Passa al contingut principal

RIQUES I FAMOSES II

 

Quan una pel·lícula té molt èxit, el productor està temptat de fer-ne una seqüela, per veure si pot reproduir l’èxit de la primera, i a vegades en fan una tercera i una quarta. Que jo sàpiga, Cukor no va fer cap seqüela de les seves Riques i famoses, però nosaltres, les riques i famoses virtelianes, sí.

Un any després del nostre viatge a l’Empordanet hem repetit la trobada i hem gosat anar una mica més lluny, a Menorca! No us penseu que és fàcil arrossegar tota la colla uns quants dies fora de casa! Qui més qui menys ha de deixar la intendència ben assegurada, estar pendent que a casa seva tot giri rodó i tenir el telèfon a mà per si a algun marit se li ha encallat el calaix del pa, o s’ha deixat les claus, o no troba els calçotets... Bromes a part, comença el primer dia a Menorca amb pronòstic negríssim! Núvols a l’horitzó, aiguat fortíssim uns minuts abans que aterri l’avió, però al final, falsa alarma! Els núvols es mantenen ara sí, ara no, i el sol va traient el cap per il·luminar els camps que, en aquesta època de l’any, encara són bastant verds.

Com que érem a finals de maig, la platja no era una prioritat. Es tractava de combinar les visites turístiques, la natura, la gastronomia i, si venia bé, fer un bany en alguna cala de les múltiples cales meravelloses que hi ha. Per sort ho vam poder fer tot, gràcies al temps variable que no ens va deixar passar calor mentre visitàvem S’albufera, caminàvem cap a Favàritx o pujàvem a la Torre de Fornells.

Abans de posar-me a escriure això he llegit el que vaig escriure fa un any sobre l’altra escapada i he vist que donava moltes explicacions sobre qui som, com ens vam retrobar, els sentiments que compartim, tot plegat per tal que el lector estigui una mica al cas de la nostra identitat. Avui no ho faré, ja està explicat. Tampoc no aniré repassant dia a dia les excursions i els llocs visitats. El que sí que diré, perquè me’n sento orgullosa, és que malgrat que totes elles ja havien estat abans a Menorca, he estat capaç de fer-los descobrir coses que no coneixien: des d’alguns jaciments talaiòtics que ara estan molt més ben arreglats fins a trams del camí de cavalls o la Pedrera de S’Hostal, que deixa bocabadat el visitant per la seva majestuositat i l’encant dels seus jardins amagats.

La tramuntana ens va acompanyar cada dia, la vam veure actuar a Fornells i a Favàritx, provocant unes onades que saltaven per damunt de les roques amb tota la fúria del món. Però també bufava a Atalis, al sud, i com que a la platja no s’estava bé, vam anar al xiringuito de Binigaus a menjar-nos unes bones sardines. I per acabar-ho d’arrodonir, al vespre ens vam posar les botes al Balear de Ciutadella, amb musclos, ortigues, zamburiñas i xipirons frits. Tot boníssim.

L’endemà, ja que érem a S’albufera, vam decidir quedar-nos a dinar a Es Grau. A la tarda havíem de descansar una mica perquè ens esperava un plat fort: Il Trovatore, al Teatre Principal de Maó! Quina delícia de teatre! Petitó, amb les seves llotges, és el teatre d’òpera més antic d’Espanya (1829). La funció va estar molt bé i el públic, majoritàriament menorquins, estava satisfet de veure que després de la pandèmia es recuperaven les funcions amb tota normalitat.

No he pensat a dir que la gastronomia no es va basar únicament en gaudir de la cuina menorquina als restaurants, sinó que cada matí ens vam posar entre cap i coll unes quantes ensaïmades de Can Pons (premiats diverses vegades), tant de sobrassada amb mel com de cabell d’àngel o, simplement, buides (les millors!).

Per tal de cremar una miqueta el saïm que dúiem al cos, ens en vam anar caminant a la Pregonda i vam fer un bany espectacular, del qual deixo mostra gràfica perquè ningú en dubti. Per a mi, la Pregonda és la platja més bonica de Menorca. També ho són les del sud, com Macarella o Turqueta, però són més semblants a la Costa Brava, que ja conec molt bé. En canvi, la Pregonda, salvatge, sense a penes vegetació, entre roques lluminoses, sorra daurada, aigua turquesa i la caseta blanca, és una meravella. A l’estiu no s’hi pot anar perquè està farcida de tota mena d’embarcacions, i a la sorra no s’hi cap. Però aquest dia estava fantàstica. Després ens vam menjar un arròs caldós i/o una paella de verdures sota les moreres del restaurant de Binimel·là.

Encara ens quedava temps per fer una pomada al pati de casa, una pomada de comiat, ja que encara no havia tingut ocasió de fer-los degustar una beguda menorquina de tan alta qualitat! La veritat és que va tenir bastant èxit, tot i que no són gaire bevedores, però era fresqueta, no gaire forta, amb unes fulletes de menta i teníem calor!

Doncs això és tot! Les riques i famoses ja estan preparant la tercera seqüela que tindrà lloc si Déu vol la primavera de l’any que ve. Què farem? On anirem? No ho sabem! Però el que sí que sabem és que ja des d’ara començarem a fer plans, intentant que les dues amigues que aquesta vegada no han pogut venir no ens fallin l’any que ve. Tenim tot un any per trobar-nos, per fer propostes i per anar-hi pensant.

És bastant emocionant mirar enrere, fins al desembre del 2016 quan ens vam retrobar per primera vegada, i veure com en aquests quasi cinc anys la nostra amistat s’ha anat reforçant i s’ha convertit en una relació indispensable. Aquests cinc anys no han estat exempts de moments dolorosos: la mort de dos marits, problemes greus de salut d’uns altres, la mort d’una de nosaltres; però també han nascut nous nets i netes, que et fan pensar que la vida continua i que mentre puguem hem de saber treure-li el màxim profit possible. I així ho pensem fer!

Però, compte! L’aventura no s’acaba aquí!. Com que va ser el meu aniversari i les virtelianes saben que no em moco amb mitja màniga, em van regalar una passejada en helicòpter fins a Montserrat i després per damunt de Barcelona. És espectacular rodejar el massís més curiós de Catalunya i veure els dos vessants gairebé al mateix temps: un de més decorat i ple de formes escultòriques (entre elles, el Cavall Bernat) i l’altre que baixa en suau pendent cap a la plana, amb molta vegetació i ple de camins que el travessen.

Arribats a Barcelona, tot i haver vist la quadrícula de l’Eixample milions de vegades des del Tibidabo, des del Turó de la Rovira o des de la carretera de les Aigües, res no es pot comparar a la visió des de l’helicòpter. Quina ciutat més endreçada i més ben posada que tenim! Amb el mar, la muntanya, els monuments (poquets, per sort!) al seu lloc! Fins i tot la Sagrada Família no es veia tan lletja com és quan la veus d’a prop! La racionalitat de l’Eixample i l’encaix amb la ciutat del s. XVIII per una banda i els antics municipis convertits en barris per l’altra, la mida de tot plegat a la mesura de la nostra vista, són elements per sentir-se orgullós de Barcelona i desitjar que algunes de les últimes ocurrències municipals siguin de nou avaluades abans de portar-les a la pràctica.

Després, damunt del Tibidabo un altre cop, veus el Parc de Collserola, una extensió de verd com un gran edredó que va baixant fins al Vallès i acaba fonent-se entre els edificis dels municipis dels voltants. Això sí, amb unes taquetes blaves de tant en tant que donen fe dels innumerables models de piscines que tenim a Catalunya.

Una passejada fantàstica, digne colofó d’aquesta trobada de Riques i Famoses 2022!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...