LES OLORS PROUSTIANES

 

Una altra vegada Proust? Que pesada! A veure quan acabarà de donar-nos la murga amb aquest senyor!

Això és el que deveu haver pensat en veure el títol, però no patiu que no tornaré a donar voltes sobre el mateix tema. Només una miqueta, per parlar de les olors. Si vau llegir l’article titulat Encore du Proust recordareu que jo vaig tenir una experiència proustiana avant la lettre, als 17 anys, ensumant una maleta que havia sortit de París un mes abans portant a dintre totes les olors de la meva experiència amorosa i vital. Aquell retrocés en el temps al moment de sentir la flaire del meu armari parisenc transportat a Barcelona potser va ser el primer avís del poder de les sensacions sobre la memòria, però no l’últim.

Crec que he tingut el nas molt fi tota la vida i puc afirmar que les olors m’han causat veritables plaers, i no només els d’una flor o d’un perfum. Faig un esforç per retornar molts anys enrere i amb els ulls tancats ensumo l’olor de l’aqua velva que es posaven els nois i que podies olorar quan ballaves amb ells. O, també amb els ulls tancats, l’olor de Mustela i llet infantil que feien les meves filles quan eren petites i que de mica en mica anaven perdent, a mesura que es feien grans. Olor, per cert, que vaig recuperar amb els nets, quan després de canviar-los el bolquer o de banyar-los, els empastifava amb la mateixa cremeta perquè tinguessin la pell hidratada però, sobretot, per recuperar les olors de les meves nenes.

He volgut retenir al meu costat les persones que m’han abandonat, provisionalment o per sempre, a base d’ensumar els seus objectes, la roba, els llibres, tot allò que conformava el seu hàbitat: l’habitació de la filla petita quan se’n va anar d’Erasmus i ens va deixar sols, perquè la gran ja havia marxat. De tant en tant obria la porta de la seva cambra i intentava absorbir la mica d’aroma que havia quedat de la seva presència. Els primers dies, bastant intens; després, cada vegada menys, fins que les vacances de Nadal la van tornar a casa i les olors van renéixer. Per tornar a esvair-se paulatinament fins a l’estiu...

Més dur va ser intentar retenir les olors de l’armari on guardava la roba el Marçal. Els primers dies sense ell, al llit, m’abraçava al seu coixí intentant imaginar que ell hi era i que tornaria. El mateix feia amb l’armari, que quan l’obria feia olor d’ell. Al cap d’uns dies, però, em va semblar que aquell joc només comportava més tristesa i vaig posar el coixí a la rentadora i la roba, repartida entre familiars, amics i contenidors. Però em vaig guardar un trumfo: la colònia. La colònia que, vagi on vagi, me’l recorda a ell. I vaig decidir que la faria servir jo (és una lavanda unisex), però no en qualsevol ocasió. Només me la poso quan vaig d’excursió, com una mena d’homenatge o de lligam amb les excursions que havíem fet plegats. És un ritual que mantinc des de fa gairebé vuit anys, i naturalment he renovat les ampolles, perquè la que ell feia servir en aquell moment ja fa temps que s’ha acabat.

Podria parlar d’altres olors que han significat moments agradables, des de l’olor del mar, el dels camps després de la pluja, el d’un plat ben cuinat o fins i tot el del departament de perfumeria d’El Corte Inglés, que ofereix una barreja per caure de cul.

Fins aquí les olors agradables. És un tema com per treure’l al blog? Per descomptat que no. Aleshores per què m’estic aquí escrivint bestieses si el tema no té cap interès? Doncs ara ho veureu.

Si miréssim enrere en els textos d’aquest blog veuríem que alguns d’ells, bastants, han sorgit per la coincidència de dues o més coses que per separat no tindrien interès però que al moment de la casualitat es converteixen en un motiu per reflexionar o, simplement, com en aquest cas, per desvariejar.

Resulta que estava dinant amb uns antics amics de Virtèlia i parlàvem de cine, si era millor anar a les sales o veure-ho a les plataformes i tot això. Un d’ells, psiquiatre, va dir que no podia anar al cine perquè no ho suportava, i vaig pensar que potser tenia claustrofòbia o por de la foscor (els psiquiatres també poden tenir neures, em sembla), però no era això, era que no suporta les crispetes, ni els soroll que fa la gent ni la pudor que fan les boles de blat de moro! Em vaig sentir absolutament identificada amb ell: jo TAMPOC NO SUPORTO LA PUDOR DE LES CRISPETES!!! Perquè quan tens el nas molt fi pots gaudir de molts plaers, però també és un martiri haver de suportar les que no t’agraden.

Un altre exemple: m’encanten les mandarines PERO NO SUPORTO LA PUDOR DE MANDARINA! En menjo a l’hivern, que és quan són bones, però només al vespre i si estic sola a casa. Mai al migdia, encara que estigui sola, mai en un restaurant, mai que no sigui l’última hora del dia, esperant, després d’haver-me rentat les mans, que les hores nocturnes s’enduguin la resta de l’aroma que ofèn la meva pituïtària. I no diguem si en un espai públic, per exemple la sala de professors d’un institut o un vagó de tren, a algú se li acudeix pelar una mandarina. Em sembla horrorós, una falta de delicadesa i de respecte assimilable a tirar-se un pet, posem per cas.

Sembla exagerat això que dic? Ni parlar-ne, sobretot perquè jo he pensat coses molt lletges de la gent que menja mandarines davant meu, però no els he dit mai res. Si he pogut, he canviat d’habitació, i si no, he tancat el nas i he respirat per la boca fins al límit de l’ofec. No com d’altres! Mireu quina coincidència amb menys de 24 hores de diferència amb la conversa sobre les crispetes, la notícia que trobo al diari. Un tal Carles Tamayo, famós (?) youtuber, va escriure un tuit diabòlic contra un paio que menjava mandarines en un vagó de l’AVE amb destinació a Alacant. Ho he llegit a l’ara.cat que ho ha llegit a l’Informacion.es i que reprodueix el text del tuit: “Un paio menjant mandarina  a l’AVE camí d’Alacant. S’ha de ser mala persona, mesquina, infame fill de la grandíssima puta. Tant de bo freni en sec l’AVE ara mateix i mori agonitzant ofegat enmig de molt dolor. Si mengeu mandarina en un indret públic, us menyspreo”.

Quedeu avisats!