OBITUARI: QUIMET BERNADÓ, el noi de la Riereta

 

Si comenceu a llegir aquest article i sabeu qui era Quimet Bernadó, us pensareu que m’he trastocat. Què fa aquesta parlant de toreros? Quina ocurrència! I si no sabeu qui era, quan us informeu pensareu el mateix que els altres, què fa aquesta parlant de toreros!

Quimet Bernadó no és un torero qualsevol. D’entrada, com deien els diaris aquests dies passats en què anunciaven la seva mort, és el millor torero català de la Història. I per continuar, des de molt petita tenia coneixement de la seva vàlua perquè el meu pare no parava d’admirar-lo i de parlar-ne a totes hores, posant-lo al mateix nivell que Antonio Bienvenida i Antonio Ordóñez, que eren els seus preferits.

Quan vaig veure el nom de Quimet Bernadó al diari em va fer un salt el cor i se’n va anar a uns seixanta, o més, anys enrere perquè, com ja he dit, el meu pare en parlava molt. Els toros, en aquella època, no tenien la mala premsa que tenen ara: en primer lloc, perquè no es tenia la sensibilitat actual contra el maltractament animal i es considerava un art, i en segon lloc, perquè no era la “fiesta de la nación espanyola”. Als aficionats als toros se’ls enfotia el tema nacional, anaven a veure torejar els millors toreros i a presenciar les millors “faenas”.

Mentre va viure a Barcelona el meu pare anava als toros tant com podia o li permetia la butxaca, suposo. Un dia, però, no va tornar. Era diumenge a la tarda. La corrida ja s’havia acabat feia hores però ell no era a casa. Què deu haver passat? deien la mare i l’àvia. Potser ha tingut un accident. No, ja ens haurien avisat, fa molta estona que hauria de ser aquí. Al final, no recordo el com però sí el què: el pare era a comissaria, a la Via Laietana, per haver tirat “almohadillas” al governador, que presidia la plaça. Sembla ser que els toros eren un desastre i el president no havia autoritzat la seva retirada; o potser el contrari, que s’havia negat a concedir una orella que el públic reclamava. La qüestió és que la seva gestió de la Fiesta  va derivar en aldarulls i que una de les “almohadillas” que va rebre el senyor Governador l’havia tirat el meu pare. Un cop informada la família que aquell “alborotador” passaria la nit a la Via Laietana, la meva mare hi va anar amb una manteta i un entrepà. Em sembla que el van deixar anar el dia següent.

Anys més tard, quan se’n va anar a viure a Madrid, per qüestions relacionades amb la feina disposava d’entrades per a la plaça de Las Ventas, i més d’un diumenge dels molts que vaig passar amb ell als estius de la meva adolescència em vaig empassar corridas i més corridas, algunes de molt poca categoria, mentre ell m’anava instruint sobre els naturals, els derechazos, las chicuelinas y las verónicas. He de reconèixer que m’agradava veure torejar perquè en general els toreros no prenien mal, però m’inquietava en gran manera les envestides dels toros als cavalls, que tenien la pinta d’estar-s’ho passant fatal, tot i anar protegits i portar els ulls tapats.

Començava a ser l’època de toreros més moderns (Paco Camino, El Cordobés, Paquirri) que el meu pare no apreciava gaire perquè no tenien l’elegància dels seus admirats més antics. Després vaig perdre de vista les places de toros, el meu pare va tornar a Catalunya i em sembla que ja no va anar més a veure una corrida al natural.

De sobte em trobo amb la notícia de la mort del millor torero català de la Història. I jo em pregunto, quants toreros catalans hi ha hagut, a part del noi de la Riereta i el Mario Cabré? Doncs resulta que n’hi ha un munt, segons llegeixo a l’obituari de La Vanguardia. No me’n sona cap, però no m’estranya que n’hi hagués perquè afició, a Catalunya, n’hi havia i de la bona.

No puc parlar del Quimet Bernadó com a torero perquè no el vaig veure torejar mai. Quan vaig sentir que havia mort vaig dir: ostres, el noi de la Riereta! Era l’apel·latiu que rebia en aquell temps. Sí que recordo haver-lo vist als cartells que s’enganxaven a les parets o als pirulís publicitaris, on deia : 6 magníficos y bravos toros 6, de la ganadería de Fulanito de tal. Amb els noms dels toreros d’aquell dia. Va torejar moltes vegades a Barcelona rivalitzant amb Chamaco, que es veu que tenien una manera de torejar molt diferent però cadascun amb partidaris incondicionals. Bernadó va prendre l’alternativa (ni idea de si en català es diu així) de la mà d’Antonio Bienvenida el 1956, va torejar per Espanya i Amèrica i el dia de La Mercè de 1972, va matar 6 toros ell solet a Barcelona com a comiat de les arenes. L’espectacle va anar acompanyat de música, sardanes, cors i ovacions. El 1987 hi va tornar, però amb poc èxit, i el 1990 es va retirar definitivament i es va quedar a viure a Madrid.

Quan el Parlament de Catalunya es va declarar antitaurí i va prohibir aquesta activitat dins del territori català segurament no li deurien quedar ganes de tornar cap aquí. Ha mort a Madrid als 87 anys.

La meva visió sobre la tauromàquia és molt contradictòria. He passat d’admirar uns moviments i unes habilitats sobre l’arena a desitjar-ne l’abolició, tant pel maltractament que suposa per a l’animal com pel perill per al torero. No m’agraden els esports basats en la testosterona. En canvi, he de reconèixer que des de Goya fins a Picasso, passant per Miquel Barceló i molts altres, la representació de la tauromàquia en l’art ha donat obres d’una gran bellesa, més o menys salvatge, però bellesa.

En fi, avui no us podeu queixar, que el tema de l’article ha sigut ben original. No he aportat res de nou, però m’ha fet gràcia compartir la memòria del meu pare i del Quimet Bernadó amb la gent que em llegeix. Un altre dia m’esforçaré més!