WILLIAM TURNER, UNA EXPLOSIÓ DE LLUM

 

No he parlat gaire d’art en aquestes pàgines perquè no soc una entesa i podria dir algun disbarat, però quan una exposició m’ha cridat l’atenció o m’ha semblat interessant, he volgut compartir-ho i recomanar-ho per tal que d’altres persones en puguin gaudir com n’he gaudit jo.

Ponte delle Torri

Soc fan de William Turner (1775-1851) des del moment que el vaig descobrir a la Tate Gallery de Londres (ara n’hi diuen Tate Britain) fan uns quants anys, cap als anys 90. No recordo si aleshores n’havia sentit parlar, tot i que coneixia els noms i l’obra d’alguns dels seus contemporanis. Van ser aquells paisatges marins de naufragis i tempestes el que em va atrapar, com si fos un focus que t’enlluerna. A partir d’aquell moment, cada vegada que hi ha hagut alguna exposició o alguna exhibició de la seva obra he procurat anar-hi. És el cas de la que ara ofereix el MNAC: TURNER, la llum és color.

Claude Lorrain, Port amb l'embarcament...

Turner va ser un pintor d’èxit des de la seva adolescència. Als catorze anys ja li feien encàrrecs i als 24 va ingressar com a associat a la Royal Academy of Arts, un honor que els millors no aconseguien fins a la seva maduresa.  Deia que l’objectiu de la seva pintura havia de ser captar la llum com Claude Lorrain l'havia sabut captar a “Port amb l’embarcament de la reina de Saba”. Va dedicar la resta de la seva vida a aconseguir això. No cal dir que ho va assolir amb escreix.

Abans de saber que Ruskin el descrivia com el “pare de l’art modern” ja em vaig adonar que almenys el podia considerar com un precursor dels impressionistes, i em va semblar estrany no haver-ne sentit parlar abans. Llacunes culturals! Després no he parat de sentir que, efectivament, se’l considera un precursor de l’impressionisme, com també de l’art abstracte. Buscant la llum va anar deixant de banda les figures i els paisatges es van convertir en explosions de color, tant de llum com de foscor.

Mar tempestuosa amb un derelicte en flames

A mi, els que més m’agraden són els paisatges marins de naufragis i tempestes, aquells en què les onades embolcallen les naus i no saps ben bé què hi ha a l’interior de l’espiral violenta d’aigua i espuma. D’aquests en tinc dos de petitons a la paret del meu despatx, i la veritat, encara que siguin reproduccions que no sé si vaig comprar a la Thyssen o a la Tate, em causen el mateix plaer que si fossin autèntics.

Paisatge amb aigua

Segons ens van explicar, alguns del seus quadres més agosarats no van ser mai exposats i no es van conèixer fins després de la seva mort. No s’atrevia a mostrar-los per por que el tractessin de boig, tan transgressora era la seva manera de mostrar la llum. Els fenòmens meteorològics el tenien captivat i tant li era mostrar núvols com boires, tempestes com arcs de sant Martí, esclats de llum com tenebres.

“El Sol és Déu”, diuen que va dir Turner sense que els crítics sàpiguen explicar gaire què volia dir. El que queda clar és que el Sol va ocupar una posició central en la seva obra. L’exposició, que no està organitzada cronològicament, sinó en funció de la llum i la foscor, dels colors, sí que té al final quatre olis de l’últim període, un dels quals, “Visita a la tomba (1850) mostra la llum del sol inundant l’espai i deixant les figures en un segon pla anecdòtic.

Visita a la tomba

Turner va treballar l’aquarel·la, l’oli, el gravat, el dibuix, i a l’exposició es poden veure mostres d’aquestes tècniques. El paisatge, sempre present, va ser elevat per Turner a la categoria de “gran art” en un moment en què les Acadèmies valoraven més el retrat i els quadres amb figures, històriques, mitològiques o costumistes. Veiem molts paisatges de Turner en què el títol fa referència a personatges mitològics, una excusa per donar sortida a les teles encara que les figures siguin minúscules i el paisatge ocupi tot l’espai.

Crec que val molt la pena visitar aquesta exposició; si us agrada Turner, perquè no us decebrà. I si no el coneixeu, és una ocasió estupenda de rendir-vos al seu art.

La tela titulada El ponte delle Torri (c. 1840-5) i Paisatge amb aigua (c. 1840-5) no van ser mai exposats. En canvi, el Mar tempestuosa amb un derelicte en flames (c. 1835-40), sí. Dos pols oposats, la llum i la foscor, però el color sempre present.

Els meus turners...

Afegeixo a les fotos la meva modesta aportació de la paret de casa! Veient on són, potser m’hauria de plantejar fer canvis i posar les petites reproduccions en un lloc més digne!