laplujanomespanta

  Diuen que la memòria és selectiva. Potser sí. Però també és autònoma. És ella qui decideix què oblidar i què recordar. Si poguéssim triar què recordem i què oblidem seríem molt més feliços.   Aleshores, cada vegada que la Història es repetís per culpa dels mateixos errors no podríem dir que no recordàvem que allò ja hagués passat abans. Podríem dir: no en sabia res, o no recordo res de semblant. Ja fa un mes que voldria oblidar el que veig i sento cada dia: la destrucció d’un país, aquesta vegada europeu, a mans d’un altre país, també europeu, al qual fins ara no havíem acusat de fanàtic, com no ens hem cansat de fer, de manera justificada, amb els gihadistes, els talibans, els nacionalistes serbis i altres causants de les últimes guerres. Fins dos dies abans que Rússia ataqués Ucraïna només Biden havia dit que estava segur que ho farien. A la UE deien que Putin acabaria negociant. Ja s’ha vist. No ens volíem creure que fos capaç de començar una guerra a les fronteres de...

  La ciència i la tecnologia han avançat de tal manera aquests últims temps que ara es pot copular sense engendrar i es pot engendrar sense copular. És bastant pràctic. També es pot copular i/o engendrar sense estimar, però això ja estava inventat des de fa segles. També està inventat estimar sense copular, però això ja és molt trist, avui aquest apartat no el tocaré. Resulta que en un mateix dia apareixen dues notícies que em deixen atònita: una de científic-tecnològica-antropològica i una d’ideològica. Com que és diumenge i no tinc res més a fer, m’entretinc a llegir-les. La primera està relacionada amb engendrar, la segona amb estimar. Fa uns mesos vaig treure el tema de les mares de lloguer i especialment d’un servei que oferia Ucraïna a canvi de diners. Era esfereïdor per la fredor amb què tractaven el tema de l’engendrament de fills per encàrrec, on s’afegien les peripècies de les mares de lloguer, les conseqüències dels possibles fracassos, etc. Recordo que al final del ...

  Amb aquest blog no he pretès mai crear opinió sobre res, no era la meva intenció. M’ha servit per exposar idees quan en ple confinament només podia parlar amb les parets o a través de tecnologies diverses. Després vaig continuar perquè li vaig agafar gust i perquè hi ha hagut gent que m’ha dit que li agradava. M’he atrevit a parlar de tot i no sé, per exemple en el cas del cine, si persones més enteses que jo donarien per bones les meves opinions. Però la qüestió és que jo m’ho he passat bé escrivint, algú s’ho ha passat bé llegint-me, i cada vegada que m’he plantejat plegar sempre he trobat algú que m’encoratjava a continuar. He tractat temes de manera poca-solta per fer riure o per distendre una mica els estats d’ànim meus i els dels lectors; altres vegades m’he posat més seriosa perquè el tema no era per fer-hi bromes. I aquest és el cas d’avui. Els catalans, que com deia el meu pare, som collonuts, vam promoure una manifestació el 18 de febrer del 2017 que portava com a l...

  Si comenceu a llegir aquest article i sabeu qui era Quimet Bernadó, us pensareu que m’he trastocat. Què fa aquesta parlant de toreros? Quina ocurrència! I si no sabeu qui era, quan us informeu pensareu el mateix que els altres, què fa aquesta parlant de toreros! Quimet Bernadó no és un torero qualsevol. D’entrada, com deien els diaris aquests dies passats en què anunciaven la seva mort, és el millor torero català de la Història. I per continuar, des de molt petita tenia coneixement de la seva vàlua perquè el meu pare no parava d’admirar-lo i de parlar-ne a totes hores, posant-lo al mateix nivell que Antonio Bienvenida i Antonio Ordóñez, que eren els seus preferits. Quan vaig veure el nom de Quimet Bernadó al diari em va fer un salt el cor i se’n va anar a uns seixanta, o més, anys enrere perquè, com ja he dit, el meu pare en parlava molt. Els toros, en aquella època, no tenien la mala premsa que tenen ara: en primer lloc, perquè no es tenia la sensibilitat actual contra el ma...

  Darrerament s’està parlant bastant d’algunes iniciatives del Departament d’Ensenyament que modificarien aspectes importants del currículum dels estudiants de Secundària, com també la manera d’avaluar-los. Els canvis sempre han estat discutits perquè mai no es fan a gust de tothom. Sobretot a Secundària, on encara prima la idea que cada maestrillo tiene su librillo , i els especialistes volen mantenir les seves parcel·les de manera eterna, independentment de si els temps canvien o es queden igual. Afortunadament això està canviant i la necessitat de treballar de manera interdisciplinar i col·laborativa, tant per part dels professors com dels alumnes, és una idea que es va imposant. No obstant això, el professorat accedeix al sistema, públic o privat, a través d’una matèria: matemàtiques, català, socials, filosofia, dibuix, etc... Si després el centre s’organitza en àrea científico-tècnica i àrea humanística o continua amb assignatures específiques individualitzades és una qüestió ...

  Aviat farà dos anys que vaig començar aquests blog i si ho recordeu, vaig fer una declaració de principis: prou parlar de la mort, busquem l’alegria de la vida. Un altre dels meus principis, no explicitats però presents al meu cap, és no tractar el mateix tema una setmana i la següent. Doncs bé, avui, sentint-ho molt repeteixo tema: la mort i el paper de les paraules, en la mort però també en la vida. Quan penjo un  article al blog, els diumenges, immediatament em poso a pensar quin serà el següent tema. A vegades el dilluns ja l’he trobat i el vaig madurant durant tota la setmana. A vegades arriba el dissabte i estic in albis . Per avui buscava un tema diferent del de la setmana passada, però m’ha semblat que deixar perdre l’ocasió de parlar de la pel·lícula de Ryûsuke Hamaguchi Drive my car (Japó, 2021) seria una llàstima. Ja sé que no he de demanar perdó per repetir tema, però si començo a avorrir els lectors no caldrà que escrigui res més. La crítica ha parlat amb...

  Simone Signoret va escriure un llibre que es deia La nostalgie n’est plus ce qu’elle était ( La nostalgia ya no es lo que era , Argos-Vergara 1983). En realitat era una mena d’entrevista llarguíssima (356 pàgines) que li feia Maurice Pons, en la qual ella desgranava totes les seves vivències. I no és que la nostàlgia ja no sigui el que era, el que no és el que era són les coses, per això sentim nostàlgia. Si analitzés tots el articles que he penjat en aquet blog estic segura que la meitat tindrien un toc nostàlgic, o serien directament nostàlgics. Nostàlgia de temps passats, de moments viscuts, de situacions emocionants, de persones que ja no hi són i també, per què no dir-ho, d’una edat que ja no tinc. Jo reivindico la nostàlgia perquè crec que valorar els bons moments passats dona sentit a la vida que has viscut, i encara que saps que no tornaran, al menys la satisfacció d’haver tingut una vida plena et fa sentir afortunat. A vegades la nostàlgia t’assalta per sorpresa, i ...

  Cada dia que passa el meu estat d’ànim s’assembla més a una muntanya russa, i que consti que no soc bipolar! Quan me’n vaig a dormir analitzo com m’ha anat el dia i penso: bé, podria haver estat pitjor. M’adormo (a vegades no sense dificultats) i quan em desperto penso que m’espera un dia avorrit, sense emocions, que no valdrà la pena viure’l i que potser ja em podria quedar al llit. Però no, em llevo i em poso en marxa. I a mesura que avanço, accelero, i de mica en mica vaig trobant que el dia val la pena. Aleshores faig les activitats que tinc programades i quan s’acosta el migdia me’n vaig a la cuina, poso la tele i aquí comença l’hora vall. Les notícies no són les que m’agradaria sentir, tot i que de vegades (molt poques) informen d’alguna cosa que els polítics han fet bé. Com que miro Al rojo vivo m’empapo de política espanyola, i ara que l’Ayuso ya no està de moda, ens maregen amb les vaques de ramaderia intensiva i les opcions que uns i altres tenen a les elccions  d...