PODEM ACOLLIR, perquè són guais!

 

Amb aquest blog no he pretès mai crear opinió sobre res, no era la meva intenció. M’ha servit per exposar idees quan en ple confinament només podia parlar amb les parets o a través de tecnologies diverses. Després vaig continuar perquè li vaig agafar gust i perquè hi ha hagut gent que m’ha dit que li agradava. M’he atrevit a parlar de tot i no sé, per exemple en el cas del cine, si persones més enteses que jo donarien per bones les meves opinions. Però la qüestió és que jo m’ho he passat bé escrivint, algú s’ho ha passat bé llegint-me, i cada vegada que m’he plantejat plegar sempre he trobat algú que m’encoratjava a continuar.

He tractat temes de manera poca-solta per fer riure o per distendre una mica els estats d’ànim meus i els dels lectors; altres vegades m’he posat més seriosa perquè el tema no era per fer-hi bromes. I aquest és el cas d’avui.

Els catalans, que com deia el meu pare, som collonuts, vam promoure una manifestació el 18 de febrer del 2017 que portava com a lema VOLEM ACOLLIR! I que va omplir la Via Laietana de gom a gom, entre 160.000 persones (guàrdia urbana) i 500.000 (organitzadors). Sigui com sigui, era multitudinària. Però per més bona voluntat d’acollir que tinguem els catalans (i altres espanyols, per descomptat) no depèn de nosaltres. Hi ha lleis i normes i maneres de fer que ho controlen.

En aquell moment diferents institucions, entre les quals l’Ajuntament de Barcelona i molts altres, reclamaven un canvi en les polítiques de refugiats i denunciaven les polítiques fronteres de la Unió Europea i de l’Estat espanyol, que s’estaven desviant dels seus compromisos deixant un panorama desolador de mort i de misèria. En aquell moment, també, els refugiats o els que fugien i no trobaven refugi, estaven molt lluny, fos els que arribaven a Lesbos, els que creuaven la Mediterrània, els que retenien a Líbia o els que s’acostaven a l’Europa “civilitzada” a través dels Balcans.

Curiosament, un dels països de la UE que més dificultats posava per complir els mínims acords que la Merkel havia aconseguit fer signar era Polònia. I quin és el país que actualment està acollint la major part d’Ucraïnesos? Polònia. Per què?

No és només una qüestió evident de proximitat, i una altra de també evident, que és que darrere d’Ucraïna Putin l’emprendrà amb la conquesta de Polònia. És perquè els Ucraïnesos són guais! Són com nosaltres! Van nets, són rossos i d’ulls clars, tenen feina, porten maletes Samsonite, en fi, com la família de la casa del costat. I això que acabo d’escriure no m’ho invento, ho he llegit a la premsa fent-se ressò dels comentaris que moltes teles europees han deixat anar sense cap vergonya. Perquè no s’adonen del racisme que hi ha darrere d’aquesta actitud. O sí, però els és igual.

És una raó perfectament comprensible que ens afligeixin més les guerres que tenim més a prop que les que tenim més lluny. Tot i així, més lluny que la guerra del Vietnam no n’hi hem tingut cap, i bé que ens mobilitzàvem contra l’agressió dels Estats Units! També ens vam mobilitzar contra la guerra d’Irak, molt més recent. Però no recordo gaire moviment ciutadà contra la guerra dels Balcans, excepte la solidaritat amb Sarajevo, que va començar el 1992 durant el setge de la ciutat bosniana i va culminar amb l’agermanament el 2000. Sí que recordo, en canvi, les incomoditats per viatjar cap a orient (a Jordània en concret) quan la guerra de Kosovo perquè l’espai aeri estava ocupat per avions militars.

La guerra dels Balcans era el resultat d’una política nacionalista que havia mantingut sota el mateix jou una sèrie de nacions que es consideraven enemigues i que un cop mort el que les aglutinava van petar per tots els costats. I com sempre, hi havia els més salvatges i sanguinaris i els més febles i insignificants. Aquells que podien aportar alguna riquesa van ser trets de la guerra en un tres i no res. D’altres es van dessagnar durant cinc anys fins que algú va donar un cop de puny sobre la taula i se’ls va obligar a negociar. Cal recordar que alguns dirigents serbis van passar pel tribunal de L’Haia i van ser condemnats per genocidi.

Ara ens enfrontem a un conflicte gravíssim perquè el paranoic que l’ha causat no atén a raons estrictament polítiques. Hi ha darrere de la seva actitud un brot narcisista, l’actitud d’algú que no pot entendre que allò que ell voldria no ho pot aconseguir. La frustració per un imperi perdut, per un temps caducat, no la sap canalitzar cap a una solució pacífica convenient també per als propis russos. Putin es carregarà Ucraïna però hi arrossegarà el seu propi país. Mentrestant els ucraïnesos van abandonant el país, intentant trobar refugi a l’Europa comunitària. I el troben. Perquè la UE ha dit que acollir els refugiats ucraïnesos és una prioritat, i se’ls donarà automàticament un permís per residir, un lloc per allotjar-se i no sé si un permís de treball també. I no em sembla malament, però ara voldria una explicació ben raonada de per què un ucraïnès val més que un sirià, un marroquí, un senegalès o un afganès.

Jo no he estat mai de les que opina “papers per a tothom”. El problema dels moviments migratoris és molt complex i em sembla que seria una bona política que les institucions que poden, com la UE, intentessin anar a solucionar el problema allà on es produeix, en lloc d’agreujar-lo. Ja sé que és una mica naïf, però per desitjar-ho que no quedi. És veritat que els ucraïnesos tenen per Europa una xarxa bastant extensa d’amistats i familiars que els poden acollir. A Catalunya mateix ja hi ha moltíssims  ajuntaments que n’han acollit una quantitat important perquè tenien lligams amb comunitats ucraïneses dels seus municipis. Tot i així, i dient per endavant que estic completament d’acord  a donar totes les facilitats als ucraïnesos, continuo perplexa davant la hipocresia de tots aquells, particulars, institucions, governs, que ara s’omplen la boca de solidaritat i han negat el pa i la sal a tots els que pretenien arribar a un refugi europeu per mètodes poc ortodoxos. Avions, sí. Pasteres, no.

Potser la trista experiència ucraïnesa ens haurà servit per entendre que el dret de qualsevol refugiat a ser acollit és tan legítim com aquests drets fonamentals dels quals estem gaudint els europeus cada dia.