laplujanomespanta

  Si davant la representació d’una pipa Magritte podia dir “Això no és una pipa”, jo, davant d’un comiat puc dir “això no és un comiat”. Però ho és i no ho és alhora. No és un adéu per sempre, és sols adéu per un instant...que durarà almenys fins al setembre. Estic cansada. Fa més de dos anys que busco temes variats per tractar al blog. Ara fa just un any vaig decidir penjar articles només un dia a la setmana, sempre en diumenge, sempre a les 9 del matí. Ho vaig fer amb la pretensió de no perdre lectors, per si frisaven per llegir els meus escrits (aquí hi hauria d’anar una emoticona que indiqui “me’n foto de mi mateixa”). Els trobarien amb regularitat, i els han trobat durant un any. Però aquests últims temps, en part per l’aparició del meu primer llibre i en part per altres coses que he estat escrivint, m’ha semblat que el blog era més una obligació que una devoció, i que la qualitat i l’interès dels articles se’n ressentien. Crec que tinc un compromís amb la gent que m’ha se...

  Gosa poder veure pel·lícules per a joves i no morir en l’intent. Què pots fer quan sents una necessitat imperiosa de tirar-te a l’abisme sabent que el cop serà mortal? Resistir a la temptació i apartar-te del marge o deixar-t’hi arrossegar i tirar-t’hi de cap? Aquest dilema és el que he hagut de superar i ja us podeu imaginar que m’hi he tirat de cap! De cap al cine per veure TODO A LA VEZ EN TODAS PARTES (Daniel Kwan i Daniel Scheinert, 2022), una pel·lícula surrealista, absurda i hilarant, adequada per a la gent jove que en els propers anys aprofundirà en el tema del metavers, dels múltiples metaversos, i potser el que planteja la pel·lícula ho viuran de debò. Si m’he decidit a veure aquesta producció és perquè vaig sentir un parell de comentaris a la ràdio que deien que no s’havia fet mai en cine una cosa com aquesta i que no te la podies perdre. I que, per descomptat, s’havia de veure a les sales, no a les pantalles domèstiques. Vagi per endavant que la pel·lícula du...

  No he parlat gaire d’art en aquestes pàgines perquè no soc una entesa i podria dir algun disbarat, però quan una exposició m’ha cridat l’atenció o m’ha semblat interessant, he volgut compartir-ho i recomanar-ho per tal que d’altres persones en puguin gaudir com n’he gaudit jo. Ponte delle Torri Soc fan de William Turner (1775-1851) des del moment que el vaig descobrir a la Tate Gallery de Londres (ara n’hi diuen Tate Britain) fan uns quants anys, cap als anys 90. No recordo si aleshores n’havia sentit parlar, tot i que coneixia els noms i l’obra d’alguns dels seus contemporanis. Van ser aquells paisatges marins de naufragis i tempestes el que em va atrapar, com si fos un focus que t’enlluerna. A partir d’aquell moment, cada vegada que hi ha hagut alguna exposició o alguna exhibició de la seva obra he procurat anar-hi. És el cas de la que ara ofereix el MNAC: TURNER, la llum és color . Claude Lorrain, Port amb l'embarcament ... Turner va ser un pintor d’èxit des de la seva adole...

  Quan una pel·lícula té molt èxit, el productor està temptat de fer-ne una seqüela, per veure si pot reproduir l’èxit de la primera, i a vegades en fan una tercera i una quarta. Que jo sàpiga, Cukor no va fer cap seqüela de les seves Riques i famoses , però nosaltres, les riques i famoses virtelianes, sí. Un any després del nostre viatge a l’Empordanet hem repetit la trobada i hem gosat anar una mica més lluny, a Menorca! No us penseu que és fàcil arrossegar tota la colla uns quants dies fora de casa! Qui més qui menys ha de deixar la intendència ben assegurada, estar pendent que a casa seva tot giri rodó i tenir el telèfon a mà per si a algun marit se li ha encallat el calaix del pa, o s’ha deixat les claus, o no troba els calçotets... Bromes a part, comença el primer dia a Menorca amb pronòstic negríssim! Núvols a l’horitzó, aiguat fortíssim uns minuts abans que aterri l’avió, però al final, falsa alarma! Els núvols es mantenen ara sí, ara no, i el sol va traient el cap per il...

  Dos fets recents, un de tràgic i un altre podríem dir-ne de còmic, han portat la idea d’Europa a les pàgines dels diaris. El primer, com tothom sap, és la tragèdia de la guerra d’Ukraïna, i no només pels milers de morts i la destrucció que ha causat, sinó sobretot, perquè en un no-res s’ha carregat també la idea que Europa podria constituir una unitat cultural i política pacífica i pròspera. El segon, i perdó per la frivolitat, és el Festival d’Eurovisió. De les polèmiques que se n’han derivat, abans i després de la nit triomfal en què una catalana vestida de torero quedava en un honrós tercer lloc, he arribat a la conclusió que deu ser un fet important. A mi, que aquest Festival sempre m’havia semblat el comble de l’estupidesa, ara em fa pensar que potser m’equivoco. A veure si Eurovisió servirà per refer la unitat d’Europa, al menys de l’Occidental (tots els països menys Rússia i els seus satèl·lits actuals). Precisament sobre el tema de la unitat europea acabo de llegir un...

  És bastant insòlit que, sent com soc una cinèfila empedreïda, hagi estat capaç de deixar passar dues setmanes abans d’anar a veure la pel·lícula estrella d’aquesta temporada, guanyadora de l’Ós d’Or al Festival de Berlín. I no ha sigut per falta de ganes, sinó perquè la meva agenda s’ha trobat col·lapsada per múltiples activitats i, a més, pel compromís d’anar-la   a veure amb els meus amics de la bombolla lúdica (una petita colla que hem desafiat els confinaments diversos sense saltar-nos mai la legalitat vigent). Finalment, arriba el gran dia i ens instal·lem al Verdi, esperant gaudir de la pel·lícula tal com ho havíem fet amb l’òpera prima de Carla Simón, Estiu de 1993 . Encara que jo parli sovint de cine, mai ho faig amb l’actitud del crític cinematogràfic, sinó només amb l’actitud del cinèfil que s’acosta a una obra artística desitjant ser seduït per ella, que és, de fet, el que fa Carla Simón amb Alcarràs. No explico l’argument perquè tothom ja el sap, i la quant...

  Amb la perspectiva que donen els tres quarts de segle que fa que observo el món, ja puc assegurar que encara em queden moltes coses per veure, i que no totes han de ser forçosament negatives. Tots estem d’acord que la sostenibilitat ha de ser la guia que orienti el desenvolupament econòmic, a gran escala, però no sempre podem o sabem aplicar la sostenibilitat a la vida quotidiana. Les tres R, que són les consignes sagrades (Reduir, Reutilitzar, Reciclar), ens semblen estupendes, però després comprem el pernil dolç envasat en plàstics, les pomes de quatre en quatre en un paquetet, els bistecs en safatetes de porexpan, i així fins a l’infinit. Això pel que fa a l’alimentació, però també consumim un munt de productes superflus pel sol fet que ens fan il·lusió, sense pensar si amb aquesta adquisició contribuïm a la degradació del planeta, per tal com en algun moment es convertiran en residus i desfer-se’n suposarà un extra d’energia en el qual no hem pensat. La moda és una d’aque...

  Fa quinze dies tremolava de pensar que les eleccions presidencials franceses podrien tenir un resultat diferent del que van tenir. Tothom deia que hi podien haver sorpreses. Les sorpreses ja hi van ser a la primera volta quan els socialistes i els republicans de tota la vida van fer el ridícul més espantós i van permetre per tercera vegada que l’opositor al partit diguem-ne demòcrata fos el Front Nacional, ara anomenat Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. Asseguda al sofà i amorrada a la tele per estar informada des del primer moment del desenllaç, vaig respirar alleugerida, i al cap de cinc minuts de la confirmació vaig pensar: al senyor Macron se li ha girat feina! Em cau bé Emmanuel Macron, i això que cau malament a més de la meitat de francesos. Però un paio que en la quasi adolescència s’enamora de la professora vint-i-no-sé-quants anys més gran que ell i és capaç d’aconseguir el seu amor, i que duri, em sembla millor que qualsevol gesta política. I això no és una fri...