Passa al contingut principal

MIND THE GAP, o la reivindicació de la nostàlgia

 


Simone Signoret va escriure un llibre que es deia La nostalgie n’est plus ce qu’elle était (La nostalgia ya no es lo que era, Argos-Vergara 1983). En realitat era una mena d’entrevista llarguíssima (356 pàgines) que li feia Maurice Pons, en la qual ella desgranava totes les seves vivències. I no és que la nostàlgia ja no sigui el que era, el que no és el que era són les coses, per això sentim nostàlgia.

Si analitzés tots el articles que he penjat en aquet blog estic segura que la meitat tindrien un toc nostàlgic, o serien directament nostàlgics. Nostàlgia de temps passats, de moments viscuts, de situacions emocionants, de persones que ja no hi són i també, per què no dir-ho, d’una edat que ja no tinc.

Jo reivindico la nostàlgia perquè crec que valorar els bons moments passats dona sentit a la vida que has viscut, i encara que saps que no tornaran, al menys la satisfacció d’haver tingut una vida plena et fa sentir afortunat. A vegades la nostàlgia t’assalta per sorpresa, i et trobes pensant en coses per pura casualitat; d’altres la vas a buscar, com quan trec àlbums de fotos, CDs de viatges, poso músiques que em porten records, o simplement em deixo anar i repasso el passat. No crec que me n’hagi d’avergonyir perquè em sembla que encara tinc corda per estona i en la mesura del possible faré projectes fins al dia del judici.

De sobte, dilluns 7 de febrer, La Vanguardia em va portar a un moment del meu passat a través d‘una història d’amor i nostàlgia viscuda per dos personatges britànics a Londres. Es tracta d’Oswald Lawrence i Margaret McCollum. Qui són aquests personatges? Són persones reals, i diria que tots els que em llegiu heu sentit alguna vegada la veu d’Oswald Lawrence dient: Mind the gap.

Màindedegap és el que jo entenia cada vegada que l’estiu del 93 havia d’agafar el metro per anar a un curs d’anglès a la Guildhall University. M’hi vaig passar tot el juliol i em sembla que era a l’estació Liverpool Street on havia de fer el canvi i on sentia pels altaveus la frase famosa. Al final vaig entendre que deien Mind the gap, o sigui, compte amb el forat (de separació entre l’andana i el vagó).  Encara sento la veu dins del meu cap.

Doncs bé, Oswald Lawrence era l’actor que havia donat la veu a la frase en qüestió. La seva dona, Margaret, és metgessa, i segons explica La Vanguardia a “Històries del món” aquesta parella va viure un amor molt apassionat fins que ell va morir per complicacions cardíaques el 2007. Però l’Underground de Londres no va canviar el missatge, i ella, mort el marit, anava cada dia a l’estació d’Embankment, que sembla que era l’última on encara se sentia la veu de Lawrence, per sentir-lo, encara que només fos per dir Mind the gap. Sembla ser que fins i tot s’hi esperava estones llargues deixant passar trens per anar sentint una vegada darrere l’altra Mind the gap. Hi ha una actitud més nostàlgica que aquesta?

El 2012 l’empresa va decidir canviar el missatge per un de digitalitzat. La desolació de la Margaret va ser tal que es va adreçar a la companyia, va explicar la seva història d’amor i a més de regalar-li un CD amb la veu del missatge enregistrada, van restituir el missatge original a l’estació.

Sembla ser que aquesta història d’amor ha circulat per les xarxes socials tot i que fa dos anys que no se la veu a l’estació d’Embankment, potser pel tema de la pandèmia. Si teniu ocasió d’entrar a la web de La Vanguardia, busqueu “Una veu per a l’eternitat”, article de Rafael Ramos. Compara aquesta història d’amor amb altres de conegudes, però aquesta és ben real!

Ja ho sabeu, si aneu a Londres i al metro encara sentiu la veu profunda de Lawrence dient Mind the gap, sapigueu que darrere hi ha una història d’amor d’allò més emocionant. I sobre tot, no poseu el peu al forat!!!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS PERFILS PSICOLÒGICS

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...

UNA MICA D'ESPERANÇA

                                                  Ja fa més de deu anys que he perdut el contacte diari amb adolescents. No freqüento els instituts més enllà del dels meus nets, i d’escoles, exactament igual, la dels meus nets petits. Tant l’un com l’altra m’han demanat col·laboració com a àvia en els projectes que tenen entre mans. A l’Institut Angeleta Ferrer, jo i altres avis vam ser entrevistats pels nostres nets, guiats pel tutor corresponent, sobre el temps de la nostra infància i adolescència, i amb els resultats van elaborar una obra de teatre que reproduïa els trets característics de l’època franquista. Vaig assistir a “l’estrena” i em va fer gràcia veure què hi havia de coincident amb el meu passat i què de diferent, ja que els alumnes tenien avis procedents de la geografia espanyola més enllà de Catalunya. Per a ells també va ser una experiència enriqui...