EUROPA I "LOS EUROPEOS"

 

Dos fets recents, un de tràgic i un altre podríem dir-ne de còmic, han portat la idea d’Europa a les pàgines dels diaris. El primer, com tothom sap, és la tragèdia de la guerra d’Ukraïna, i no només pels milers de morts i la destrucció que ha causat, sinó sobretot, perquè en un no-res s’ha carregat també la idea que Europa podria constituir una unitat cultural i política pacífica i pròspera.

El segon, i perdó per la frivolitat, és el Festival d’Eurovisió. De les polèmiques que se n’han derivat, abans i després de la nit triomfal en què una catalana vestida de torero quedava en un honrós tercer lloc, he arribat a la conclusió que deu ser un fet important. A mi, que aquest Festival sempre m’havia semblat el comble de l’estupidesa, ara em fa pensar que potser m’equivoco. A veure si Eurovisió servirà per refer la unitat d’Europa, al menys de l’Occidental (tots els països menys Rússia i els seus satèl·lits actuals).

Precisament sobre el tema de la unitat europea acabo de llegir un llibre, que m’ha costat tot un mes de lectura, que explica com es va anar creant al llarg del segle XIX una unitat cultural europea facilitada per tots els avenços tecnològics que es van donar. Es diu Los europeos, d’Orlando Figes, i abans de res ja dic que costa de pair, no perquè sigui dens en conceptes, sinó perquè la quantitat d’informació que arriba a proporcionar t’acaba fent pensar una mica que els arbres no t’han deixat veure el bosc.

Partint d’un triangle amorós, la qual cosa ja me’l fa interessant, repassa la vida de tres personatges al mateix temps que l’evolució de la cultura al llarg del s. XIX pel que fa a la música, l’art, la literatura, els viatges, les traduccions... El llibre està extraordinàriament documentat (1082 notes referencials), notes extretes d’altres llibres, de correspondències, de discursos i de tot allò que li ha servit per contrastar les informacions que dona.

Però, qui són aquests tres personatges que han merescut ser els protagonistes d’aquest repàs a la cultura europea del segle XIX? Doncs es tracta de Pauline Viardot, Louis Viardot, el seu marit, i Ivan Turguénev, amic comú i amant de Pauline.

He de reconèixer que quan vaig sentir parlar d’aquest llibre jo només coneixia Turguénev, entre altres coses perquè durant el curs 1965-1966 vaig estar assajant la seva obra El pa d’altri amb un grup de teatre aficionat dirigit per Favià Puigserver. No la vam arribar a representar mai. Em vaig informar i vaig saber que Pauline Viardot, nascuda Pauline García, havia estat una gran cantant, que havia tingut un èxit extraordinari durant molts anys i per tot Europa i que, a més... era germana de Maria Malibran. Com és que Maria Malibran és tan famosa i Pauline Viardot no em sonava de res? Potser perquè la Malibran va morir molt jove i es va frustrar la que hauria pogut ser una gran carrera (que ja ho va ser mentre va viure).

La narració comença a partir de la irrupció en l’escena operística de Pauline García, membre d’una família d’origen espanyol dedicada a la música. En aquells moments l’òpera comença a sortir de l’àmbit aristocràtic i es converteix en una indústria que mou molts diners. Un dels aspectes més ben documentats del llibre és el que informa sobre els sous i emoluments diversos dels cantants, que arriben a quantitats astronòmiques.

Gràcies al desenvolupament del ferrocarril es produeix una revolució en les comunicacions i facilita el desplaçament dels cantants. Les principals capitals europees estan comunicades per ferrocarril, de manera que les diferents òperes es poden anar representant per tot el territori. Al mateix temps, i gràcies al desenvolupament de la literatura popular a través dels feuilletons, els quioscos ferroviaris ofereixen als lectors les últimes novetats literàries als viatgers. En un dels viatges dels Viardot a Rússia, on existeix una intel·lectualitat que se sent atreta per Georges Sand i les idees liberals, Pauline i Louis coneixen Turguénev, que s’enamora de Pauline i amb la qual conviurà de diverses maneres al llarg de tota la seva vida.

Un altre dels aspectes curiosos de la vida cultural europea va ser la difusió de les partitures, a les quals es posava preu, se’n feien còpies i es distribuïen. Això que ara sembla tan normal, en aquell moment començava a posar-se en pràctica, i un dels avenços més importants va ser la creació del copyright, o els drets d’autor, una lluita que va costar molts anys fins que finalment es van fer les primeres lleis a França. Un cop ja mort Turguénev, la Convenció de Berna (1886) fa fixar l’actual sistema internacional de drets d’autor.

Els concerts surten de l’àmbit privat i es comencen a prodigar en locals especialitzats. Haydn, Mozart i Beethoven s’emporten la major part de les programacions. Però també una música més popular, que va tenir un gran èxit en algun moment i que després ha quedat completament oblidada, com la de Meyerbeer. Aquest músic, creador de moltes òperes, apareix sempre com a influència sobre tal o qual altre compositor posterior (per exemple, Wagner), però ja fa temps que ningú programa una obra seva. A you tube se’n pot veure alguna, per si ve de gust!

Louis Viardot, uns vint anys més gran que Pauline i que Turguénev, era una persona d’idees progressistes i republicanes, absolutament antibonapartista, i per culpa d’aquesta posició Pauline va tenir vetat el teatre d’Opera de París durant molts anys, per la qual cosa les tournées europees es van anar succeint. La relació amb Turguénev era acceptada per Louis, tot i que l’autor de Los europeos no posa especialment l’accent en el tema del triangle. El tracta amb total normalitat, sense defugir, però, que la relació no va estar exempta de conflicte, i que Viardot s’havia d’empassar bastants gripaus per tal que la seva dona fos feliç i pogués prosperar en la seva carrera.

Una altra de les novetats tecnològiques del segle XIX és la fotografia, per una banda, i les tècniques de reproducció de les obres d’art: litografia, gravat... per l’altra. Aquestes es venen més barates que les obres originals i es crea un mercat que s’estén ràpidament. Una de les ocupacions principals de Viardot és la de marxant d’art, i gràcies als seus coneixements, serà també el creador d’unes guies museístiques i de l’assessorament a molts museus importants, que fins aleshores havien exhibit les seves obres com si fossin un mercat, sense criteris cronològics ni d’estil. Entre ells, va assessorar el Museu del Prado.

Les relacions entre Turguénev i Pauline van tenir caires molt diversos, i no sempre satisfactoris. Pauline va tenir una relació amorosa amb Gounod, que va exasperar Turguénev. Les seves anades i vingudes de Rússia, per temes d’administració de les seves finques i negocis i per temes literaris, el van mantenir separat de Pauline, però també es van donar molts períodes de convivència de tots tres: a Baden-Baden, a Londres, a París... Turguénev fins i tot va portar a casa de Pauline una filla que havia tingut amb una criada de la seva mare, a Rússia, a la qual va posar de nom Paulinette. Aquesta filla no va gaudir mai de l’estima del seu pare, i va quedar exclosa del testament.

Un dels episodis més tèrbols és el del naixement del fill de Pauline, Paul, la paternitat del qual els rumors atribuïen a Turguénev. Per tal d’estalviar-se enraonies, Turguénev es va allunyar de la família i Viardot el va acceptar com a propi. Però per l’actitud posterior de l’escriptor envers Paul, a ningú se li escapava quina era la veritable relació entre ells dos.

Al llarg dels anys de convivència dels Viardot amb Turguénev Europa havia anat evolucionant i creant una cultura comuna basada en l’interès pels mateixos escriptors, els mateixos músics i els mateixos artistes. La fama d’uns i altres s’escampava gràcies a la facilitat de les comunicacions, la reproducció de  les partitures, les novel·les i les obres d’art, i gràcies a un fenomen que començava a escampar-se: el turisme. Anglaterra era per descomptat la pionera de les nacions viatgeres, tot i que sembla que adoptava un esperit de superioritat sobre els altres pobles visitats. Es posa de moda viatjar per veure obres d’art, i es creen galeries i museus públics. Es creen les Col·lecions nacionals (Victoria and Albert Museum, Hermitage, National Portrait Gallery...). Les cases dels escriptors es converteixen en cases visitables museïtzades. Es creen les guies de viatges Murray, de gran difusió, i els escrits de Ruskin sobre l’art italià van tenir una gran influència sobre molts viatgers. Entre els escriptors de guies de museus trobem Louis Viardot. Viardot es pot considerar com un dels precursors del comissariat modern: corregeix errors d’atribució, defensa la llibertat artística. Orlando Figes reproduieix una cita de Mark Twain que diu: “Viatjar és fatal per als prejudicis, la intolerància i l’estretor de mires”. (The Innocents Abroad, 1869). Em recorda una frase atribuïda a Pio Baroja que diu: “El carlisme es cura llegint, i el nacionalisme, viatjant”. Tot això per dir que al segle XIX es va anar gestant una unitat cultural que abastava de Rússia fins a Espanya, i que encara que la contribució ibèrica fos més mesurada, també va deixar la seva empremta: des de la influència sobre Bizet (Carmen) a les obres mestres de Galdós o de la Pardo Bazán.

Quan he començat a escriure aquest article em pensava que ho podria ventilar en un parell o tres de pàgines, però ara veig que no. No puc fer un resum del llibre perquè és tan summament extens que necessitaria el doble d’espai del que vull utilitzar. Em deixo al tinter tota la part musical i literària, la carrera de la Viardot, el final de Louis Viardot i de Turguénev, que es va produir amb poc temps de diferència, deixant a la pobre Pauline sumida en una depressió profunda. Ella va viure 27 anys més, després de la mort de Turguénev, i es va guanyar la vida sempre amb la música, primer cantant, després donant classes, composant, organitzant vetllades musicals... sempre al servei de la música.

Com a conclusió, i sabent que em deixo moltíssima informació sense donar, el que voldria ressaltar és precisament el naixement durant els segle XIX d’una consciència cultural europea afavorida per una sèrie d’avenços tecnològics, per la facilitat de les comunicacions, per la voluntat de conèixer el tarannà dels altres països, però que, malauradament, no va ser suficient per evitar el gran trencament que ja es va donar amb la guerra franco-prussiana, amb l’Affaire Dreyfus, i ja al segle XX, amb la Primera Guerra Mundial. Els nacionalismes creixen, Europa es divideix. El cosmopolitisme del triangle Louis-Pauline-Turguénev deixa de tenir sentit. La idea d’Europa com a espai cultural s’esfuma.

El món d’ahir, la cultura humanista que reivindicava Stefan Zweig, és el món que voldríem conservar com a patrimoni comú dels pobles d’Europa, especialment en aquest moment tan difícil que estem vivint, ja que res no ens assegura que d’aquí a uns mesos no haurà saltat tot pels aires, i ni festivals d’Eurovisió ni altres frivolitats ens arrencaran el més mínim somriure.