Passa al contingut principal

CASA DE NINES

 

Foto procedent de l'ara.cat (14/2/2023)

Per més esforços que faci per millorar el meu talent literari està ben clar que el Premi Nobel no me’l donaran l’any que ve. Reconec les meves limitacions, i avui és un dia que em pesen especialment. M’agradaria tenir la capacitat d’expressar en paraules tots els pensaments tristíssims que em venen al cap contemplant una fotografia d’un diari sobre el terratrèmol de Turquia i Síria. La fotografia, que us mostro en una mida considerable perquè us entri dins l’ànima i us colpeixi igual que m’ha fet a mi, ja havia aparegut al telenotícies del dia abans, amb una explicació esfereïdora sobre aquella família, ara definitivament arruïnada.

Si les desgràcies naturals ja són per elles mateixes un mal terrible, quan se sap que algunes es podrien haver evitat (a Turquia, per exemple, construint els edificis tal com havien promès en lloc de tal com es van fer) o que l’ajuda hi podria haver arribat molt abans (a Síria van deixar abandonats territoris amb refugiats), tornem a la pregunta del milió: els humans hem evolucionat cap a millor o arrosseguem les mateixes tares que els nostres avantpassats?

Tot el que es pugui dir sobre les conseqüències terribles d’aquest terratrèmol ho diran molt millor els periodistes que ho han vist de prop, i els escriptors que s’hi inspirin per a futures obres literàries. Des del dolor de les famílies que ho han perdut tot fins a l’alegria dels que han recuperat algun membre dies despès que els caigués la casa a sobre. Dels morts no en diran res, que descansin en pau, si poden, i potser que aixequin la consciència d’alguns governants que feien la vista grossa mentre continuaven construint i venent edificis “antiterratrèmols” amb la mateixa alegria, i la mateixa irresponsabilitat, que si construïssin castells a la sorra. Algú haurà de pagar aquest escàndol.

Però a Síria ha plogut sobre mullat. No en van tenir prou amb els anys de guerra que ara s’han de veure sota la runa de les seves pròpies cases, aquelles que encara quedaven en peu. La família de la fotografia no va voler abandonar la seva casa d’Alep quan la guerra estava al seu punt culminant. Es van negar a abandonar la casa i el país i van resistir fins a l’actualitat. Però el seu destí estava escrit. El seu edifici ha quedat destruït, no es pot reconstruir sense enderrocar-lo i veient la imatge de la fotografia no podem evitar pensar en les cases de nines amb què jugaven les nenes de casa bona quan eren petites. A cada replà unes habitacions diferents, amb el seu mobiliari, el seu atrezzo, les seves figuretes, els seus vestidets... Ara portem la nina al menjador, ara la fem anar al bany, ara la posem a dormir... Li canviem els vestits, li portem visites, la fem viure.

En veure la fotografia d’aquesta família, que ja va perdre dos fills a la guerra,  amb aquestes dones desvalgudes però fermes, disposades a tirar endavant com sigui, la imatge dels occidentals, asseguts còmodament al nostre sofà mirant la tele se’m presenta com una imatge obscena. Aquesta casa de nines macabra que ens ofereix la fotografia del diari, aquest contrast entre la felicitat de la nena que gaudeix de la seva caseta de nines i el terrible dolor d’aquesta família m’ha fet intentar expressar l’horror que m’ha produït aquest terratrèmol i les seves conseqüències. Jo no soc Jesucrist, no porto sobre les meves espatlles els pecats del món, voldria no portar-hi ni els meus, però de vegades no pots estar completament segur que la desgràcia dels altres no sigui una miqueta responsabilitat teva.

En fi, que la setmana passada deia que buscaria un tema més divertit i aquí el teniu. No me n’he sortit.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...