SOBRE L'ART I LA BELLESA

 

Quan diem la paraula art generalment pensem en obres belles o almenys que ens produeixin un efecte agradable. Tant se val que pensem en edificis de la Grècia clàssica com en ponts de l’enginyeria moderna; en escultures de Praxíteles com en les de Henry Moore; en les pintures de Botticelli o en les de Monet, hi pensem en qualitat d’objectes que ens agraden i que ens produeixen aquesta emoció estètica que volem alimentar quan anem a exposicions o fem viatges per contemplar-ne d’altres que no es mouen de lloc. Però com ha nascut en nosaltres aquesta sensibilitat i qui l’ha orientat en un sentit o en un altre?

La primera diapositiva que recordo haver vist a classe d’Història de l’Art és la de la Venus de Willendorf. ¿Es pot dir que el concepte venus, en el sentit de bellesa màxima femenina, es pugui aplicar a aquella bola de carn que tenia uns sacsons descomunals, uns pits hiperdesenvolupats, una vulva marcadíssima i un cap ple de rínxols? Aquest era l’ideal de bellesa femenina 22.000 anys enrere? Segurament no, però sí que era l’ideal de la dona en el sentit del que s'esperava d’ella: la fertilitat. Aquell petit monstre d’11 cm jo el vaig conèixer dins del concepte “art”.

Aquesta peça va ser la primera diapositiva però no la primera peça “d’art” que jo havia vist a la meva vida. Per sort o per desgràcia, m’havia passat molts diumenges de la meva vida d’adolescent quedant a les 12 a la Virreina per anar amb la meva mare i els seus amics a veure exposicions: a la sala Parés, a la Gaspar, a la Syra... Recordo precisament a la Gaspar haver vist un picasso que es deia Paloma jugando i que em va semblar molt estrany. Totes aquestes visites, juntament amb les classes del batxillerat sobre art, van anar creant un pòsit de sensibilitat cap a la creació artística i vaig aprendre a apreciar i a jutjar tot el que posteriorment veuria als museus. Quan al Louvre, als 17 anys, em vaig girar de sobte i vaig veure darrere meu la Victòria de Samotràcia, majestuosa al mig de l’escala, se’m va posar la pell de gallina. I estic convençuda que bona part de l’emoció venia d’haver-la estudiat a l’escola i haver-la vist també en diapositives. El juny passat hi vaig portar els meus nets, els vaig plantar davant de la mateixa escultura i crec que no els va fer ni fred ni calor. I no és perquè siguin insensibles, sinó perquè mai ningú encara no els ha parlat de l’hel·lenisme. En canvi es van emocionar amb la Venus de Milo, sabien de què anava, n’havien sentit parlar, els agradava...

Amb tot això vull dir que la sensibilitat davant l’art no és una cosa innata, sinó que l’hem anat treballant al llarg de la nostra vida i que no sempre hem buscat el plaer estètic. Moltes vegades, almenys és el meu cas, m’he desplaçat fins a ciutats llunyanes per veure exposicions d’autors que no podríem classificar precisament de “pintors de la bellesa”. Tal és el cas de Lucian Freud i la mostra que es troba actualment al Thyssen de Madrid.

Algú en algun moment va qualificar el cinema com a setè art, i és evident que tenia raó si atenem a pel·lícules de l’estil de Kurosawa, per posar un exemple, però ¿tot el cinema ens causa una emoció estètica? Algú pot dir que una pel·lícula com Amor (M. Haneke, 2012) ens causa un plaer estètic? És evident que no. La podem considerar una obra d’art? Doncs sí.

El mateix passa amb la pintura de Lucian Freud. Val la pena desplaçar-se a Madrid per anar a veure aquelles masses de carn, aquells cossos decrèpits, pintats sense cap pudor? Copio de l’exposició algunes de les afirmacions que Freud havia fet als seus quaderns: “¿Qué le pido a una pintura? Le pido que asombre, perturbe, seduzca, convenza.” “Cuando pinto mi intención es provocar sensaciones al ofrecer una intensificación de la realidad.” “Quiero que la pintura actúe como si fuera carne.”

La pintura de Freud pertorba, no hi ha dubte. Però quan llegeixes les explicacions que acompanyen algunes de les obres exposades t’adones que darrere d’aquella impudícia s’hi amaguen sentiments de tendresa, per la manera com la mà d’un personatge es recolza sobre la cuixa de l’altre, o com el braç passa per damunt l’espatlla, o per detalls que les explicacions t’ajuden a descobrir.

Vaig anar a Madrid atreta per l’exposició sobre Zóbel al Prado, i em vaig considerar afortunada que coincidís en dates amb la de Freud. No hi pot haver més distància entre una i altra obra, i no obstant això, tantes vegades com hi hagi exposicions sobre Freud hi aniré (si està al meu abast!).

Vaig descobrir Zóbel fa més de cinquanta anys, la primera vegada que vaig anar al museu de Cuenca, i ens vam comprar una obra seva que deuria estar bé de preu perquè és la número 268 de 460 i si no, no la hauríem pogut pagar. La puc estar mirant hores i hores, com totes les seves, i puc assegurar que són obres belles, però algú em pot dir: què hi veus en aquestes taques i aquestes línies difuminades, aquests colors esmorteïts?

La dita “sobre gustos no hi ha res escrit” és un comodí que serveix estúpidament per justificar que ens agradi una cosa que als altres no agrada. Però alguna cosa de veritat deu haver-hi perquè s’acaba d’inaugurar una exposició insòlita a Can Framis titulada Bad painting? i que es plateja si algunes obres que en un moment van ser considerades bones no eren realment espantoses, i viceversa.

L’exposició és Un projecte de Carlos Pazos amb la complicitat absoluta d’Eloy Fernández Porta. Aquest n’és el subtítol. Segons llegim a la presentació, ens conviden, de manera humorística i enginyosa, a reconsiderar les idees que hem adquirit sobre el valor, l’efecte i la qualitat pictòrics.

Les obres exposades, majoritàriament de pintors catalans d’entre 1850 i 1950, han sortit dels magatzems del MNAC, on estaven dipositades i oblidades. La idea és exposar barrejades obres “bones” i obres “dolentes”, sense donar-ne el nom de l’autor, ni el títol ni l’any d’execució (tot i que en moltes d’elles es pot llegir la signatura de l’autor i fins i tot alguna data). D’aquesta manera trobem en cinc espais diferenciats (Carrinclònia, Sub lim!, El paladar de la canalla, Desconfiguracions del desig, Camp i “ploma”) un seguit d’obres sense identificar i sense contextualitzar i som nosaltres, els espectadors, els que hem de fer una avaluació sobre la qualitat o no de cada una d’elles.

He de confessar que quan m’he vist dins de la primera sala -Carrinclònia- envoltada de pintures sense cap informació m’ha agafat com un vertigen. I així a totes les altres. Era la primera vegada que anava a una exposició sense saber què anava a veure, qui eren els pintors, què representaven, quina importància van tenir en el seu moment, res, zero. Només acostant-me a les pintures i intentant desxifrar les signatures he aconseguit llegir Humbert, Llimona, Sunyer, Pidelaserra, Pruna, Grau Sala, noms que coneixia, però també Domingo o Ismael Smith, per mi desconeguts. He tingut molta sort perquè m’he trobat per atzar amb un amic que entén d’art, que està al patronat de no sé quina institució artística i que m’ha orientat sobre el que era “bo” i el que era “dolent”. Abans, però, de sentir les seves explicacions, jo ja havia fet l’esforç d’anar separant, a cada sala, els que em semblaven bons dels que em semblaven dolents, sense mirar les signatures. Després ha resultat que n’havia “encertat” alguns, i quan li he dit al meu amic aquest o aquell no em semblen dolents m’ha dit: és que és un tal o un qual... He de dir que l’amic en qüestió valorava molt críticament la iniciativa de muntar aquesta exposició pel que té de menyspreador de  cara a alguns pintors amb un cert valor reconegut que, en barrejar-los amb d’altres sense qualitat, sembla que se’ls estigui devaluant. És cert que recuperar-los dels magatzems i exposar-los els fa reviure, però de vegades potser és millor continuar en l’oblit.

Tornant a l’inici de la qüestió, on està escrit el cànon de bellesa que hem de tenir en compte si al llarg dels segles ha anat canviant tant? Què ha de prevaldre, l’opinió dels especialistes o l’opinió de les masses? El Saló de París va rebutjar Le déjeuner sur l’herbe, de Manet, per qüestions morals, però també per considerar-lo massa modern,  i es va exhibir al Salon des Refusés del 1863, juntament amb altres rebutjats. Actualment és considerat una obra mestra del segle XIX i un precursor de l’impressionisme. I així, molts i molts casos més. Només cal pensar en Van Gogh o Modigliani, que van morir en la indigència, desesperats perquè la seva obra no era compresa i poc després de la seva mort va començar a ser apreciada, valorada i pagada a preu d’or.

No tinc espai per penjar gaires fotos, només vull reivindicar el dret a gaudir de la pintura de Lucian Freud apel·lant no a la “bellesa” sinó a la pertorbació, al xoc, fins i tot a la repulsa. I he afegit algunes de les pintures de l’exposició Bad Painting? Decidiu vosaltres mateixos si són bones o dolentes.