Salta al contingut principal

CASA DE NINES

 

Foto procedent de l'ara.cat (14/2/2023)

Per més esforços que faci per millorar el meu talent literari està ben clar que el Premi Nobel no me’l donaran l’any que ve. Reconec les meves limitacions, i avui és un dia que em pesen especialment. M’agradaria tenir la capacitat d’expressar en paraules tots els pensaments tristíssims que em venen al cap contemplant una fotografia d’un diari sobre el terratrèmol de Turquia i Síria. La fotografia, que us mostro en una mida considerable perquè us entri dins l’ànima i us colpeixi igual que m’ha fet a mi, ja havia aparegut al telenotícies del dia abans, amb una explicació esfereïdora sobre aquella família, ara definitivament arruïnada.

Si les desgràcies naturals ja són per elles mateixes un mal terrible, quan se sap que algunes es podrien haver evitat (a Turquia, per exemple, construint els edificis tal com havien promès en lloc de tal com es van fer) o que l’ajuda hi podria haver arribat molt abans (a Síria van deixar abandonats territoris amb refugiats), tornem a la pregunta del milió: els humans hem evolucionat cap a millor o arrosseguem les mateixes tares que els nostres avantpassats?

Tot el que es pugui dir sobre les conseqüències terribles d’aquest terratrèmol ho diran molt millor els periodistes que ho han vist de prop, i els escriptors que s’hi inspirin per a futures obres literàries. Des del dolor de les famílies que ho han perdut tot fins a l’alegria dels que han recuperat algun membre dies despès que els caigués la casa a sobre. Dels morts no en diran res, que descansin en pau, si poden, i potser que aixequin la consciència d’alguns governants que feien la vista grossa mentre continuaven construint i venent edificis “antiterratrèmols” amb la mateixa alegria, i la mateixa irresponsabilitat, que si construïssin castells a la sorra. Algú haurà de pagar aquest escàndol.

Però a Síria ha plogut sobre mullat. No en van tenir prou amb els anys de guerra que ara s’han de veure sota la runa de les seves pròpies cases, aquelles que encara quedaven en peu. La família de la fotografia no va voler abandonar la seva casa d’Alep quan la guerra estava al seu punt culminant. Es van negar a abandonar la casa i el país i van resistir fins a l’actualitat. Però el seu destí estava escrit. El seu edifici ha quedat destruït, no es pot reconstruir sense enderrocar-lo i veient la imatge de la fotografia no podem evitar pensar en les cases de nines amb què jugaven les nenes de casa bona quan eren petites. A cada replà unes habitacions diferents, amb el seu mobiliari, el seu atrezzo, les seves figuretes, els seus vestidets... Ara portem la nina al menjador, ara la fem anar al bany, ara la posem a dormir... Li canviem els vestits, li portem visites, la fem viure.

En veure la fotografia d’aquesta família, que ja va perdre dos fills a la guerra,  amb aquestes dones desvalgudes però fermes, disposades a tirar endavant com sigui, la imatge dels occidentals, asseguts còmodament al nostre sofà mirant la tele se’m presenta com una imatge obscena. Aquesta casa de nines macabra que ens ofereix la fotografia del diari, aquest contrast entre la felicitat de la nena que gaudeix de la seva caseta de nines i el terrible dolor d’aquesta família m’ha fet intentar expressar l’horror que m’ha produït aquest terratrèmol i les seves conseqüències. Jo no soc Jesucrist, no porto sobre les meves espatlles els pecats del món, voldria no portar-hi ni els meus, però de vegades no pots estar completament segur que la desgràcia dels altres no sigui una miqueta responsabilitat teva.

En fi, que la setmana passada deia que buscaria un tema més divertit i aquí el teniu. No me n’he sortit.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...