Passa al contingut principal

MIND THE GAP, o la reivindicació de la nostàlgia

 


Simone Signoret va escriure un llibre que es deia La nostalgie n’est plus ce qu’elle était (La nostalgia ya no es lo que era, Argos-Vergara 1983). En realitat era una mena d’entrevista llarguíssima (356 pàgines) que li feia Maurice Pons, en la qual ella desgranava totes les seves vivències. I no és que la nostàlgia ja no sigui el que era, el que no és el que era són les coses, per això sentim nostàlgia.

Si analitzés tots el articles que he penjat en aquet blog estic segura que la meitat tindrien un toc nostàlgic, o serien directament nostàlgics. Nostàlgia de temps passats, de moments viscuts, de situacions emocionants, de persones que ja no hi són i també, per què no dir-ho, d’una edat que ja no tinc.

Jo reivindico la nostàlgia perquè crec que valorar els bons moments passats dona sentit a la vida que has viscut, i encara que saps que no tornaran, al menys la satisfacció d’haver tingut una vida plena et fa sentir afortunat. A vegades la nostàlgia t’assalta per sorpresa, i et trobes pensant en coses per pura casualitat; d’altres la vas a buscar, com quan trec àlbums de fotos, CDs de viatges, poso músiques que em porten records, o simplement em deixo anar i repasso el passat. No crec que me n’hagi d’avergonyir perquè em sembla que encara tinc corda per estona i en la mesura del possible faré projectes fins al dia del judici.

De sobte, dilluns 7 de febrer, La Vanguardia em va portar a un moment del meu passat a través d‘una història d’amor i nostàlgia viscuda per dos personatges britànics a Londres. Es tracta d’Oswald Lawrence i Margaret McCollum. Qui són aquests personatges? Són persones reals, i diria que tots els que em llegiu heu sentit alguna vegada la veu d’Oswald Lawrence dient: Mind the gap.

Màindedegap és el que jo entenia cada vegada que l’estiu del 93 havia d’agafar el metro per anar a un curs d’anglès a la Guildhall University. M’hi vaig passar tot el juliol i em sembla que era a l’estació Liverpool Street on havia de fer el canvi i on sentia pels altaveus la frase famosa. Al final vaig entendre que deien Mind the gap, o sigui, compte amb el forat (de separació entre l’andana i el vagó).  Encara sento la veu dins del meu cap.

Doncs bé, Oswald Lawrence era l’actor que havia donat la veu a la frase en qüestió. La seva dona, Margaret, és metgessa, i segons explica La Vanguardia a “Històries del món” aquesta parella va viure un amor molt apassionat fins que ell va morir per complicacions cardíaques el 2007. Però l’Underground de Londres no va canviar el missatge, i ella, mort el marit, anava cada dia a l’estació d’Embankment, que sembla que era l’última on encara se sentia la veu de Lawrence, per sentir-lo, encara que només fos per dir Mind the gap. Sembla ser que fins i tot s’hi esperava estones llargues deixant passar trens per anar sentint una vegada darrere l’altra Mind the gap. Hi ha una actitud més nostàlgica que aquesta?

El 2012 l’empresa va decidir canviar el missatge per un de digitalitzat. La desolació de la Margaret va ser tal que es va adreçar a la companyia, va explicar la seva història d’amor i a més de regalar-li un CD amb la veu del missatge enregistrada, van restituir el missatge original a l’estació.

Sembla ser que aquesta història d’amor ha circulat per les xarxes socials tot i que fa dos anys que no se la veu a l’estació d’Embankment, potser pel tema de la pandèmia. Si teniu ocasió d’entrar a la web de La Vanguardia, busqueu “Una veu per a l’eternitat”, article de Rafael Ramos. Compara aquesta història d’amor amb altres de conegudes, però aquesta és ben real!

Ja ho sabeu, si aneu a Londres i al metro encara sentiu la veu profunda de Lawrence dient Mind the gap, sapigueu que darrere hi ha una història d’amor d’allò més emocionant. I sobre tot, no poseu el peu al forat!!!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

TARDES DE SOLEDAD

  Crec que no havia anat mai al cine amb tants prejudicis, a favor i en contra, envers la pel·lícula que estava a punt de veure com aquesta vegada. Ni Albert Serra ni Tardes de Soledad deixen indiferent. Però jo hi he d’afegir el meu bagatge personal sobre els toros i la meva poca devoció pel cineasta, amb l’excepció de Pacifiction , l’última que havia vist d’ell i que em va agradar. Anar al cine a Catalunya a veure una pel·lícula de toros és situar-te en un bàndol, t’agradi o no. I com que no m’agrada, jo explico per què no em situo en cap dels dos bàndols, ni dels que defensen els toros ni dels que els han prohibit. Dos han estat els arguments per prohibir-los; un d’objectiu, el del maltractament animal. L’altre, ideològic: és una festa espanyolista. Però a mi no m’agraden les prohibicions. Hauria preferit que s’anessin extingint a poc a poc. El meu pare, un catalanista que si li haguessin donat temps i hagués viscut el Procés s’hauria autoqualificat d’independentista, no nomé...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...