GOSA PODER... VEURE PEL·LIS PER A JOVES!

 

Gosa poder veure pel·lícules per a joves i no morir en l’intent.

Què pots fer quan sents una necessitat imperiosa de tirar-te a l’abisme sabent que el cop serà mortal? Resistir a la temptació i apartar-te del marge o deixar-t’hi arrossegar i tirar-t’hi de cap?

Aquest dilema és el que he hagut de superar i ja us podeu imaginar que m’hi he tirat de cap! De cap al cine per veure TODO A LA VEZ EN TODAS PARTES (Daniel Kwan i Daniel Scheinert, 2022), una pel·lícula surrealista, absurda i hilarant, adequada per a la gent jove que en els propers anys aprofundirà en el tema del metavers, dels múltiples metaversos, i potser el que planteja la pel·lícula ho viuran de debò.

Si m’he decidit a veure aquesta producció és perquè vaig sentir un parell de comentaris a la ràdio que deien que no s’havia fet mai en cine una cosa com aquesta i que no te la podies perdre. I que, per descomptat, s’havia de veure a les sales, no a les pantalles domèstiques.

Vagi per endavant que la pel·lícula dura dues hores i mitja i  a mi me n’ha sobrat gairebé una, però he rigut com feia temps que no reia al cine. No em demaneu que expliqui l’argument perquè no he entès res. La primera mitja hora és sensacional. Una família xinesa té un negoci de bugaderia que gestiona d’una manera més aviat confusa. Evelyn, la propietària, té damunt la taula centenars de tiquets justificants que se suposa que ha de classificar i endreçar, però el merder que li organitzen a la botiga no li posa la feina fàcil. Quan està preparant la festa de l’any nou xinès rep una citació de l’oficina d’impostos (hisenda) on la responsable (una Jamie Lee Curtis genial) li exigeix que expliqui com pot justificar com a despeses necessàries per al negoci els centenars de tiquets que ha presentat, i que no tenen res a veure amb l’activitat comercial. És a dir, que l’acusa de frau. En aquest punt del relat, quan estan a l’oficina d’hisenda, gràcies a una mena d’auriculars especials, comença el desdoblament en múltiples metaversos i comença la bogeria. No es projecten cap a una sola realitat virtual, sinó cap a infinites, i en cada una d’elles les relacions entre marit i muller són diferents.

Jo no tinc coneixements tècnics de cinema com per saber quants plans i contraplans pot contenir un film convencional d’una hora i mitja. 100? 1000? A TODO A LA VEZ... n’hi deu haver dos milions i mig com a mínim, i la durada mitjana de cada pla deu ser de dos o tres segons. Quan un pla dura més de deu segons ja et sembla que és un pla seqüència! Amb aquest estil narratiu ja us podeu imaginar com costa de seguir el fil. Però no hi fa res, perquè és absolutament igual el que hi passi, ja que l’acció s’està desenvolupant en múltiples universos al mateix temps i la gràcia es troba en els diàlegs i l’ambientació. No m’estranyaria que guanyés un Oscar al millor vestuari, perquè el que porta la filla, que figura que és l’encarnació del mal (Hobu Topaki), perquè és moderna i contestatària respecte a la manera tradicional de pensar de la seva mare i sobretot del seu avi, és d’una riquesa imaginativa espectacular.

La propietària de la bugaderia té una missió: a través de l’Alfavers, tornar les coses a allò que haurien de ser, és a dir, salvar el món. L’enfrontament amb l’empleada d’hisenda i amb els seus “segurates” és tan esbojarrada que en lloc de trobar ridícula la coreografia a base de moviments d’arts marcials et petes de riure com si fos una comèdia de dibuixos animats.

Però no us penseu que es tracta d’una pel·lícula frívola o superficial. No és una pel·li d’acció tot i que no para d’haver-hi acció. Però és que a cada un dels múltiples metaversos hi ha una relació d’amor entre marit i muller, una relació que al començament trontollava perquè el marit tenia a punt els papers per al divorci. Ella es planteja si no hauria hagut de fer cas al seu pare que li deia que no es casés amb aquell desgraciat. Pensa que potser hauria estat més feliç amb un altre, i darrere d’aquestes reflexions, en clau d’humor, veiem com va acceptant-se ella mateixa, però també la seva filla i el seu marit. Fins i tot acaba fent les paus amb hisenda (i no és un spoiler, perquè la intriga és inexistent).

La pel·lícula fa referències a d’altres de conegudes (2001, Una odissea de l’espai, Ratatouille, etc.)  i és fàcil identificar bromes i al·lusions a alguns símbols de la cultura americana, com els hot-dogs i els bagels. El guió és enginyós i els diàlegs tenen una gràcia extraordinària. També són hilarants alguns gags escatològics, com quan la filla li fa menjar-se els mocs al seu pare. El punt de partida del multivers és que podem tenir moltes trajectòries, no només un parell o tres, i aquestes possibles trajectòries se’ns mostren de la manera més esbojarrada que un es pugui imaginar.

He fet bé tirant-me de cap a una pel·lícula tan moderna? Crec que sí. Ara bé, el tema del metavers ja el dono per amortitzat, en filosofia i en cinema, en literatura i en economia. Trobo que és un tema apassionant, però les meves neurones necessiten descans. Avui és com si les hagués posat en una centrifugadora.

Recomano la pel·lícula? Fa de mal dir. Jo he rigut molt però me n’ha sobrat un bon tros. Segurament eren necessàries tantes seqüències per donar fe de la multiplicitat de metaversos, però si haguessin retallat per aquí i per allà probablement l’espectador tampoc no hauria trobat a faltar res.

Menció especial mereix el muntador, que si no li donen l’Oscar serà una injustícia. Potser li hauran de portar l’estatueta al frenopàtic. M’agradaria tenir la paciència, si algun dia la passen per alguna plataforma, de comptar el nombre de plans i si no n’hi ha dos milions i mig, n’hi deurà faltar poc.

Resumint: Crec que és una pel·lícula a tenir en compte i que cadascú decideixi, en funció de la informació que tingui, si la vol anar a veure o no. En tot cas, QUE SIGUI EN UNA SALA DE CINEMA!!!