SOBRE EL BÉ I EL MAL (especialment el mal...)

 

 Avui corro el risc de resultar políticament incorrecta o simplement incorrecta. Espero que no m’ho tingueu en compte perquè no sempre em ve de gust tenir una actitud positiva o optimista, i haureu de convenir que motius per tenir confiança en el futur de la humanitat n’hi ha més aviat pocs.

 No us espanteu, no penso fer anàlisi política de res. En primer lloc, perquè no soc politòloga i em falten moltíssims elements per poder donar una opinió assenyada; i en segon lloc, perquè del que va avui això és d’una sensació personal, d’un sentiment lleig que m’avergonyeix perquè no voldria tenir-lo. Però no el puc evitar.

Fa dies em vaig sorprendre a mi mateixa desitjant que pengessin un criminal a l’Iran quan tota la vida he estat contra la pena de mort. Com era possible, em vaig dir, que dins la foscor d’un cine fos capaç de pensar dins meu: si us plau, que el pengin! És cert que era una pel·lícula, però basada en fets reals, que parlava de personatges reals. Puc argumentar el perquè d’aquesta actitud per tal que no em considereu un monstre.

La pel·lícula Holy Spider del director iranià Alí Abassi està basada en la història d‘una periodista iraniana que investiga els feminicidis ocorreguts a la ciutat santa de Mashhad, en contra de la voluntat de les autoritats locals. Es tracta d’assassinats de prostitutes a mans d’un pare de família que vol fer una neteja moral de la ciutat i surt a la nit amb la seva moto a buscar dones per assassinar. Una part important de la població aprova aquests assassinats i les autoritats, per descomptat, també, i no posen cap interès a investigar qui és l’assassí. Finalment la periodista el desemmascara, el jutgen i el condemnen a mort. Però els seus contactes amb les altes esferes fan pensar que li muntaran una execució fictícia i que se’n sortirà sense complir la pena. És en aquest moment quan els meus sentiments es van revoltar i vaig desitjar com mai que se’l carreguessin.  Hauria pogut anar al cine informada de com va acabar la història, si el van executar o li van donar cadena perpètua, però no ho vaig fer, i em vaig trobar allà dins amb aquella nosa dins del pit, desitjant la mort d’algú.

Crec, però, que aquest sentiment és justificable si tenim en compte altres aspectes del relat. Per exemple, la nefasta influència del pare sobre el seu fill i fins i tot sobre la seva dona, que quan saben la veritat sobre l’aranya sagrada (nom amb què es coneix popularment l’assassí) no dubten a fer-li costat i a justificar els seus actes. Un home que ha corromput la ment de la seva família fins a justificar l’assassinat no és digne de continuar viu. I un altre exemple, i potser més determinant, és el fet que les autoritats, en lloc de complir amb la seva obligació de perseguir el crim, no només miren cap a una altra banda sinó que conspiren per estalviar-li l’execució i només la pressió de Teheran sobre l’aparell judicial d’una ciutat més petita aclarirà el final de l’acusat.

Dit això, em trobo uns dies després aplaudint un acte de revenja execrable que fa alguns anys hauria rebutjat completament. I ara sí, ara anem a la política de debò, la real. Resulta que Israel ha tingut la desgràcia recentment d’aconseguir el govern més ultradretà de la Història, cosa de la qual ells deuen estar ben contents, que per això van votar com van votar. Però resulta que les eleccions a Israel tenen immediata repercussió sobre Palestina, i els va faltar temps per fer una batuda (amb 9 morts, una de les més letals dels últims anys segons El País) sobre  la població de Cisjordània, que no sé ni com aguanten tot el que han de suportar dels seus veïns. Des de Gaza van respondre amb el llançament de coets. Israel s’hi torna i envia projectils a Gaza. Els palestins se’n cansen i atempten contra una sinagoga: 7 morts més. I jo, quan ho veig, dic: ben fet! És aquesta reacció davant la violència la que m’espanta, perquè tot i que no soc partidària d’oferir l’altra galta, sempre he pensat que els conflictes s’han de resoldre negociant i parlant.

No puc entendre com una comunitat que va patir l’holocaust s’ha convertit en el botxí dels seus veïns, renunciant eternament a la pau i abocant-se a una vida de sobresalts i angoixes que és impossible que els porti la felicitat. Aquest odi cap als palestins, que no negaré que no ho han posat fàcil perquè se’ls pugui defensar, no aconseguirà mai resoldre el conflicte, i anirem veient governs cada vegada més extremistes que acabaran aplicant la solució final i exterminant els seus veïns de la mateixa manera que ells van ser exterminats. Això sí, en democràcia. I nosaltres ens ho anem mirant com si no hi tinguéssim res a dir. Em posaré en mode Joan Tardà i diré: el govern d’Israel és un govern assassí. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Barcelona i Tel-Aviv estaven agermanades. Compartien l’agermanament amb Gaza. Tel-Aviv té un alcalde socialdemòcrata, allunyat de postures extremistes i molt crític amb el govern teocràtic en què s’està convertint el del seu país. L’Ajuntament de Barcelona, per decret de la seva alcaldessa i amb l’oposició de moltes veus que hi estaven en contra i reclamaven que fos votat en un Plenari, ha decidit trencar l’agermanament fins que Israel respecti els drets dels palestins. Gran error! No es tracta d’aïllar més els israelians, sinó de construir ponts, d’intercanviar idees, de forçar el govern israelià a emprendre polítiques conciliadores i, sobretot, a complir amb els acords de les Nacions Unides pel que fa a l’expansió territorial i a la creació de nous assentaments. Es tracta de ser ciutats abanderades de la pau, no de caure en una de les trinxeres.

Aquí em quedo, amb la meva ingenuïtat de pensar que això és el que s’hauria de fer i amb el meu pessimisme de pensar que no es farà mai. Sé que hi ha massa interessos creats arreu del món, començant pels Estats Units, per aconseguir fer passar Israel per l’adreçador. Es mira cap a una altra banda i mentrestant els palestins van morint com mosques. Però la meva reacció davant l’atemptat a la sinagoga és absolutament inacceptable, per més motius que hi pugui haver. Per això estic espantada, per aquesta reacció, per la del dia de la pel·lícula i ves a saber per quantes més a partir d’ara!

Mentrestant, vaig signant peticions d’Aministia Internacional perquè no es carreguin a Florida a un paio que no sé ni qui és. Són les contradiccions de la vida. Com he llegit que deia David Fernández (CUP), qui té menys de cinc contradiccions és un dogmàtic.

En fi, avui m’he quedat descansada! He expulsat el meu verí. Ara me n’hauré d’anar a fer meditació sobre els disbarats que he escrit i a esprémer el meu cervell per trobar un tema per a la setmana que ve una mica més alegre!