Darrerament s’està parlant bastant d’algunes iniciatives del
Departament d’Ensenyament que modificarien aspectes importants del currículum
dels estudiants de Secundària, com també la manera d’avaluar-los. Els canvis
sempre han estat discutits perquè mai no es fan a gust de tothom. Sobretot a
Secundària, on encara prima la idea que cada
maestrillo tiene su librillo, i els especialistes volen mantenir les seves
parcel·les de manera eterna, independentment de si els temps canvien o es
queden igual. Afortunadament això està canviant i la necessitat de treballar de
manera interdisciplinar i col·laborativa, tant per part dels professors com dels alumnes, és una
idea que es va imposant. No obstant això, el professorat accedeix al sistema,
públic o privat, a través d’una matèria: matemàtiques, català, socials,
filosofia, dibuix, etc... Si després el centre s’organitza en àrea
científico-tècnica i àrea humanística o continua amb assignatures específiques
individualitzades és una qüestió del projecte educatiu de cada escola. Però si
l’administració treu o posa matèries al currículum, els centres ho hauran
d’acatar i els professors veuran ampliades o reduïdes les hores lectives de la
seva especialitat. Em conec bé el pa que s’hi dona perquè en la meva vida
professional m’he hagut d’anar adaptant a la disminució progressiva d’hores de
francès en favor de les d’anglès, fins que es va inventar la segona llengua
estrangera com a nova matèria optativa i vam tornar de mort a vida.
Ara això està passant, i no per primera vegada, amb la
filosofia. Fa deu anys que no trepitjo una aula i, per tant, no conec a fons el
currículum actual de la Secundària, obligatòria o no. Sé que a 4t d’ESO (15-16
anys) hi havia una optativa de filosofia, i al batxillerat era obligatòria.
Només faltaria, evidentment! Però a mi també em sembla que en algun moment hi
hauria d’haver llatí, perquè el pensament lògic que es desenvolupa quan has de
fer encaixar les formes de les paraules (declinacions) segons la funció que fan
a l’oració (sintaxi) és un exercici intel·lectual de primera magnitud. Però bé,
ja no hi ha llatí obligatori. Doncs no passa res, seguim.
L’anunci d’un suposat canvi pel que fa a la filosofia ha
causat un enrenou considerable i m’ha semblat llegir que s’ho estan repensant,
o reformulant la proposta. Per ajudar-los a prendre la decisió adequada els
recomanaria, a qui sigui que tingui l’última paraula, que s’informin sobre la
conferència que el filòsof italià Franco Berardi va fer al CCCB davant d’un centenar d’alumnes
de 4t d’ESO i Batxillerat. Pel que he pogut llegir als diaris, se’ls va posar a
la butxaca al minut 1 perquè va saber connectar, tot i els seus 72 anys, amb
una joventut maltractada per l’aïllament social i la dependència del món
digital. Segons reprodueix l’Ara
(diumenge 20/2), els va dir: “El virus
mata els vells, però qui paga el preu més alt del distanciament social que ens
han imposat per frenar el virus sou vosaltres, els joves, que comenceu la
vostra vida”. Tot i que a la seva joventut Berardi afirma que havia cremat més d’un
caixer (aleshores no n’hi havia, deu ser una metàfora), recomana lluitar contra
la precarietat causada pel sistema capitalista amb una “insurrecció eròtica, afectiva, amistosa, solidària”. A algú se li
acudeix un tema més interessant per discutir amb els adolescents que el que
planteja Berardi? En lloc d’anar a cremar contenidors a la Plaça Urquinaona o a
desmadrar-se amb botellons a la Plaça Espanya, busquem el camí dels sentiments,
de l’amistat, de la solidaritat...
Si hi ha hagut un moment en què els joves han tingut
necessitat de parlar de les seves expectatives és ara, després d’aquesta
pandèmia que els ha aïllat i els ha abocat a l’onanisme de les pantalles. Molts
han sucumbit a trastorns mentals, tot i que espero que estiguin en vies de
recuperació i que d’aquí un temps es mirin els mesos de confinament com una
anècdota. A d’altres potser els costarà més, però és veritat que els joves són
material plàstic i que de mica en mica aniran sortint d’aquest estat melancòlic
i desesperançat. I una de les maneres de reflexionar sobre això és a través de
la filosofia, no només perquè els mostrarà diferents maneres d’abordar el
coneixement del món, sinó també perquè discutir-ho en grup, amb persones tan
febles o tan fortes com ells mateixos, els donarà aquest sentiment de
pertinença a algun lloc, de no-aïllament, de col·lectivitat.
Espero sincerament que s’ho repensin i que no eliminin la
filosofia de la Secundària Obligatòria. Seria un error. I tinc una raó
particular per desitjar que no la treguin, que és que vull veure els meus néts
entrant a l’adolescència i parlant d’aquests temes, per veure de prop com s’hi
maneguen, què en pensen, si els interessa, què poden aportar... Els vells que
no hem sucumbit al virus, que ni tan sols ens ha tocat de passada, sí que hem
sucumbit a una certa sensació d’inseguretat, de vulnerabilitat, que ens ha fet
present la mort d’una manera més evident. Quant de temps tardarem a treure’ns
aquesta sensació del cap fa de molt mal dir, tenint en compte, al menys en el
meu cas, que se m’ha instal·lat una mena de mandra que em fa desitjar menys
coses que abans, com si ja no valgués la pena res... És perillós, ho sé, però
no cal preocupar-se, compto amb gent que m’ho fa oblidar.
La dificultat de trobar-se amb els amics al mateix temps que
hem augmentat les activitats on line han anat frustrant les possibilitats de
relació fins al punt de ni tan sols desitjar-les. Ens acomodem, en tenim prou
amb un llibre i una bona pel·li al dia i ens anem marcint sense adonar-nos-en,
i quan voldrem reaccionar ja no hi serem a temps, perquè serem més vells,
estarem més cansats i tindrem menys il·lusions. Els joves tenen tota la vida
per endavant per treure’s de sobre aquest malestar actual; els vells, no. I
encara que potser ens quedin molts anys de vida, com així ho desitjo, començo a
dubtar que la pandèmia ens hagi deixat indemnes.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari