Aviat farà dos anys que vaig començar aquests blog i si ho
recordeu, vaig fer una declaració de principis: prou parlar de la mort, busquem
l’alegria de la vida.
Un altre dels meus principis, no explicitats però presents al
meu cap, és no tractar el mateix tema una setmana i la següent. Doncs bé, avui,
sentint-ho molt repeteixo tema: la mort i el paper de les paraules, en la mort
però també en la vida.
La crítica ha parlat amb molts elogis de la
pel·lícula, basada en una història curta de Murakami; ha dit que malgrat les
tres hores que dura, el temps ens passa volant i ha ressaltat el valor de les
paraules en una cinta en què pràcticament no paren de parlar.
Es barregen moltes coses a Drive my car. Moltes
coses relacionades amb les paraules, des d’un càsting sorprenent per a la
posada en escena d’Oncle Vània, fins a la reproducció dels textos de l’obra en
una cassette amb la veu d’una persona morta, i les converses que el personatge
principal té amb el seu xofer, una noia jove que arrossega unes ferides
doloroses.
Aclaparat per la mort sobtada de la seva dona,
el protagonista es trasllada, dos anys després, a Hiroshima per muntar l’obra
Oncle Vània amb un repartiment en què cada actor parla en la seva pròpia
llengua, fins i tot una sordmuda que parla en signes. És difícil que els
occidentals distingim que parlen llengües diferents, perquè el japonès, el
mandarí, el coreà i altres que parlin no les sabem diferenciar. Però en tot cas
el projecte és sorprenent i el resultat, desconcertant: una representació amb tants subtítols com
llengües hi ha sobre l’escenari.
Pel camí, aquest personatge que és actor però
que no es veu amb cor de representar el paper de Vània, va escoltant les cintes
que la seva dona morta li havia enregistrat amb les rèpliques de l’obra, i ell,
al llarg dels seus viatges, no pot deixar d’evocar una i altra vegada la veu de
la dona estimada. És exactament el mateix fenomen de què parlava la setmana
passada, quan la muller del locutor de Mind
the gap anava una i altra vegada a l’estació d’Embankment a sentir la veu
del marit mort.
També són sanadores les paraules intercanviades
amb la noia que li condueix el cotxe. Perquè les paraules serveixen per
comunicar-se, i quan hi ha tant dolor al darrere la necessitat de comunicar-se
és imperiosa, i el desig de trobar algú amb qui compartir-lo, imparable.
En un moment de la pel·lícula l’actor explica
que quan van perdre la seva filla de quatre anys per una pneumònia, la seva
dona, després de fer l’amor començava a recitar històries inventades, com si
fos un allargament de l’orgasme, històries que al matí no recordava i era ell
qui n’hi havia de fer memòria; després aquestes històries es convertien en
guions que ella duia a la pràctica a la televisió. Aquelles històries que
sorgien després de fer l’amor els van permetre superar la mort de la nena. Una
vegada més, el poder sanador de les paraules.
He pensat en altres pel·lícules en què les
paraules també fossin sanadores. La primera que m’ha vingut al cap ha sigut La
vida secreta de las palabras, d’Isabel Coixet (2005). Molta gent la va
trobar pretensiosa, a mi em va agradar. Crec que les paraules valen més que mil
imatges, més que mil carícies, que poden acostar dues persones amb més
intensitat que una relació eròtica i que és un do envejable que hi hagi
guionistes que hagin sabut posar-les en boca dels seus personatges per
donar-nos als espectadors el plaer d’escoltar-les.
No se m’escapa que la pel·lícula sanadora per
antonomàsia és Ordet (La paraula, C.T. Dreyer, 1955) i que el mateix títol ja
ho diu. Des d’un altre punt de vista, els diàlegs esplèndids de les pel·lis
d’Eric Rohmer són també una mostra del valor de les paraules, potser no per
sanar ferides, però sí per fer-nos gaudir als que les escoltem embadalits
deixant-nos portar per la verborrea incessant dels personatges, en una francès,
a més a més, fluït i natural.
Afegiré una recomanació per a aquells (pocs)
que encara no hagueu vist la sèrie britànica After life (Netflix).
Estrenada el 2019, consta de tres temporades de 6 capítols de 30 minuts.
L’argument és el següent: Tony, un periodista que treballa en un diari local de
notícies surrealistes i locals, ha perdut la seva dona, Lisa, per culpa del
càncer. Decideix suïcidar-se, però aleshores se n’adona que ningú no es cuidarà
del gos, i ho deixa córrer de moment. Com podeu veure, és una sèrie en clau d’humor
(l’humorista Ricky Gervais és el protagonista y creador). Però la Lisa li ha
deixat un munt de vídeos donant-li consells sobre com s’ha de comportar quan
ella ja no hi sigui, i amb el seu cap embolicat per ocultar la pèrdua de
cabell, el va animant a no defallir i a continuar la vida com hauria fet amb
ella.
El Tony en qüestió se’n va al llit cada dia
abraçat a la tablet amb els vídeos de la Lisa i només les seves paraules sembla
que li puguin aportar consol. La sèrie també parla de la dificultat d’encetar
una nova relació després d’una pèrdua, però les converses amb la cuidadora del
seu pare i amb la dona que troba al cementiri visitant la tomba del marit seran
també unes converses sanadores. Al mateix temps, el periodista està rodejat de
gent estrambòtica i desequilibrada com ell mateix de tal manera que malgrat la
seva tristesa, el caràcter còmic de la sèrie s’obre pas per damunt de la
depressió. La primera i la tercera temporades són excel·lents; la segona
fluixeja una mica. Però els capítols són curts, es pot veure seguida i els
moments hilarants contrastant amb els moments emotius són una de les millors
troballes d’aquesta producció.
Doncs aquí ho teniu. No perdeu l’ocasió de
parlar, però no espereu a estar morts per dir totes aquelles coses que voldríeu
dir a les persones estimades. Ni espereu a que elles es morin per adonar-vos de
tot el que us hauria agradat dir-los. Ho sé per experiència!
La setmana que ve potser parlaré del xoriço i
la mortadel·la. Per canviar de tema.
Les paraules curen però, sembla que les empreses farmacèutiques no estan interessades en adonar-se i, la gent omplint-se d’antidepressius..
ResponElimina