AIXÒ NO ÉS UNA PIPA

 

Si davant la representació d’una pipa Magritte podia dir “Això no és una pipa”, jo, davant d’un comiat puc dir “això no és un comiat”. Però ho és i no ho és alhora. No és un adéu per sempre, és sols adéu per un instant...que durarà almenys fins al setembre.

Estic cansada. Fa més de dos anys que busco temes variats per tractar al blog. Ara fa just un any vaig decidir penjar articles només un dia a la setmana, sempre en diumenge, sempre a les 9 del matí. Ho vaig fer amb la pretensió de no perdre lectors, per si frisaven per llegir els meus escrits (aquí hi hauria d’anar una emoticona que indiqui “me’n foto de mi mateixa”). Els trobarien amb regularitat, i els han trobat durant un any. Però aquests últims temps, en part per l’aparició del meu primer llibre i en part per altres coses que he estat escrivint, m’ha semblat que el blog era més una obligació que una devoció, i que la qualitat i l’interès dels articles se’n ressentien.

Crec que tinc un compromís amb la gent que m’ha seguit fins ara, encara que tothom em diu que soc lliure de plegar quan vulgui. Ja ho sé, és un compromís emocional, però ara que finalment sembla que estic aprenent a gestionar les meves emocions, no és precisament el moment de plegar. I no plego, només descanso.

Molts dels que em seguiu éreu a la presentació de CALIDOSCOPI, el meu primer llibre, i ja vau poder veure que no estic inactiva. Tinc projectes que ja vaig explicar, he escrit petites coses de ficció que he presentat a concursos (que, evidentment, no guanyaré, però m’obliga  a esforçar-me). El blog, que té un altre caràcter i que exigeix actualitat i interès, m’està costant un esforç molt gran, i no em vull sentir pressionada. Busco cada matí a la premsa algun tema que m’inspiri i sobre el qual m’interessi donar l’opinió. I en trobo, però l’esforç que he de fer em sembla que no compensa el resultat, i plego, i ho deixo córrer. Crec que estic una mica “cremada” i necessito refredar-me uns graus, com els assecadors de cabells, que quan s’escalfen s’aturen (olé la metàfora!).

M’espera un estiu apassionant del qual donaré referències. La primera serà el diumenge, 3 de juliol, tornant d’un viatge amb els meus nets, ells i jo mano a mano, per la ciutat que em va enamorar quan era gairebé adolescent. Serà l’últim text abans de prendre’m unes llargues vacances. No obstant això, tinc la intenció de donar fe de la meva existència cada diumenge penjant una foto que il·lustri la meva ubicació, real o imaginària. Això suposant que aprengui a fer funcionar el blog des dels dispositius que tingui a mà, que no serà un ordinador. Espero sortir-me’n.

Si a l’estiu tinc ocasió de recarregar les piles, ens veurem al setembre. Si decideixo que d’altres projectes tenen prioritat i el blog m’aclapara, serà el moment de dir allò de “fue bonito mientras duró”.

Quan escric això encara no s’han produït les eleccions andaluses ni la segona volta de les franceses. Són dos temes sucosos sobre els quals hi haurà moltes coses a dir. Avui només n’apuntaré una, perquè em ve de gust exposar el meu punt de vista. És el tema del cordó sanitari contra l’extrema dreta.

A Espanya vam posar el crit al cel quan el PP va acceptar els vots de Vox a Madrid, a Castella i Lleó i ja no recordo on més. A les últimes generals el Congrés va rebutjar un cinturó sanitari contra Vox i als progres això ens va semblar molt malament. Teníem, o tenim, la idea simplista que si els marginem no prosperaran i els ciutadans, veient la inutilitat de votar-los, deixaran de fer-ho. Tant de bo! I que consti que continuo pensant que se’ls hauria de marginar de les institucions democràtiques perquè ells tenen un programa antidemocràtic. Punt.

Què passa a França, on porten anys intentant marginar l’extrema dreta de la família Le Pen? Doncs que a les eleccions presidencials, on sempre hi ha segona volta, s’uneixen totes les forces democràtiques i voten el candidat que les representa encara que sigui del partit rival. D’aquesta manera porten barrant el pas a l’extrema dreta una bona quantitat d’anys. Aquesta pràctica ha debilitat les opcions de Marine Le Pen? NO, les ha enfortit i cada vegada el percentatge a la primera volta és més gran, i la diferència a la segona volta amb el guanyador, més petita. Ara venen les legislatives on Macron i Mélenchon s’haurien d’ajudar mútuament a cada circumscripció contra la candidatura d’extrema dreta, però res no està assegurat. Ni l’un ni l’altre criden a donar suport al rival, només criden a barrar el pas (amb l’abstenció o el vot en blanc???) als lepenistes. Que quedin escombrats de l'Assemblea Nacional no vol dir que hi quedin del carrer. Compte!

Llegia fa poc un comentarista que deia que a l’únic lloc on el cordó sanitari contra l’extrema dreta ha funcionat i ha afavorit els dos partits democràtics tradicionals és a Alemanya. És evident que amb la història que arrosseguen no estan per experiments amb els ultradretans. I també deia el mateix comentarista que ja ens podem anar preparant per veure governs democràtics de tots els colors acceptant els vots dels partits d’extrema dreta quan els convinguin.

Aquestes reflexions, com he dit abans, les faig uns dies abans que tinguin lloc les eleccions, perquè no seré a Barcelona durant molt temps i vull deixar coberts els tres diumenges que em queden. L’últim l’escriuré el dia 2, i després, VACANCES!!!

 

Porta oberta a l'aventura