OH LÀ LÀ, QUEL JOLI PANORAMA!

 

Cada dia que passa el meu estat d’ànim s’assembla més a una muntanya russa, i que consti que no soc bipolar! Quan me’n vaig a dormir analitzo com m’ha anat el dia i penso: bé, podria haver estat pitjor. M’adormo (a vegades no sense dificultats) i quan em desperto penso que m’espera un dia avorrit, sense emocions, que no valdrà la pena viure’l i que potser ja em podria quedar al llit. Però no, em llevo i em poso en marxa. I a mesura que avanço, accelero, i de mica en mica vaig trobant que el dia val la pena. Aleshores faig les activitats que tinc programades i quan s’acosta el migdia me’n vaig a la cuina, poso la tele i aquí comença l’hora vall. Les notícies no són les que m’agradaria sentir, tot i que de vegades (molt poques) informen d’alguna cosa que els polítics han fet bé. Com que miro Al rojo vivo m’empapo de política espanyola, i ara que l’Ayuso ya no està de moda, ens maregen amb les vaques de ramaderia intensiva i les opcions que uns i altres tenen a les elccions  de Castilla y León. Millor, perquè quan passen al tema Candidatura Olímpica Pirineus 2030 l’esperpent és majúscul! I no diguem  l’aprovació in extremis al Congrés de la reforma laboral! És difícil no baixar als inferns de la depressió quan veus aquest panorama, però si després de dinar m’estic una estona llegint un llibre o veient una pel.li simpàtica la muntanya russa s’enfila i ja hi tornem a ser.

 Una de les activitats que ajuden a no deprimir-se, al menys per a mi, és escriure. A aquestes alçades ja tothom ho sap que m’agrada fer-ho, i molts amics em pregunten com me les apanyo per tenir temps de fer tantes coses, de buscar informacions per al blog, de fer cursos i de no parar. És molt fàcil, quan una cosa et motiva trobes el temps. 

Els Reis em van portar una joguina que m’està fent un servei inimaginable. És una mena de llibreta amb 365x5=1825  apartats, on diàriament durant 5 anys he d’escriure dues o tres ratlles que resumeixin el dia, amb la intenció que quan hagi passat el primer any miri enrere i vegi què feia en aquella data. No és un diari d’adolescent per explicar-li les penes, és un resum de la vida diària. Potser d’aquí un any estaré pitjor que ara i el que escrigui avui em semblarà glòria divina; o potser no, potser estaré millor, i diré: la vida es fantàstica i vull més llibretes per anar omplint. 

L’objectiu d’aquesta llibreta és brindar a les persones a qui els agrada escriure un petit espai quotidià per a resumir la jornada en quatre paraules. Es diu “Some lines a day”. Doncs bé, només en els dies que fa que me la van deixar els Reis ja puc mirar una mica enrere i veure què he escrit. I la veritat, m’he fixat que quan m’hi poso només consigno les coses bones, són les que en el moment de fer-ho em venen al cap, perquè em forço a trobar les coses positives del dia, per exemple: “ja ha arribat la carta que estava esperant”, o bé: “he acabat el capítol 6 de la novel.la” ( no la questic llegint sinó la que estic escrivint).

 Aquesta llibreta té un efecte màgic, et fa veure les coses bones, o al menys consignar les bones. És com un quadern de bitàcola, no serveix per navegar, serveix per mirar l’estela que deixes… 

Al final d’aquesta setmana blanca, que s’acaba diumenge 6 de febrer, moment en què apareixerà aquest escrit, el resum del dia serà la frase del títol: Oh là là, quel joli panorama! 

Amb aquesta frase s’exclamava el Marçal cada vegada que arribàvem a dalt duna pista amb el telecadira i se’ns oferia davant dels ulls un espectacle de la natura com el de la foto de dalt. Si el sol lluïa, doncs amb més raó el panorama era joli.

 Aquesta setmana haurà estat la culminació d’una activitat de muntanya que m’apassiona, tot i que jo prefereixo el mar. Però les capes blanques de neu que s’estenen sota els peus mentre rellisques per les pistes proporcionen un plaer indescriptible. No voles (perquè jo no corro gaire), però t’ho sembla. Et notes transportada a una altra categoria d’ésser viu, a mig camí entre l’ocell i el peix. 

Una setmana d’esquí a la meva edat, travessant valls i més valls durant tot el dia, pujant i baixant muntanyes, es mereix unes quantes entrades optimistes a la llibreta. Què escriuré l’any que ve per aquestes dates? Tornaré a esquiar o ja estaré tan atrotinada que no m’hi veuré amb cor? Em costa posar-me les botes i em costra treure-me-les. Em costa ajupir-me si em cau un guant o un bastó a terra, i no diguem el que costa aixecar-se si tens la mala sort de caure, encara que no et facis mal. Em costa combinar casc, mascareta, ulleres i telèfon, és el summum de la incomoditat. Però encara em costa més renunciar a esquiar, pensar que ja puc llençar al contenidor tota la roba, les botes i els esquís perquè m’he fet vella i he de vigilar. 

Esclar que també he de pensar en la bronca que m’enduré si em faig mal. Em sentiré dir: ja no tens edat per fer aquestes coses… En fi, que tinc un bon dilema. D’aquí un any miraré què he anat escrivint i compararé. 

El més divertit d’anar a esquiar amb gent de la teva edat ès que les converses giren sempre al voltant de tot allò que érem capaços de fer fa uns anys i el que fem ara. Quan sortíem a les 9 i fèiem totes les pistes possibles, quan no ens aturaven les negres, ni els bumps ni el fred i al final del dia havíem de córrer per no perdre l'últim remuntador... La veritat és que en algun moment hauré de posar l’stop esquí, i així ho he comunicat a la resta del grup. De la mateixa manera que quan a la platja (nudista), a l’hora de tornar a casa, ja no em pugui posar les calces dreta i hagi d’arrepenjar el cul en alguna roca deixaré d’anar-hi, doncs quan a la neu les cames no m’aguantin, també deixaré d’anar-hi. Aquesta era la meva teoria quan el Naqui, el  bromista del grup, m’ha trobat una solució per a la platja: confeccionar unes calces estil dodotis, un triangle que et poses per darrere, et fas passar la punta al davant i et cordes amb velcro les altres dues puntes. Ha tingut tant èxit la idea que hem decidit posar-nos a la feina i quan ho tinguem fem un tik-tok i ho pengem a les xarxes. Serà un èxit. 

En fi, a mesura que s’acosta el final de la setmana d’esquí em sento amb més forces i fins i tot em sembla que ja faré plans per a l’any vinent. Encara no soc prou vella per plegar, i si arribo a casa sana i estàlvia, segur que l’any que ve hi torno. 

Fins aquí he anat escrivint al llarg de la setmana. En aquests moments ja hem plegat d’esquiar i ja fem maletes. Avui el dia ha sigut meravellós, radiant de sol, i després de fer gairebé 30 quilòmetres, hem donat per acabada l’esquiada 2022. Torno amb la satisfacció d’haver sabut gaudir de l’esquí segons les meves capacitats actuals, sabent renunciar a allò que ja no em convé, sabent prescindir d’unes pistes que deu anys enrere eren les més atrevides. Segurament tots tornarem cap a ciutat fent plans per a l’hivern que ve, demanant als déus que ens mantinguin en bona forma per poder tornar a pujar a dalt dels cims i exclamar: OH LÀ LÀ, QUEL JOLI PANORAMA!