COMPOSTAR ELS ÉSSERS ESTIMATS

 

A mesura que ens acostem cap a la destrucció del món als humans se’ns acudeixen idees més estrambòtiques. Jo ja entenc que ens produeixi una certa angoixa l’horror del buit que hi ha a l’altra banda de la nostra existència. Fins i tot entenc l’horror del buit en aquesta banda de l’existència. Estem a punt de complir tres anys des que ens van confinar i durant aquest temps hem tingut ocasió de pensar i reflexionar sobre la condició humana. No sembla, però, que el resultat hagi estat gaire exitós, perquè alguns dels conflictes, des dels que s’han produït entre els humans (com la guerra d’Ukraïna) fins als que s’estan produint entre els humans i la natura, no sembla que estiguin en vies de solucionar-se.

Quan naixem ja sabem com hem d’acabar, de manera que no ens emportem cap sorpresa quan algun ésser estimat es mor. Si es tracta d’una persona més gran que nosaltres, els pares, els avis, els oncles... diem que és llei de vida. Si és la nostra parella la que se’n va abans que nosaltres, ho trobem injust, diem que no tocava, ens preparem per al dol i intentem superar-ho amb múltiples recursos emocionals. De vegades ho aconseguim; de vegades, no. I ja no parlo de la pèrdua d’un fill o d’una persona jove, és un dolor que no el puc imaginar de tant dur com deu ser. Sigui com sigui, quan depèn de nosaltres acomiadar la persona que ens ha deixat, intentem fer-ho d’acord amb dos criteris: les seves creences i les nostres emocions. Què va deixar, escrit o de paraula, aquella persona que volia per al seu enterrament? Ser enterrada, incinerada? Volia una missa, un funeral civil, cap cerimònia? I nosaltres, què volem? És evident que el mort no s’assabenta de res, fem el que fem. Per tant, són els nostres sentiments el que ens porta a organitzar un tipus de cerimònia o una altra, però sempre amb la idea de compartir amb amics i familiars el comiat, civil o religiós.

Cada país del món té les seves pròpies litúrgies pel que fa als enterraments. Em vaig quedar glaçada quan vaig assabentar-me, a Bòsnia Hercegovina, que després de la matança de Srebrenica el 1995, els serbis van esquarterar i escampar els trossos dels cadàvers dels homes que havien assassinat perquè la religió musulmana només permet que siguin enterrats si hi ha un alt percentatge del cos. D’aquesta manera impedien que els enterressin, no estaven sencers. Per això quan es van començar a obrir les fosses, un cop acabada la guerra i sota supervisió de l’ONU, la feina de reconstrucció dels cossos a partir de l’ADN va durar anys. Aquesta macabra anècdota m’ha vingut al cap quan he sentit la notícia que en uns quants estats dels Estats Units s’ha aprovat una llei per convertir els cossos dels éssers estimats en compost.

La població mundial no para de créixer i pel que sembla ens estem carregant el planeta a base de la sobreexplotació de les matèries primeres, l’emissió de gasos contaminants, l’ocupació descontrolada dels sòl, i bla, bla, bla... Com deia abans, hi ha diferents maneres d’acomiadar els morts, enterrant-los o incinerant-los, arreu del món. Al món occidental tenim molts tipus diferents de cementiris, des dels més petitons al costat de les parròquies de poble fins a les grans extensions de les ciutats. Potser sí que és cert que pretendre enterrar els morts aviat serà inviable perquè no hi haurà espai, però tenir la idea brillant de convertir-los en compost em sembla el súmmum de la demència.

El reportatge que vaig veure mostrava el fiambre dins d’una bossa on hi afegeixen encenalls de fusta, alfals i farratge, i s’escalfa. Al cap d’un mes el cos s’ha convertit en terra, de manera que els familiars la poden fer servir per plantar-hi flors, plantes, arbres... Amb aquest sistema s’estalvien la caixa, l’energia de la cremació, l’espai de l’enterrament, en fi, una ganga! Tot i així costa 7000 dòlars més o menys. La llei ja és vigent a Washington, Oregon, Colorado, Vermont i Califòrnia. A Nova York s’acaba d’aprovar.

Jo tinc familiars enterrats en cementiris i cendres llançades al mar o als llacs del Pirineu, i també enterrades al bosc. Tenir a les mans una urna amb les restes de la persona estimada no és certament una situació agradable, però dipositant-la allà on aquesta persona volia o simplement allà on tu creus que li hauria agradat ser, és evident que no li tornaràs la vida, però tens l’ocasió de donar-li un repòs etern.

És cert que tots tornem a la terra, d’una manera o d’una altra. L’urna enterrada al  Solanot no es deu haver convertit ja en compost? Fa vint-i-cinc anys que hi és, però a mi m’agrada pensar que les cendres del pare encara hi són i que el Solanot encara manté l’essència de la persona que va reconstruir la casa i s’hi va instal·lar, i va estimar aquells paisatges.

Les cendres que llancem al mar ni tan sols arriben al fons, es dissolen pel camí. Però cada vegada que navego pel Cap de Cavalleria tinc un pensament per a aquell dia que família i amics ens vam reunir per abocar-hi l’urna, amb tot el dolor del món, de la persona que tant havíem estimat. I jo penso: tindria el mateix sentiment si l’hagués convertit en compost i l’hagués tirat als parterres del pati de Menorca? Fem compost amb les escombraries orgàniques, amb deixalles, amb restes de menjar. Hem de tractar els éssers estimats com si fossin escombraries? Tan malament estem que hem perdut la capacitat de posar per davant els sentiments envers els morts en lloc del pragmatisme de l’estalvi d’energia i d’espai?

Trobo tan macabra la idea que se m’acut fins i tot fer-hi broma: què passa si el compost fet amb la sogra o amb el cunyat, que has fet servir per adobar les plantes del jardí, resulta que te les està fent malbé?  Serà que eren persones amb mal geni, o eren torracollons, o setciències, i per això el seu cos ha donat un compost de mala qualitat? Algú es pot imaginar fer compost amb el cos d’un infant? És que com més hi penses més demencial sembla la idea. Però pel que sembla, de mica en mica s’anirà aprovant en altres estats. Fora dels Estats Units el compostatge humà és legal a Suècia, la qual cosa em fa pensar que hi deu haver alguna raó que se m’escapa, més enllà de l’interès ecològic.

A mi, si em converteixen en compost, que es preparin, perquè qui sigui que hagi pres la decisió, no tornarà a dormir tranquil mai més! Trobaré la manera de turmentar-lo eternament. Li podriré totes les plantes. Quedeu avisats!