AQUÍ NO HEM VINGUT A ESTUDIAR...

 

Manllevo un altre cop el títol a algú, en aquest cas a Enric Juliana, que en el seu llibre explicava el debat existent al penal de Burgos, allà pel 1962, entre els membres del comitè de presos del Partit Comunista d’Espanya, sobre si calia dirigir accions de protesta o formar-se intel·lectualment per ser més eficients. Jo porto el títol, només el títol, a l’actualitat, i el completo amb la frase aquí hem vingut a aprendre. On situo l’aquí del títol? No a la presó, evidentment, sinó a l’escola, a l’institut, a la universitat...

Què vol dir que hem vingut a aprendre? Es pot aprendre sense estudiar? Són activitats antagòniques o forçosament complementàries? Què entenem per estudi?

Vaig decidir parlar sobre aquest tema quan vaig anar a la presentació que els meus nets de tretze anys van fer a l’Institut Angeleta Ferrer sobre la investigació que havien dut a terme durant el primer trimestre. Aquest institut té una metodologia completament oposada a la que jo vaig rebre, però també molt diferent de la que encara s’utilitza a molts centres educatius, especialment de primària i secundària. Fora les pissarres clàssiques, els pupitres i les classes magistrals. El centre, i l’aula, s’organitzen de manera que l’alumnat circula per allà on vol buscant la informació que necessita per al treball que ha de dur a terme, s’agrupa amb altres companys, utilitza les eines digitals, discuteix, posa en comú i presenta el resultat.

Aquesta idea que en un principi sembla anàrquica comporta un treball per part dels ensenyants d’una gran intensitat perquè, evidentment, els nois i les noies, quan arribin al final d’una etapa, sigui sisè de primària o quart d’ESO, han de tenir assolides unes competències i uns coneixements almenys del mateix nivell que amb la metodologia convencional. Per tant, el professorat ha d’estar amatent i saber guiar els alumnes i donar-los les eines necessàries per tal que ho puguin aconseguir.

A l’Angeleta Ferrer van treballar sobre dos projectes durant el primer trimestre d’aquest curs; un de l’àmbit STEAM (científic-tecnològic, construir una catapulta) i un de l’àmbit humanístic. Jo vaig assistir a la presentació de l’humanístic i em vaig quedar bocabadada. Explicaré el perquè.

Es tractava de fer un treball d’investigació a partir de la pregunta:  QUÈ VA PASSAR A EUROPA I ARREU DEL MÓN PERQUÈ LES MAL ANOMENADES BRUIXES FOSSIN PERSEGUIDES? Aquesta investigació comprenia una recerca sobre les etapes històriques, una recerca literària (rondalles, contes, creences),  i una representació gràfica (elaboració d’un còmic sobre la història d’alguna bruixa destacada). Segons el fulletó que ens van distribuir, a part de buscar la informació sobre les etapes de la Història, també es van centrar en les característiques del text narratiu i els elements del còmic.

La presentació va consistir en la lliure deambulació dels pares de les criatures (i alguna àvia), pels passadissos i aules del centre on s’exposaven els còmics i els materials complementaris que havien servit per fer la investigació. Hi havia uns trenta còmics diferents i la pobra bruixa que s’enduia la palma era una tal Tomasseta, que molts alumnes van triar per explicar-ne les seves desgràcies.

El primer que em va cridar l’atenció va ser la gran qualitat d’alguns còmics. N’hi havia dos que semblaven fets per professionals, d’un domini de l’expressió plàstica sorprenent, pel traç, per la utilització de les llums i ombres, per la netedat de la imatge. Això, però, no és un mèrit especial de la metodologia emprada, és simplement una aptitud d’unes determinades persones per a les arts plàstiques. Però el que sí és un mèrit de la metodologia eren tots els materials que s’exhibien complementàriament, com ara els quaderns dels alumnes on havien plasmat la informació que havien extret de les fonts consultades, amb les correccions del professorat si hi havia errors; o els controls  Posa’t a prova, amb les respostes dels alumnes i les correccions, si era el cas. En un dels papers explicatius de la feina donaven com a conclusió de la investigació: A partir d’aquest projecte ens hem adonat que la societat ha estat sempre molt masclista i misògina. A partir de la ficció, creant històries, hem intentat recuperar les veus d’aquestes dones reals que van ser injustament condemnades.

Hi havia també exposats a les parets els resultats d’investigacions sobre vocabulari (bruixa, fetillera, remeiera...), o sobre institucions medievals (el Monestir de Pedralbes), sobre l’arquitectura gòtica o sobre la vida quotidiana. En conjunt un treball de dos mesos llargs, col·laboratiu, de recerca i posada en comú, d’exposició de resultats i, el dia de la presentació, d’explicació als familiars de com havien fet tota aquella feina. També hi havia  la projecció d’uns vídeos on els alumnes explicaven la seva experiència. No cal dir que jo, com a antiga professora de secundària, em vaig emocionar quan vaig veure aquells resultats i vaig preguntar a una de les tutores dels alumnes si aquella metodologia era extensible a qualsevol centre educatiu. Què passa quan un alumne té un ambient a casa poc afavoridor de l’estudi, o poques eines al seu abast, o una família desestructurada....? Resposta: tota la feina s’ha fet a l’institut, tots han tingut al seu abast les mateixes eines i les mateixes oportunitats, ningú no s’ha quedat despenjat. Chapeau per al professorat.

No cal dir que aquest sistema d’aprenentatge engresca els alumnes molt més que el mètode tradicional d’escoltar el professor, agafar apunts (que també ho fan a l’Angeleta Ferrer), empollar-se un llibre de text i vomitar-lo en un examen. Però té els seus detractors, sobretot aquells que diuen que a l’escola no s’hi va a passar-s’ho bé i ser feliços, sinó a estudiar. I jo els corregeixo i dic que a l’escola s’hi va a aprendre, i que la manera d’aprendre pot ser determinant, no només per a la felicitat, sinó també per a la formació posterior i l’accés al món laboral.

Mentre donava voltes a com organitzaria aquest article va aparèixer a l’Ara una reflexió d’Albert Carreras, director de l’ESCI de la UPF, amb el títol LA UNIVERSITAT SENSE ESTUDI (28/12/2022). Em va cridar l’atenció perquè ell es queixava que la paraula ESTUDI (i per tant, el concepte) havia anat retrocedint en la definició de les Lleis d’Universitats fins a desaparèixer. A la del 1983 es deia que l’educació superior es realitza mitjançant la docència, l’estudi i la recerca. A la LOSU diu mitjançant la docència, la recerca i la transferència del coneixement. La paraula estudi ha desaparegut, i Albert Carreras es pregunta si hi pot haver Universitat sense estudiar.

És evident que no, que tant professors com alumnes han d’estudiar si volen ser competents. Carreras considera que l’eliminació de la paraula estudi de la definició d’universitat comporta “una menysvaloració de la importància de l’esforç individual i una aproximació màgica a les funcions de la universitat”. Com si es volgués donar a entendre que es pot aprendre sense esforç. A mi m’ha semblat, però, que els nois i noies de l’Angeleta Ferrer, si bé no han estudiat “fent colzes”, sí que han estudiat d’una altra manera, i s’han esforçat, i han hagut de posar en comú una sèrie de coneixements que anaven adquirint, una tasca que, a mi, sempre m’ha semblat dificilíssima, perquè soc individualista i m’agrada anar a la meva.

Al final de l’article Carreras parla d’una llei (la 3/2022 de 24 de febrer) que minimitza la protecció de l’estudi en els conflictes sobre còpia, plagi i falsificació (un mal de què pateix la universitat espanyola) i això m’ha portat al descobriment que he fet recentment, gràcies a La Vanguardia (15/1/2023) i a l’Ara (18/1/2023), de l’existència del ChatGPT, un programa d’intel·ligència artificial que en un minut et crea un text sobre qualsevol cosa, del qual és impossible detectar-ne l’autor. A la UPF ja n’han detectat un, i diuen que ho han resolt amb la persona afectada de manera dialogant, però es plantegen, ells i totes les universitats, de quina manera han d’avaluar a partir d’ara quan els treballs, fins i tot els de finals de grau, poden haver estat elaborats amb aquest programa.

És evident que ens trobem en un moment al mateix temps fascinant i terrorífic pel que fa a les eines digitals, en aquest cas a les d’IA, i per tant cal modificar moltes coses, des de la manera d’aprendre a la manera d’avaluar. Crec que a la universitat ho tenen molt més complicat, però a la secundària, on el professorat i l’alumnat comparteixen espais set hores al dia, l’exemple del que he vist a l’Angeleta Ferrer és suficient per adonar-me que el camí emprès és el bon camí. Només li desitjo, al professorat, que no defalleixi i que sigui capaç, com fins ara, de no adormir-se en els èxits i de seguir investigant i avaluant la seva praxi professional. Els nois i noies n’estaran encantats!