ALCARRÀS NO ÉS UNA TESI DOCTORAL

 

És bastant insòlit que, sent com soc una cinèfila empedreïda, hagi estat capaç de deixar passar dues setmanes abans d’anar a veure la pel·lícula estrella d’aquesta temporada, guanyadora de l’Ós d’Or al Festival de Berlín. I no ha sigut per falta de ganes, sinó perquè la meva agenda s’ha trobat col·lapsada per múltiples activitats i, a més, pel compromís d’anar-la  a veure amb els meus amics de la bombolla lúdica (una petita colla que hem desafiat els confinaments diversos sense saltar-nos mai la legalitat vigent).

Finalment, arriba el gran dia i ens instal·lem al Verdi, esperant gaudir de la pel·lícula tal com ho havíem fet amb l’òpera prima de Carla Simón, Estiu de 1993.

Encara que jo parli sovint de cine, mai ho faig amb l’actitud del crític cinematogràfic, sinó només amb l’actitud del cinèfil que s’acosta a una obra artística desitjant ser seduït per ella, que és, de fet, el que fa Carla Simón amb Alcarràs.

No explico l’argument perquè tothom ja el sap, i la quantitat de crítiques i comentaris que s’han publicat fa que, qui més qui menys, se n’hagi pogut fer una idea. Diguem d’entrada que si ha guanyat l’Ós d’Or no és perquè el jurat del Festival de Berlín sigui ecologista, sinó perquè darrere d’una pel·lícula aparentment senzilla i ha un treball de guió, de moviments de càmera, de càsting, de muntatge... espectacular. Els actors no són professionals, han estat triats entre més de nou mil aspirants, pagesos de les comarques de Lleida, durant un any i mig,  i han estat tan ben triats que no puc fer més que felicitar la directora de càsting, Mireia Juárez, pel seu bon criteri.

Crec que tots els actors han estat molt ben triats, però a mi m’han cridat l’atenció dos personatges: la Mariona i el Roger. Ella és l’adolescent, perplexa davant el món que l’envolta, rebotada però solidària amb la família, la que encara no és adulta per entendre què està passant, però ja no és una nena ni l’interessen els jocs infantils. I el seu germà Roger, una mica més gran, a mig camí entre l’agricultura i els estudis, a qui tota l’estona li estan recordant que ha de treure bones notes, com si d’això depengués el futur de la família. Però el seu món també s’ensorrarà, no només amb els préssecs, sinó també el seu petit projecte de cultiu de marihuana entre el blat de moro. Amb una economia de mitjans espectacular, sense estridències, veiem com el projecte s’enfila i s’ensorra, unes garrafes de Fontvella, un cotxe al mig del camí, un foc que crema, la cara del noi veient com es destrueix el seu petit somni... i l’acceptació de la realitat.

He llegit en algun comentari que a la pel·lícula hi ha imprecisions que fan que no es pugui considerar com a causa real de la destrucció dels presseguers el fet d’instal·lar plaques fotovoltaiques. És cert. Sembla que la llei protegeix els cultius i més encara si són de regadiu, o sigui que la imatge final no seria possible a la realitat. O el fet que les plaques no es posen a terra com es veu a la pel·lícula sinó després d’una infraestructura de cables i connexions que permetrien distribuir posteriorment l’energia captada. Però aquests arguments no treuen cap mèrit a la pel·lícula. Alcarràs no és una tesi doctoral sobre l’estat del camp a Catalunya, sinó la narració de la història d’una família que veu desaparèixer el seu món en ares del progrés, un progrés per a ells discutible, però que assumeixen com un fatum, com un destí inexorable.

Calia fer una pel·lícula de denúncia de les condicions de vida del camp? Calia carregar les tintes sobre la deixadesa de l’administració pel que fa a les dificultats dels agricultors? Calia fer un pamflet? No, res de tot això no hauria tingut ni la meitat d’autenticitat que té Alcarràs. El seu mèrit és, precisament, la delicadesa amb què s’acosta als personatges, als seus problemes, a la seva manera de ser, més violenta o més tranquil·la, la sensibilitat per saber exposar la manera com els afecta la pèrdua de les terres, aquesta gran categoria de cineasta que té Carla Simón y que espero que pugui continuar treballant-la en futurs projectes.

No us perdeu Alcarràs, no és avorrida, no és ploricona; té un gran sentit de l’humor, i malgrat la sensació de fracàs que et queda quan veus la seqüència final, més aviat surts del cine amb ganes d’ajudar la pagesia comprant els préssecs a tres vegades el seu preu per tal de mostrar-los la nostra solidaritat. Pel·lícula per reflexionar, però també una gran pel·lícula per emocionar-se. I d’això últim anem una mica escassos.