Passa al contingut principal

TU PORTES CALÇOTETS?

 

La gent està cada dia més sonada, o potser soc jo que no m’adapto. Faig esforços per entendre què passa al món, em llegeixo dos o tres diaris cada dia, miro una mica les notícies, parlo amb els amics i intercanviem opinions, especialment sobre Barcelona, qui t’ha vist i qui et veu.

També m’informo de coses rares a través de twitter, que em faig un fart de rebre twits de gent que no sé qui són sobre temes que desconec, però de vegades em fan gràcia i segueixo el fil. Quasi sempre ho deixo córrer perquè en general tots acaben insultant-se o dient-se coses desagradables, i això no m’interessa.

Al Congrés dels Diputats estan entretinguts, i no sense raó, amb l’aprovació de la llei trans, de la llei de protecció dels animals, de la revisió de la del només sí és sí, i no sé encara què més. No entraré en aquests temes, que estan molt vistos.

També discuteixen sobre el preu dels aliments i de quina manera s’ha d’actuar per evitar que continuïn pujant, un tema de gran interès perquè la gent sol menjar cada dia i alguns productes bàsics han arribat a augmentar fins al 25 %. Els costos de producció sembla que no en són els responsables, sinó els de transport i distribució, per culpa de la guerra d’Ucraïna i tot el daltabaix que ha causat a nivell econòmic. La tal guerra s’està posant cada vegada més lletja perquè Putin no aconsegueix la victòria i està disposat a qualsevol cosa per no quedar com a perdedor, tenint en compte que a la Xina no li interessa gens ni mica que els Estats Units en surtin victoriosos.

Fins aquí són temes i problemes que ens afecten i que són, en major o menor grau, importants per a la població. Però vet aquí que ha sorgit un nou problema que té ocupades ses senyories (fora de la càmera, això sí) i que s’està ventilant a les xarxes socials: porta o no porta sostenidors la ministra Ione Belarra? Perquè queda clar que si se li marquen els mugrons com es veu a la foto que s’ha publicat deu ser perquè no en porta. Hi té dret? Pot una ministra del govern de la nació anar com una desvergonyida hippy dels anys 70 insinuant que porta les tetes a l’aire sota la samarreta?

Em poso en mode feminista i critico profundament a qualsevol que s’atreveixi a fer comentaris masclistes sobre les ministres o diputades dones pel seu aspecte físic, quan no es fan sobre els diputats o ministres homes. Però vet aquí que algú se m’ha avançat i s’ha posat a reivindicar que ell no porta calçotets perquè va més còmode sense. Ara sí que la cosa ja ha sortit de mare, i que el portaveu de Podem al Congrés hagi de reivindicar que a ell li agrada portar els seus atributs lliures de qualsevol pressió sota els pantalons significa que el país ha perdut la carta de navegar i ens n’anem cap al Maëlstrom directes!

Perquè, senyores i senyors, especialment senyors, sapigueu que els sostenidors no fan la mateixa funció que les calces o els calçotets. Quan allà pels anys 70 es va posar de moda que les noies no portéssim sostenidors, una servidora, que s’ho podia permetre gràcies a la mida i la consistència dels seus pits, ho va posar en pràctica per dos motius: un, perquè era una reivindicació feminista, i dos, perquè era una provocació. Però només a l’estiu. A l’hivern els sostenidors abriguen i mantenen l’escalforeta del cos. Després va passar la moda, els pits ja no eren tan bufons i no calia anar provocant res. No va ser fins a l’estiu del 2022, amb aquella calor insuportable, que les amigues que cinquanta anys enrere havíem reivindicat el dret a no portar sostenidors ens els vam tornar a treure dient: és que això no hi ha qui ho aguanti!

Ara bé, la part de baix és una altra història. Les calces i els calçotets tenen una funció higiènica. Entremig de les cames hi tenim uns aparells que no només suen quan fa calor, sinó que fan unes funcions necessàries per tal que el cos estigui en plena salut. És igual si t’eixugues bé les gotetes, si et neteges bé el cul, si te l’espolses correctament, sempre hi haurà el risc que els teus fluids, de tota mena, s’instal·lin a la superfície de la dita roba interior. Per això ens la canviem cada dia.

Però resulta que el Pablo Echenique, en una entrevista confessa anar sense calçotets perquè li resulta més còmode, i se situa solidàriament al costat d’Ione Belarra perquè ha triat anar sense sostenidors. Quin nivell està assolint la política! No sé si el podré seguir! Potser hauré de renunciar als diaris que llegeixo i tornar al Pulgarcito.

No vull fer bromes de mal gust perquè jo no soc Buñuel i segur que les meves no tindrien gràcia. Hi ha un fet que es pot entendre en el cas d’una persona que va en cadira de rodes, i és que com que no està mai dret no li penja res. La meva experiència sobre paquets masculins és bastant gran perquè com molta gent sap, fa anys que freqüento les platges nudistes de Menorca i m’hi fixo. He vist paquets de totes mides, formes i colors. També és veritat que els models de calçotets han canviat molt (afortunadament, perquè no hi ha res menys eròtic que uns calçotets blancs ocean com els que portaven els nois als anys 70). Quan es van posar de moda els calçotets tipus bòxer i, a més, de colors, la cosa va millorar moltíssim. Després, gràcies a Full Monty es van posar de moda els bòxers de tela, que ja no aguanten el paquet tan bé, però que són molt més sexis.

Com deia, doncs, gràcies a les meves dots d’observació, he arribat a la conclusió que el paquet masculí necessita ser recollit i col·locat degudament al seu lloc per tal que els pantalons caiguin bé i no molestin, i la funció de recollida la fan els calçotets. A part, com ja he dit, de la funció higiènica.

No sé si la polèmica sobre els sostenidors i els calçotets donarà més de sí. De moment, a part d’haver llegit l’entrevista amb Pablo Echenique on confessava el fet, ja he vist un article d’Arturo San Agustín (La Vanguardia, 22/2) que també en parla. Deu ser un tema transcendent!

Em pregunto si durant els anys que em queden de vida tindré ocasió de començar una relació amorosa amb algun representant del gènere masculí, però si arriba el cas, tingueu clar que el primer que faré serà preguntar-li: Tu portes calçotets?



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...