A EMMANUEL MACRON SE LI HA GIRAT FEINA...

 

Fa quinze dies tremolava de pensar que les eleccions presidencials franceses podrien tenir un resultat diferent del que van tenir. Tothom deia que hi podien haver sorpreses. Les sorpreses ja hi van ser a la primera volta quan els socialistes i els republicans de tota la vida van fer el ridícul més espantós i van permetre per tercera vegada que l’opositor al partit diguem-ne demòcrata fos el Front Nacional, ara anomenat Reagrupament Nacional de Marine Le Pen.

Asseguda al sofà i amorrada a la tele per estar informada des del primer moment del desenllaç, vaig respirar alleugerida, i al cap de cinc minuts de la confirmació vaig pensar: al senyor Macron se li ha girat feina!

Em cau bé Emmanuel Macron, i això que cau malament a més de la meitat de francesos. Però un paio que en la quasi adolescència s’enamora de la professora vint-i-no-sé-quants anys més gran que ell i és capaç d’aconseguir el seu amor, i que duri, em sembla millor que qualsevol gesta política. I això no és una frivolitat, perquè estem acostumats a valorar els polítics homes pels seus èxits professionals, com si al moment d’accedir a la política abandonessin els seus sentiments, les seves emocions, els seus dubtes personals, tot aquest bagatge considerat “tou”, i s’haguessin de mostrar durs i implacables, homes d’acer. Doncs bé, Emmanuel Macron és guapo, educat, intel·ligent, jove, arrogant, però segurament molt tendre, i està enamorat de la seva dona, que li porta un munt d’anys! Les relacions sentimentals dels presidents francesos han estat bastant variades, des de les més convencionals fins a les més curioses: matrimonis paral·lels secrets, fills fora del matrimoni, amants que es descobreixen més tard, etc. Res a objectar, cadascú es munta la vida com pot. Però la història de Macron i la seva dona Brigitte em sembla estupenda.

Dit això, he de reconèixer que no em queda clara quina mena de política vol tirar  endavant Emmanuel Macron. Ni de dretes ni d’esquerres. Això sempre acaba beneficiant als que ara ja viuen bé, perquè és l’excusa ideal per no emprendre reformes de fons que puguin fer avançar el país en benefici de la majoria. Això deu ser una utopia, ja m’ho imagino. Però jo no soc ningú per donar-li lliçons a Macron, no sabria ni per on començar. Ara, sí que vull fer constar dues coses:

La primera i curiosa: El seu partit es diu REM (République en Marche), i a mi, el primer que se m’acut és que REM és la fase del son caracteritzada per un moviment ràpid dels ulls (...) i la propensió de la persona que dorm a somiar vivament (Viquipèdia). Efectivament, crec que Macron va somiar vivament, quan va crear aquest partit-moviment, amb salvar França de les garres de l’extrema dreta, del desgavell i la desorientació dels socialistes, i apartar-la de l’herència del gaullisme. Se’n va sortir electoralment, però no se n’ha sortit políticament. Els seus cinc anys de govern han servit per enfonsar els gaullistes i els socialistes, a l’esquerra en general, i permetre un ascens perillosíssim de l’extrema dreta lepenista.  I això per què? Doncs perquè els principals problemes del país no estan resolts i és molt més fàcil estar enragé i cremar contenidors que fer propostes de solució.

La segona i seriosa: Que a Macron se li ha girat feina perquè té com a deure inexcusable remuntar l’autoestima dels seus ciutadans per tal que no vegin les propostes populistes com una solució i siguin capaços de fer pinya al voltant d’un projecte republicà basat en la llibertat, la igualtat i la fraternitat, que són els valors que han guiat la política democràtica quan n’hi ha hagut.

Macron ha estat elegit amb vots prestats, no només amb vots convençuts. I aquests vots prestats tenen les seves exigències, no els pot deixar de banda. Com tampoc pot deixar de banda molts (no tots) dels que han votat Marine Le Pen. Els descontents, els gilets jaunes, els que votaven comunista, els marginats, tots aquests han de sentir que el President els té en compte per reconstruir el país. Haurà de deposar la seva arrogància, baixar a l’arena i reconèixer que té un país tremendament dividit que ha de recosir. No pot abandonar la seva “missió salvadora” perquè d’aquí a cinc anys ell ja no es pot presentar i de moment no sembla que existeixi ningú amb prou carisma per substituir-lo i enfrontar-se amb èxit a l’extrema dreta. No s’hi juga només la salut política de França, sinó també la de la Unió Europea. I de retruc, òbviament, la nostra.

En el seu discurs del mateix dia de les eleccions, davant la torre Eiffel, símbol per excel·lència de la República, Macron va mostrar un objectiu amb tres direccions: a partir d’aquell moment calia estar atent a les aspiracions dels votants d’esquerres que tot i no estar d’acord amb el seu projecte havien barrat el pas a l’extrema dreta; als abstencionistes, als quals hauria de tenir en compte per tornar a aconseguir el seu vot; i finalment,  a una part important dels votants de Le Pen, als quals caldria donar resposta en les seves aspiracions i, sobre tot, per apaivagar la seva còlera.

Com es fa per reconstruir un país dividit? Com es fa per calmar els ànims i al mateix temps tirar endavant la teva política amb la qual, ni que sigui per un marge no massa gran, has guanyat les eleccions? Doncs m’imagino que amb una bona dosi d’humilitat, escoltant tots els sectors que de manera constructiva vulguin exposar els seus punts de vista, i negociant, negociant i convencent, sense arrogància.

Macron té la gran oportunitat de demostrar que el seu discurs del dia de la victòria no era pura retòrica. El proper mes de juny hi haurà eleccions legislatives i depenent de la manera com les enfoqui sabrem si ens podem creure la seva voluntat de reconstruir el país o només la seva voluntat de guanyar una majoria parlamentària. Es parla d’una possibilitat que ja s’ha donat altres vegades: la cohabitació. Mitterrand de president i primers ministres gaullistes (Chirac, Balladur). Chirac president i primer ministre socialista (Jospin). Cap novetat, doncs. Però ara els temps estan molt encesos, l’extrema dreta és salvatge, està disposada a estripar la baralla perquè se sent forta a Europa i acompanyada per altres salvatges del mateix estil. De moment sembla que l’esquerra ha fet pinya i presentaran candidatures conjuntes a totes les circumscripcions, encapçalant-les el partit que en cada una d’elles tingui més opcions de guanyar i renunciant els altres partits a presentar-s’hi. Esperem que tinguin èxit. De totes maneres la barreja és explosiva, perquè la jubilació als 60 anys que proposa Mélenchon no és acceptada pel PS, i la refundació constitucional d'una VIème République és més que complicada.

Al mateix temps, Macron ja s'ha posat a la feina i ha proposat la refundació de la República en Marcha amb el nom de Renaissance. Adreçant-se al centre i a la dreta moderada, espera barrar el pas a l'esquerra i no haver de cohabitar amb Mélenchon de Primer Ministre. O el que seria encara més grotesc, amb un o una lepenista

Doncs res, Monsieur Macron, je vous souhaite un grand succés comme Président, i espero que tingui sort en les properes legislatives, al mateix temps que desitjo que la unió de les esquerres s’emporti el màxim nombre d’escons possibles. Amén. Ai, no! Ainsi soit-il!