temes, que estan molt vistos. També discuteixen sobre el preu dels aliments i de quina manera s’ha d’actuar per evitar que continuïn pujant, un tema de gran interès perquè...

  Foto procedent de l'ara.cat (14/2/2023) Per més esforços que faci per millorar el meu talent literari està ben clar que el Premi Nobel no me’l donaran l’any que ve. Reconec les meves limitacions, i avui és un dia que em pesen especialment. M’agradaria tenir la capacitat d’expressar en paraules tots els pensaments tristíssims que em venen al cap contemplant una fotografia d’un diari sobre el terratrèmol de Turquia i Síria. La fotografia, que us mostro en una mida considerable perquè us entri dins l’ànima i us colpeixi igual que m’ha fet a mi, ja havia aparegut al telenotícies del dia abans, amb una explicació esfereïdora sobre aquella família, ara definitivament arruïnada. Si les desgràcies naturals ja són per elles mateixes un mal terrible, quan se sap que algunes es podrien haver evitat (a Turquia, per exemple, construint els edificis tal com havien promès en lloc de tal com es van fer) o que l’ajuda hi podria haver arribat molt abans (a Síria van deixar abandonats territoris ...

    Avui corro el risc de resultar políticament incorrecta o simplement incorrecta. Espero que no m’ho tingueu en compte perquè no sempre em ve de gust tenir una actitud positiva o optimista, i haureu de convenir que motius per tenir confiança en el futur de la humanitat n’hi ha més aviat pocs.   No us espanteu, no penso fer anàlisi política de res. En primer lloc, perquè no soc politòloga i em falten moltíssims elements per poder donar una opinió assenyada; i en segon lloc, perquè del que va avui això és d’una sensació personal, d’un sentiment lleig que m’avergonyeix perquè no voldria tenir-lo. Però no el puc evitar. Fa dies em vaig sorprendre a mi mateixa desitjant que pengessin un criminal a l’Iran quan tota la vida he estat contra la pena de mort. Com era possible, em vaig dir, que dins la foscor d’un cine fos capaç de pensar dins meu: si us plau, que el pengin! És cert que era una pel·lícula, però basada en fets reals, que parlava de personatges reals. Puc argume...

  Manllevo un altre cop el títol a algú, en aquest cas a Enric Juliana, que en el seu llibre explicava el debat existent al penal de Burgos, allà pel 1962, entre els membres del comitè de presos del Partit Comunista d’Espanya, sobre si calia dirigir accions de protesta o formar-se intel·lectualment per ser més eficients. Jo porto el títol, només el títol, a l’actualitat, i el completo amb la frase aquí hem vingut a aprendre . On situo l’ aquí del títol? No a la presó, evidentment, sinó a l’escola, a l’institut, a la universitat... Què vol dir que hem vingut a aprendre? Es pot aprendre sense estudiar? Són activitats antagòniques o forçosament complementàries? Què entenem per estudi? Vaig decidir parlar sobre aquest tema quan vaig anar a la presentació que els meus nets de tretze anys van fer a l’Institut Angeleta Ferrer sobre la investigació que havien dut a terme durant el primer trimestre. Aquest institut té una metodologia completament oposada a la que jo vaig rebre, però t...

  A mesura que ens acostem cap a la destrucció del món als humans se’ns acudeixen idees més estrambòtiques. Jo ja entenc que ens produeixi una certa angoixa l’horror del buit que hi ha a l’altra banda de la nostra existència. Fins i tot entenc l’horror del buit en aquesta banda de l’existència. Estem a punt de complir tres anys des que ens van confinar i durant aquest temps hem tingut ocasió de pensar i reflexionar sobre la condició humana. No sembla, però, que el resultat hagi estat gaire exitós, perquè alguns dels conflictes, des dels que s’han produït entre els humans (com la guerra d’Ukraïna) fins als que s’estan produint entre els humans i la natura, no sembla que estiguin en vies de solucionar-se. Quan naixem ja sabem com hem d’acabar, de manera que no ens emportem cap sorpresa quan algun ésser estimat es mor. Si es tracta d’una persona més gran que nosaltres, els pares, els avis, els oncles... diem que és llei de vida. Si és la nostra parella la que se’n va abans que nosal...