UCRAÏNA i l'11-M

 

Diuen que la memòria és selectiva. Potser sí. Però també és autònoma. És ella qui decideix què oblidar i què recordar. Si poguéssim triar què recordem i què oblidem seríem molt més feliços.  Aleshores, cada vegada que la Història es repetís per culpa dels mateixos errors no podríem dir que no recordàvem que allò ja hagués passat abans. Podríem dir: no en sabia res, o no recordo res de semblant.

Ja fa un mes que voldria oblidar el que veig i sento cada dia: la destrucció d’un país, aquesta vegada europeu, a mans d’un altre país, també europeu, al qual fins ara no havíem acusat de fanàtic, com no ens hem cansat de fer, de manera justificada, amb els gihadistes, els talibans, els nacionalistes serbis i altres causants de les últimes guerres.

Fins dos dies abans que Rússia ataqués Ucraïna només Biden havia dit que estava segur que ho farien. A la UE deien que Putin acabaria negociant. Ja s’ha vist. No ens volíem creure que fos capaç de començar una guerra a les fronteres de la Unió Europea, crèiem que anava de farol. Desgraciadament no ha estat així. Tres milions de refugiats i no sabem encara quants morts, però molts més dels necessaris per aturar la guerra, entre els quals, població civil i moltes criatures.

M’estalviaré tots els adjectius que voldria atribuir a Putin i al seu govern. Ja ha estat tot dit. Jo no seria gens original. Però avui no m’he posat davant de l’ordinador per mostrar la meva solidaritat amb Ucraïna o el meu rebuig a la invasió russa. Cela va de soi (i perdoneu el gal·licisme). Avui, tants dies després de l’inici de l’atac, veig les coses molt diferents de com les veia el primer dia.

El 24 de febrer, quan vam saber que Rússia atacava Ucraïna, vam fer pinya al voltant de totes les institucions occidentals, Governs nacionals, UE i OTAN, perquè semblava que eren les que podien frenar la invasió amb les seves sancions o amb les seves amenaces. Defensàvem el dret d’Ucraïna d’integrar-se a l’OTAN si li venia de gust, com si l’OTAN fos un club d’amics al qual s’hi ingressa per prendre unes copes i jugar una partideta.

Però he vist que les coses no són com em pensava. En un article del qual no recordo l’autor vaig llegir que la veritat és com un mirall trencat i cada u en té un trosset. I he anat llegint trossets de veritat que no són els trossets que m’han deixat veure els del meu “bàndol” (per dir-ho d’una manera bèl·lica). Tractar Putin de monstre paranoic i megalòman no explica les raons (o no les explica del tot) que l’han empès a massacrar un país veí amb qui té llaços molt estrets, culturals, lingüístics, familiars, econòmics, i un llarg etcètera.

La política internacional em sembla molt complicada i en general em salto les pàgines dels diaris que en parlen perquè se m’escapen les motivacions i no recordo els antecedents de determinats conflictes al cap d’un temps d’haver-se produït. Ho reconec, soc ignorant en política internacional. Però aquesta guerra que tenim tan a prop la trobo tan terrible que per una vegada m’he posat a llegir algunes explicacions del perquè de l’acció russa.

Quan dic explicacions no estic dient justificacions, que no n’hi ha, però no som on som perquè els russos siguin molt dolents i els ucraïnesos molt bons, i nosaltres, que també som bons, els donem copets a l’esquena. Som on som perquè Europa i l’OTAN s’han anat armant i estenent fins a les portes mateixes de Rússia, amb l’excusa de defensar-se d’un possible atac. Aquesta no és la manera de preparar-se per a la pau, i haurien fet bé de calibrar els resultats del coqueteig amb Ucraïna per tal que entri a l’OTAN abans de llançar-la als peus dels tancs russos.

La mateixa Ucraïna se’ns ha venut com un país pacífic víctima de l’atac d’un dictador megalòman, però el país distava molt de ser una bassa d’oli, i els conflictes al Donbass, amb agressions militars i bombardejos per evitar la seva independència, no els podem oblidar. Com tampoc les múltiples vegades que s’han violat els acords de Minsk o les acusacions de corrupció que també han estat a l’ordre del dia, tot i que sembla que el president Zelenski estava disposat a acabar amb el problema.

Quan agafo els trossets de mirall que reflecteixen la posició dels que expliquen (insisteixo, no justifiquen) les raons de la invasió russa, no puc deixar de pensar en els altres trossets de mirall que ens diuen com a Rússia, però també a la Xina, es donen raons i motius, tots fake, per justificar la invasió. Que si és una acció especial per “desnazificar” Ucraïna, que si el país és una dictadura, que si els russòfons estan amenaçats, que si volen perpetrar una neteja ètnica, etc. Aleshores recordo que l’11 de març de 2004 Aznar va pretendre encolomar a ETA els terribles atemptats d’Atocha, perquè li convenia electoralment. Aleshores com ara sabíem que aquells atemptats no s’havien produït per casualitat. Si Aznar no s’hagués arrenglerat amb el trio de les Açores els islamistes haurien anat a atacar en un altre lloc. Els nostres actes polítics, o els dels nostres governants, tenen conseqüències, i ja seria hora que entenguéssim que els occidentals no tenim el monopoli de la raó.

L’auge del nazisme va tenir les seves raons, i no és la més petita la imposició a Alemanya d’un tractat, el de Versalles, que la oprimia i la humiliava.  La tolerància que està tenint Occident amb la política israeliana de destrucció de Palestina algun dia potser els passarà factura. La invasió d’Irak el 2003 ha desestabilitzat el món i ha causat centenars de morts en atemptats dels quals no veiem la fi. Què ens quedava per fer? ¿No n’hem tingut prou amb el daltabaix que ha significat la pandèmia a nivell econòmic perquè ara haguem d’entrar en una guerra de preus dels carburants per culpa de la invasió russa d’Ucraïna?  A mi em sembla que potser ens hauríem d’anar fixant en països com Suècia, Finlàndia i Àustria per prendre’ls com a models per a la pau, en lloc dels més bel·licosos, com Gran Bretanya i Estats Units.

No vull posar-me més dramàtica. Avui aquest blog és com el meu terapeuta: li explico el que sento, ho escric, ho trec fora, i després me’n vaig al calaix de l’escriptori, agafo una goma d’esborrar, m’obro el cap per un lloc que jo sé i començo a esborrar tot el que no vull recordar. Perquè encara que els humans recordem, tampoc no escarmentem.

La setmana que ve he decidit que m’oblidaré del Sàhara Occidental i d’un referèndum que em sembla que tenien pendent. Tela marinera. O de la desestabilització d’un govern democràtic a Xile allà pel 1973 a partir de boicotejar el transport d’aliments i de matèries de primera necessitat. Us sona d’alguna cosa? Doncs això, oblidem-ho!