Passa al contingut principal

CASA DE NINES

 

Foto procedent de l'ara.cat (14/2/2023)

Per més esforços que faci per millorar el meu talent literari està ben clar que el Premi Nobel no me’l donaran l’any que ve. Reconec les meves limitacions, i avui és un dia que em pesen especialment. M’agradaria tenir la capacitat d’expressar en paraules tots els pensaments tristíssims que em venen al cap contemplant una fotografia d’un diari sobre el terratrèmol de Turquia i Síria. La fotografia, que us mostro en una mida considerable perquè us entri dins l’ànima i us colpeixi igual que m’ha fet a mi, ja havia aparegut al telenotícies del dia abans, amb una explicació esfereïdora sobre aquella família, ara definitivament arruïnada.

Si les desgràcies naturals ja són per elles mateixes un mal terrible, quan se sap que algunes es podrien haver evitat (a Turquia, per exemple, construint els edificis tal com havien promès en lloc de tal com es van fer) o que l’ajuda hi podria haver arribat molt abans (a Síria van deixar abandonats territoris amb refugiats), tornem a la pregunta del milió: els humans hem evolucionat cap a millor o arrosseguem les mateixes tares que els nostres avantpassats?

Tot el que es pugui dir sobre les conseqüències terribles d’aquest terratrèmol ho diran molt millor els periodistes que ho han vist de prop, i els escriptors que s’hi inspirin per a futures obres literàries. Des del dolor de les famílies que ho han perdut tot fins a l’alegria dels que han recuperat algun membre dies despès que els caigués la casa a sobre. Dels morts no en diran res, que descansin en pau, si poden, i potser que aixequin la consciència d’alguns governants que feien la vista grossa mentre continuaven construint i venent edificis “antiterratrèmols” amb la mateixa alegria, i la mateixa irresponsabilitat, que si construïssin castells a la sorra. Algú haurà de pagar aquest escàndol.

Però a Síria ha plogut sobre mullat. No en van tenir prou amb els anys de guerra que ara s’han de veure sota la runa de les seves pròpies cases, aquelles que encara quedaven en peu. La família de la fotografia no va voler abandonar la seva casa d’Alep quan la guerra estava al seu punt culminant. Es van negar a abandonar la casa i el país i van resistir fins a l’actualitat. Però el seu destí estava escrit. El seu edifici ha quedat destruït, no es pot reconstruir sense enderrocar-lo i veient la imatge de la fotografia no podem evitar pensar en les cases de nines amb què jugaven les nenes de casa bona quan eren petites. A cada replà unes habitacions diferents, amb el seu mobiliari, el seu atrezzo, les seves figuretes, els seus vestidets... Ara portem la nina al menjador, ara la fem anar al bany, ara la posem a dormir... Li canviem els vestits, li portem visites, la fem viure.

En veure la fotografia d’aquesta família, que ja va perdre dos fills a la guerra,  amb aquestes dones desvalgudes però fermes, disposades a tirar endavant com sigui, la imatge dels occidentals, asseguts còmodament al nostre sofà mirant la tele se’m presenta com una imatge obscena. Aquesta casa de nines macabra que ens ofereix la fotografia del diari, aquest contrast entre la felicitat de la nena que gaudeix de la seva caseta de nines i el terrible dolor d’aquesta família m’ha fet intentar expressar l’horror que m’ha produït aquest terratrèmol i les seves conseqüències. Jo no soc Jesucrist, no porto sobre les meves espatlles els pecats del món, voldria no portar-hi ni els meus, però de vegades no pots estar completament segur que la desgràcia dels altres no sigui una miqueta responsabilitat teva.

En fi, que la setmana passada deia que buscaria un tema més divertit i aquí el teniu. No me n’he sortit.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS PERFILS PSICOLÒGICS

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...

UNA MICA D'ESPERANÇA

                                                  Ja fa més de deu anys que he perdut el contacte diari amb adolescents. No freqüento els instituts més enllà del dels meus nets, i d’escoles, exactament igual, la dels meus nets petits. Tant l’un com l’altra m’han demanat col·laboració com a àvia en els projectes que tenen entre mans. A l’Institut Angeleta Ferrer, jo i altres avis vam ser entrevistats pels nostres nets, guiats pel tutor corresponent, sobre el temps de la nostra infància i adolescència, i amb els resultats van elaborar una obra de teatre que reproduïa els trets característics de l’època franquista. Vaig assistir a “l’estrena” i em va fer gràcia veure què hi havia de coincident amb el meu passat i què de diferent, ja que els alumnes tenien avis procedents de la geografia espanyola més enllà de Catalunya. Per a ells també va ser una experiència enriqui...