PIM-PAM-PUM AL PATERNALISME

Estic desconcertada. Jo tinc les meves pròpies opinions, però si algú me les discuteix amb arguments sòlids, les puc canviar. Com deia Groucho Marx, jo tinc uns principis, però si no agraden, en tinc uns altres... Bé, això és una broma, les meves opinions són més sòlides perquè s’han anat formant al llarg de molts anys, és a dir, tenen solera, com els bons vins. Però esclar, una de les opinions més sòlides que tinc és aquella que en grec es deia panta rei, que vol dir que tot flueix, per tant, que tot canvia i que no ens podem banyar dos cops al mateix riu. Per als que no vagin forts de filosofia que posin Heràclit al google i que s’informin.

Com que, efectivament, tot flueix i tot canvia, quan apareixen noves formacions polítiques que plantegen noves maneres d’enfocar els problemes, en principi m’interessen. Estic desconcertada perquè es veu que ara la lluita de classes ja no existeix i em deixa mancada d’arguments per anar contra el capitalisme. Però estic disposada a acceptar que ara la contradicció principal dins la societat va per una altra banda i intento entendre per quina banda va. Després d’haver sobreviscut a la setmana més demencial de la història de la política espanyola (la setmana del 8 de març), em trobo que per més que vulgui no em puc fer adepta dels plantejaments que es veu que són els bons (si fem cas a les que hi entenen, que són les del Ministerio de Igualdad) perquè em transporten a uns temps on una servidora lluitava contra allò que ara ens volen donar com a modèlic, és a dir, que algú que sap de què va ens digui com ho hem de fer les que no sabem de què va.

Molt ben trobat el símil entre l’Elena Francis i l’Ángela Rodríguez Pam per part del meu amic i lector del blog Adrià Casinos (www.economiadigital.es, 13/3/2023). De petita escoltava el programa de ràdio, al costat de la meva àvia, i comentàvem els consells que donava, sempre a dones en conflicte generalment amorós, sexual (bàsicament pèrdua de la virginitat abans del matrimoni), d’autoestima o fins i tot de la vida domèstica pràctica, però sempre eren consells donats des del paternalisme, des del pedestal d’algú que està per damunt teu, que sap què et convé i què no, exactament igual que fa la tal Pam, secretària de la ministra, repartint anatemes a les joves que prefereixen una bona cigala (i perdó per la grolleria, però és que m’estic passant el bon gust per un lloc que jo sé) en lloc d’un aparell amb bateries per més modern que sigui. Com deia la Najat el Hachmi en un article a El País (10/3/2023), el penis sol anar acompanyat de la resta del cos, és a dir, d’una persona, amb la qual pots interactuar, acariciar-te, intercanviar paraules i gestos tendres. O és que hem d’anar tan enllà com per considerar que els éssers que no menstruen (ja no n’hi dic homes per no crear confusió) són éssers caducats en vies d’extinció forçada? O sigui, i resumint, que em trobo que els meus principis, que haurien de quedar afectats pel panta rei i, per tant, ser modificats, no solament no els penso modificar sinó que combatré l’estupidesa majúscula que una senyora del ministeri em vingui a dir a mi, o la resta de dones (sí, les que menstruen, han menstruat o menstruaran) com ens ho hem de fer al llit (o al cotxe, o a la platja, o al quarto de les escombres) per obtenir el màxim plaer! Potser convindria que es plantegessin, al costat del plaer, la necessitat o la conveniència de l’afectivitat. Està bé tenir cura del cos, però no descuidem els plaers de l’ànima, i aquests, amb afecte, són doblement satisfactoris.

Primer pim-pam-pum contra la tal Pam (i perdó per segona vegada perquè l’acudit és dolentíssim), per la seva actitud paternalista (a més d’altres ficades de pota en temes molt delicats, com el dels abusos o agressions sexuals). El segon pim-pam-pum no va adreçat contra ella ni tampoc contra el seu partit, però faig un paral·lelisme perquè considero que l’actitud és exactament la mateixa: considerar-se moralment superiors, ideològicament en possessió de la veritat, i amb la missió de salvar el món (en aquest cas les tendres criatures) dels mals que la societat els pot infligir si ells no hi posen remei. M’estic referint a la censura que s’està posant de moda (tot i que la censura del políticament correcte ja fa temps que està en pràctica) sobre la literatura en general i la literatura infantil en particular.

Primer llegeixo que alguna universitat dels Estats Units (em sap greu no haver agafat la referència quan ho vaig saber) ha decidit treure del programa d’estudis de literatura universal, o potser només anglosaxona, tots aquells llibres que amb la perspectiva actual es poguessin considerar contraris a la dignitat d’algunes persones (negres, dones, discapacitats, homosexuals, etc.). És a dir, en lloc d’ensenyar als estudiants a avaluar el context de les obres literàries i saber-les situar, les treuen del programa. No em vull ni imaginar què deu quedar per llegir en aquells programes universitaris, o potser és al revés, com que estan prohibides les llegeixen d’amagat, com les obres que estaven a l’índex de l’Església i que si les llegies feies un pecat. Si les llegies, transgredies, i si transgredies, el plaer era doble! Així va la cosa.

El que facin les universitats americanes a mi particularment no m’afecta, i els americans han fet tants disbarats que espero que els meus nets, si tenen la sort de poder anar a aquell país i gaudir de tot el que tenen de bo, també tinguin criteri per censurar tot el que tenen de dolent. Però el que sí que m’afecta (o afectarà els meus nets més petits, perquè els grans estan de tornada del Roald Dahl) és la mutilació dels llibres d’aquest senyor feta per l’editorial que en té els drets amb el vistiplau dels hereus de l’escriptor. Des de substituir adjectius com grassa per enorme, fins a atribuir algun fet als dos progenitors (per allò de la igualtat) quan en l’original només ho feia un. Tot es capgira i perd la gràcia perquè si alguna cosa agrada als lectors de Roald Dahl és que la transgressió mola. Si hi ha famílies benpensants que creuen que els seus fills han de ser preservats de la influència de la realitat, sigui als diaris, a la tele, als videojocs o a les lectures, sempre els poden apuntar a catequesi i regalar-los llibres sobre la vida dels sants més exemplars. Amb aquest bagatge estaran preparats per a la vida moderna i sabran tirar endavant. Però si majoritàriament (o no) les famílies volen que els seus fills siguin crítics i aprenguin a diferenciar allò que és correcte d’allò que no ho és mitjançant el raonament i la maduració, ara mateix s’haurien d’aixecar en armes (metafòriques) contra l’editorial que pretén tergiversar l’obra de Dahl i contra qualsevol altre intent de donar gat per llebre als infants. Qui s’han cregut que són, per damunt de quin nivell moral es creuen que estan per decidir pels altres què poden/què podem llegir els mortals individus? No en vam tenir prou amb la censura franquista fent el ridícul més espantós canviant els diàlegs de Mogambo o convertint una relació de parella poc edificant en un encara menys edificant ménage à trois a Viridiana?

Són molts anys lluitant per la llibertat d’expressió com perquè ara em vinguin a dir com i què he de pensar, què m’ha d’agradar, i quins principis he de tenir. Per més convençuda que estigui de la dialèctica d’Heràclit hi ha una cosa que no canvia mai: l’estupidesa humana. Quina llàstima que cada dia ocupi més espai!

Si voleu saber-ne més sobre el tema, entreu a la pàgina www.inclusiveminds.com i veureu com es presenta la censura disfressada d’inclusivitat. Per tal que tots els nens se sentin representats en les històries que llegeixen, les hem d’adaptar. No és només que n’haguem d’escriure de noves que siguin inclusives, és que hem de tergiversar les narracions de Mark Twain, de Harriet Beecher Stowe, de Roald Dahl o de qui sigui per adaptar-les als nous criteris d’inclusivitat. Ells no creen ni adapten, només “aconsellen”. Pretenen trencar barreres i desafiar estereotips per tal d’assegurar que cada nen tingui accés a grans obres representatives de la diversitat de la nostra societat. Tots els nens s’hi han de sentir representats, per tant aquests llibres han de representar tots els nens. Que bonic! Una manera com una altra de dirigir la cultura, d’orientar, d’impedir l’esperit crític, perquè el que allà trobaran “està bé”, no cal reflexionar ni posar en qüestió. No sé quina mena de llibres sortiran dels escriptors que els facin cas; ara bé, als meus nets, si de mi depèn, no els n’arribarà ni un!