MODA I SOSTENIBILITAT

 

Amb la perspectiva que donen els tres quarts de segle que fa que observo el món, ja puc assegurar que encara em queden moltes coses per veure, i que no totes han de ser forçosament negatives. Tots estem d’acord que la sostenibilitat ha de ser la guia que orienti el desenvolupament econòmic, a gran escala, però no sempre podem o sabem aplicar la sostenibilitat a la vida quotidiana.

Les tres R, que són les consignes sagrades (Reduir, Reutilitzar, Reciclar), ens semblen estupendes, però després comprem el pernil dolç envasat en plàstics, les pomes de quatre en quatre en un paquetet, els bistecs en safatetes de porexpan, i així fins a l’infinit. Això pel que fa a l’alimentació, però també consumim un munt de productes superflus pel sol fet que ens fan il·lusió, sense pensar si amb aquesta adquisició contribuïm a la degradació del planeta, per tal com en algun moment es convertiran en residus i desfer-se’n suposarà un extra d’energia en el qual no hem pensat.

La moda és una d’aquestes coses absolutament supèrflues i al mateix temps absolutament necessàries. Necessàries psicològicament, que no per a la supervivència. És evident que hem d’anar vestits, i si pot ser, ben vestits, o ben arreglats. Hem de donar una imatge de nosaltres mateixos de persones netes, sanes, cuidades i en certa manera felices, sobre tot si treballem amb altra gent, o de cara al públic, o com a professors, en comunitat. I aquesta interacció amb l’entorn ha determinat moltes vegades que triéssim un estil de vestimenta més enllà de l’estrictament necessari: tenim molta més roba de la que ens podem posar, ens comprem peces de roba simplement perquè estan de moda, i anem creant racons als armaris de peces que fa temps que no veuen la llum.

Quan jo era joveneta tenia un vestit de mudar d’hivern i un vestit de mudar d’estiu. La resta eren les faldilles i jerseis estrictament necessaris per anar a l’escola, i res més. Jo, i les meves companyes d’escola. Cap família tenia mentalitat malgastadora, es comprava el que era just i necessari. Però a partir del moment en què entres a l’adolescència i vols presumir, t’agrada aquest o aquell noi i vols que et trobi guapa, comences a tenir necessitat de comprar-te roba que et faci semblar més atractiva. I quan més endavant et comences a guanyar la vida i no has de demanar permís a ningú per comprar-te el que vulguis, doncs et llences de cap a les botigues de roba i t’hi deixes el sou!

Entre la meva adolescència i ara el tema de la roba ha canviat radicalment: les botigues low cost (Zara, H&M, Mango, Oysho...) no existien i la moda no era barata. Per això te’n compraves poca, en botigues cares, i miraves que et durés. Però això ja fa anys que s’ha acabat, i el mateix passa amb la roba infantil, que en trobes de molt bon aspecte per un preu molt baix. No soc gaire partidària de la moda low cost, però existeix i ven molt. I tot el que té de bo per als seus fabricants ho té de dolent per al medi ambient. Facilitar que les butxaques més modestes puguin anar a la moda, que fins i tot la Princesa Letícia  es presenti a un acte oficial amb un vestit de Mango, em sembla fantàstic. Però ningú no pensa que la matèria no es destrueix per art d’encantament, i que tot el que s’ha creat ocupa un lloc i en un moment determinat es converteix en residus. Podrem gestionar TOTS els residus PER SEMPRE?

Vet aquí que aquesta pregunta que sembla tan senzilla a mi no se m’havia acudit plantejar-me-la. I soc de les que ho hauria de fer, perquè els armaris de casa estan plens de la meva roba fins a vessar, molta de la qual fa més de vint anys que hi és i ningú no se la posa. Per això em va cridar l’atenció un petit article a La Vanguardia del 10 de maig que tenia per títol “Les grans botigues hauran de reservar un espai per vendre roba de segona mà”.

Els residus tèxtils s’han convertit en un problema ambiental, diu l’article. La fast fashion, moda ràpida, dona lloc a roba de temporada amb una vida útil curtíssima. I no se sap què fer-ne. El primer que se m’acut és dir: no us en compreu tanta! Però esclar, això no va enlloc, perquè els que la fabriquen volen vendre-la. Per tant, cal trobar la manera de reciclar-la per tal de produir el mínim nombre de residus. I una bona manera és, naturalment, la reutilització.

Ja fa temps que als punts verds, però també en altres indrets, troben contenidors per dipositar la roba que no volem. Les botigues d’Humana també en recullen. Les ONG que ajuden els refugiats, Caritas, parròquies, també accepten la roba de segona mà. Però tot és a escala relativament petita. Per això em sembla interessant la idea de la creació de corners amb roba de segona mà.

La futura Llei de Prevenció i Gestió de Residus planteja que els establiments de venda de moda de més de 1200m² reservin un racó a la roba de segona mà. La idea em sembla bona, però anant una mica més enllà, se m’acut una iniciativa que els ajuntaments haurien d’estudiar. Seria la creació d’una xarxa de botigues de roba de segona mà, a partir d’iniciatives municipals adreçades a ciutadans amb risc d’exclusió social, o amb dificultats d’integració, especialment els que portin temps a l’atur. No es tractaria d’una xarxa assistencial, sinó de la creació d’un espai empresarial cooperatiu, amb supervisió municipal, que inclogués des de la recollida de la roba fins a la seva venda, passant per la higienització (tintoreria), reparació (cremalleres, bores, botons), distribució (botigues) de manera que es donés un segon ús a una gran part de peces que altrament acabarien als contenidors de residus.

No tinc ni idea de com es fa la promoció econòmica des dels ajuntaments i podria ser que això que dic fos una perfecta bestiesa, però no n’estic tan segura. Segons l’article de La Vanguardia “a Catalunya hi ha mercat de recollida selectiva i venda de material de segona mà”, per tant, només caldria coordinar-se. Si la iniciativa va en el mateix sentit que la llei, no hauria de trobar obstacles.  Crec, a més, que s’hauria de demanar (si no exigir) la col·laboració de les grans cadenes de moda (Zara i companyia) en la creació i assessorament d’aquesta xarxa de botigues. Hi ha moltes iniciatives reeixides al món que han començat amb l’empenta d’un grup d’emprenedors amb idees clares. Tant de bo algú recollís aquesta idea i d’aquí un temps poguéssim celebrar la inauguració de la Cadena de roba de segona mà més exitosa de Barcelona!