CASA DE NINES

 

Foto procedent de l'ara.cat (14/2/2023)

Per més esforços que faci per millorar el meu talent literari està ben clar que el Premi Nobel no me’l donaran l’any que ve. Reconec les meves limitacions, i avui és un dia que em pesen especialment. M’agradaria tenir la capacitat d’expressar en paraules tots els pensaments tristíssims que em venen al cap contemplant una fotografia d’un diari sobre el terratrèmol de Turquia i Síria. La fotografia, que us mostro en una mida considerable perquè us entri dins l’ànima i us colpeixi igual que m’ha fet a mi, ja havia aparegut al telenotícies del dia abans, amb una explicació esfereïdora sobre aquella família, ara definitivament arruïnada.

Si les desgràcies naturals ja són per elles mateixes un mal terrible, quan se sap que algunes es podrien haver evitat (a Turquia, per exemple, construint els edificis tal com havien promès en lloc de tal com es van fer) o que l’ajuda hi podria haver arribat molt abans (a Síria van deixar abandonats territoris amb refugiats), tornem a la pregunta del milió: els humans hem evolucionat cap a millor o arrosseguem les mateixes tares que els nostres avantpassats?

Tot el que es pugui dir sobre les conseqüències terribles d’aquest terratrèmol ho diran molt millor els periodistes que ho han vist de prop, i els escriptors que s’hi inspirin per a futures obres literàries. Des del dolor de les famílies que ho han perdut tot fins a l’alegria dels que han recuperat algun membre dies despès que els caigués la casa a sobre. Dels morts no en diran res, que descansin en pau, si poden, i potser que aixequin la consciència d’alguns governants que feien la vista grossa mentre continuaven construint i venent edificis “antiterratrèmols” amb la mateixa alegria, i la mateixa irresponsabilitat, que si construïssin castells a la sorra. Algú haurà de pagar aquest escàndol.

Però a Síria ha plogut sobre mullat. No en van tenir prou amb els anys de guerra que ara s’han de veure sota la runa de les seves pròpies cases, aquelles que encara quedaven en peu. La família de la fotografia no va voler abandonar la seva casa d’Alep quan la guerra estava al seu punt culminant. Es van negar a abandonar la casa i el país i van resistir fins a l’actualitat. Però el seu destí estava escrit. El seu edifici ha quedat destruït, no es pot reconstruir sense enderrocar-lo i veient la imatge de la fotografia no podem evitar pensar en les cases de nines amb què jugaven les nenes de casa bona quan eren petites. A cada replà unes habitacions diferents, amb el seu mobiliari, el seu atrezzo, les seves figuretes, els seus vestidets... Ara portem la nina al menjador, ara la fem anar al bany, ara la posem a dormir... Li canviem els vestits, li portem visites, la fem viure.

En veure la fotografia d’aquesta família, que ja va perdre dos fills a la guerra,  amb aquestes dones desvalgudes però fermes, disposades a tirar endavant com sigui, la imatge dels occidentals, asseguts còmodament al nostre sofà mirant la tele se’m presenta com una imatge obscena. Aquesta casa de nines macabra que ens ofereix la fotografia del diari, aquest contrast entre la felicitat de la nena que gaudeix de la seva caseta de nines i el terrible dolor d’aquesta família m’ha fet intentar expressar l’horror que m’ha produït aquest terratrèmol i les seves conseqüències. Jo no soc Jesucrist, no porto sobre les meves espatlles els pecats del món, voldria no portar-hi ni els meus, però de vegades no pots estar completament segur que la desgràcia dels altres no sigui una miqueta responsabilitat teva.

En fi, que la setmana passada deia que buscaria un tema més divertit i aquí el teniu. No me n’he sortit.