Passa al contingut principal

WILLIAM TURNER, UNA EXPLOSIÓ DE LLUM

 

No he parlat gaire d’art en aquestes pàgines perquè no soc una entesa i podria dir algun disbarat, però quan una exposició m’ha cridat l’atenció o m’ha semblat interessant, he volgut compartir-ho i recomanar-ho per tal que d’altres persones en puguin gaudir com n’he gaudit jo.

Ponte delle Torri

Soc fan de William Turner (1775-1851) des del moment que el vaig descobrir a la Tate Gallery de Londres (ara n’hi diuen Tate Britain) fan uns quants anys, cap als anys 90. No recordo si aleshores n’havia sentit parlar, tot i que coneixia els noms i l’obra d’alguns dels seus contemporanis. Van ser aquells paisatges marins de naufragis i tempestes el que em va atrapar, com si fos un focus que t’enlluerna. A partir d’aquell moment, cada vegada que hi ha hagut alguna exposició o alguna exhibició de la seva obra he procurat anar-hi. És el cas de la que ara ofereix el MNAC: TURNER, la llum és color.

Claude Lorrain, Port amb l'embarcament...

Turner va ser un pintor d’èxit des de la seva adolescència. Als catorze anys ja li feien encàrrecs i als 24 va ingressar com a associat a la Royal Academy of Arts, un honor que els millors no aconseguien fins a la seva maduresa.  Deia que l’objectiu de la seva pintura havia de ser captar la llum com Claude Lorrain l'havia sabut captar a “Port amb l’embarcament de la reina de Saba”. Va dedicar la resta de la seva vida a aconseguir això. No cal dir que ho va assolir amb escreix.

Abans de saber que Ruskin el descrivia com el “pare de l’art modern” ja em vaig adonar que almenys el podia considerar com un precursor dels impressionistes, i em va semblar estrany no haver-ne sentit parlar abans. Llacunes culturals! Després no he parat de sentir que, efectivament, se’l considera un precursor de l’impressionisme, com també de l’art abstracte. Buscant la llum va anar deixant de banda les figures i els paisatges es van convertir en explosions de color, tant de llum com de foscor.

Mar tempestuosa amb un derelicte en flames

A mi, els que més m’agraden són els paisatges marins de naufragis i tempestes, aquells en què les onades embolcallen les naus i no saps ben bé què hi ha a l’interior de l’espiral violenta d’aigua i espuma. D’aquests en tinc dos de petitons a la paret del meu despatx, i la veritat, encara que siguin reproduccions que no sé si vaig comprar a la Thyssen o a la Tate, em causen el mateix plaer que si fossin autèntics.

Paisatge amb aigua
Segons ens van explicar, alguns del seus quadres més agosarats no van ser mai exposats i no es van conèixer fins després de la seva mort. No s’atrevia a mostrar-los per por que el tractessin de boig, tan transgressora era la seva manera de mostrar la llum. Els fenòmens meteorològics el tenien captivat i tant li era mostrar núvols com boires, tempestes com arcs de sant Martí, esclats de llum com tenebres.

“El Sol és Déu”, diuen que va dir Turner sense que els crítics sàpiguen explicar gaire què volia dir. El que queda clar és que el Sol va ocupar una posició central en la seva obra. L’exposició, que no està organitzada cronològicament, sinó en funció de la llum i la foscor, dels colors, sí que té al final quatre olis de l’últim període, un dels quals, “Visita a la tomba (1850) mostra la llum del sol inundant l’espai i deixant les figures en un segon pla anecdòtic.

Visita a la tomba
Turner va treballar l’aquarel·la, l’oli, el gravat, el dibuix, i a l’exposició es poden veure mostres d’aquestes tècniques. El paisatge, sempre present, va ser elevat per Turner a la categoria de “gran art” en un moment en què les Acadèmies valoraven més el retrat i els quadres amb figures, històriques, mitològiques o costumistes. Veiem molts paisatges de Turner en què el títol fa referència a personatges mitològics, una excusa per donar sortida a les teles encara que les figures siguin minúscules i el paisatge ocupi tot l’espai.

Crec que val molt la pena visitar aquesta exposició; si us agrada Turner, perquè no us decebrà. I si no el coneixeu, és una ocasió estupenda de rendir-vos al seu art.

La tela titulada El ponte delle Torri (c. 1840-5) i Paisatge amb aigua (c. 1840-5) no van ser mai exposats. En canvi, el Mar tempestuosa amb un derelicte en flames (c. 1835-40), sí. Dos pols oposats, la llum i la foscor, però el color sempre present.

Els meus turners...
Afegeixo a les fotos la meva modesta aportació de la paret de casa! Veient on són, potser m’hauria de plantejar fer canvis i posar les petites reproduccions en un lloc més digne!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

TARDES DE SOLEDAD

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...