COSAS VEREDES...

 

La ciència i la tecnologia han avançat de tal manera aquests últims temps que ara es pot copular sense engendrar i es pot engendrar sense copular. És bastant pràctic. També es pot copular i/o engendrar sense estimar, però això ja estava inventat des de fa segles. També està inventat estimar sense copular, però això ja és molt trist, avui aquest apartat no el tocaré.

Resulta que en un mateix dia apareixen dues notícies que em deixen atònita: una de científic-tecnològica-antropològica i una d’ideològica. Com que és diumenge i no tinc res més a fer, m’entretinc a llegir-les. La primera està relacionada amb engendrar, la segona amb estimar.

Fa uns mesos vaig treure el tema de les mares de lloguer i especialment d’un servei que oferia Ucraïna a canvi de diners. Era esfereïdor per la fredor amb què tractaven el tema de l’engendrament de fills per encàrrec, on s’afegien les peripècies de les mares de lloguer, les conseqüències dels possibles fracassos, etc. Recordo que al final del reportatge que jo mencionava el director de la clínica fabricant de nadons deia que esperaven que la tecnologia els permetés aviat engendrar nens sense mare. Per ara encara no hi hem arribat, però hem donat un pas més cap aquell abisme que jo predeia el mes d’octubre. Aquesta vegada, però, de moment es fa sense afany de lucre, només per ajudar. Es tracta del següent:

Hi ha un servei a Barcelona que es diu “Copaternidad Barcelona”, una agència que posa en contacte un home i una dona que volen ser pares i que no han trobat la parella adequada. És una mena de Tínder parental, no es busca parella, es busca mare o pare per a un hipotètic fill o filla que engendrarien per reproducció assistida, res de follar, en el cas que es consideressin l’un a l’altre aptes per a fer de progenitors. T’hi apuntes, parles personalment amb l’antropòloga que ha tingut la idea, ella busca i rebusca entre els/les candidats o candidates i els posa en contacte. Si es troben adequats, tiren endavant la procreació. Val a dir que la creadora de l’invent encara no ha aconseguit cap embaràs, però ja té una primera parella a punt d’intentar-ho.

Si fins aquí la cosa és surrealista, la continuació no té allò que és diu “desperdici”, amb permís del senyor Pompeu. L’home i la dona que hauran engendrat la criatura es tractaran durant tot l’embaràs com si fossin parella real, fins i tot es plantegen viure junts un temps quan hagi nascut el nadó, però res de parella sentimental, res de relació sexoafectiva. Després, cadascú a casa seva però amb el compromís de per vida d’ocupar-se del nano.

Jo no sé si l’antropòloga que ha muntat aquest tinglado s’ha documentat, a la realitat o a la ficció, sobre el tema paternitat responsable. No són pocs els pares i les mares que peten quan s’adonen que tenir un fill no és com a les fotos de les revistes; a la nit ploren, de dia també, demanen atenció, no et deixen fer res, vomiten, es posen malalts, etc. Ara que les bondats i/o misèries de la maternitat han deixat de ser un tema tabú i ja comencen a alçar-se veus de dones en contra de la visió idíl·lica de ser mare (La hija oscura, de Maggie Gyllenhaal, no us la perdeu), seria convenient que aquestes persones que es pensen que criar un fill és bufar i fer ampolles toquessin de peus a terra i fossin conscients que els espera un camí d’espines, no de roses. I no ho dic per experiència, perquè jo no em puc queixar en absolut de la manera com vam afrontar la maternitat/paternitat, amb col·laboració total del pare en totes les tasques relacionades amb les filles, i unes filles, per altra banda, especialment pacífiques i bones nenes. Però si fins i tot les parelles que es formen estant enamorats tenen crisis quan arriba l’atenció als fills (l’educació comporta molts aspectes, no només les mostres d’afecte), què no passarà amb uns pares que han engendrat “sota contracte”? La coparentalitat, segons definició del psicòleg José R. Ubieto, són les agrupacions que procreen sense que hi hagi relació sexoafectiva. Aquest és l’invent de Copaternidad Barcelona.

Sóc antiquada? No ho crec. En cap moment pretenc jutjar el desig d’un home o d’una dona de tenir fills, ni de fer-ho de manera individual, sense buscar una parella per sempre. Hi ha exemples de pares i mares solters que se n’han sortit perfectament i han creat famílies monoparentals que funcionen tan o més bé que les convencionals. Però tot i així em sembla una opció arriscada. En canvi, aquest invent que sembla una app de pa sucat amb oli per “procrear” el trobo demencial.

L’antropòloga que ha muntat aquest servei té nom i cognom i el diu el diari, no és cap secret. Ella defineix així la seva filosofia de treball: “Això no és tenir un fill o filla amb una desconeguda o desconegut; la idea és unir persones afins per les seves aficions, caràcter, professions o cultura i crear entre elles un vincle”. Que bonic! Jo els diria que primer es comprin un gos, que el treguin a passejar junts i si veuen que s’entenen, que se’n vagin al llit, facin un nen o una nena (més barat i més satisfactori que un in vitro) i després que sigui el que déu vulgui. La vida funciona així.

Diu el diari que l’antropòloga s’ho planteja com una aposta de futur, de moment viu d’una altra feina. Més li val. I potser que en el contracte posi que no hi ha dret de devolució, no fos cas que d’aquí un temps el fruit d’una transacció comercial com aquesta no satisfaci les expectatives dels progenitors i li posin una demanda.

A la mateixa pàgina on he trobat aquesta informació hi ha testimonis de persones que volen tenir fills i no saben com. La proposta de Copaternidad Barcelona els sembla fantàstica. Donaria el que fos per saber si tiren endavant l’invent, si tenen un fill, si se’n cuiden tots dos amb la mateixa dedicació i quina relació tenen. No descarto trobar al mateix diari, d’aquí quatre o cinc anys, un reportatge sobre els fills fruit de Copaternidad Barcelona, igual que van fer al cap d’uns anys un reportatge sobre Victòria Anna, la primera “bebè proveta” catalana.

Doncs bé, aquest és el primer tema, diguem-ne científic-tecnològic-antropològic, una mica filosòfic i moral també, per allò de fins on hem d’arribar forçant la ciència i la tecnologia amb l’excusa de satisfer els desitjos de la ciutadania. Però resulta que el mateix dia m’assabento que els de la CUP, que darrerament es deuen avorrir una mica perquè això de la independència no dona gaire joc, han fet una proclama contra l’amor romàntic (dies abans del 14 de febrer, que com tothom sap és el dia dels enamorats espanyols, perquè els enamorats catalans ho celebrem per Sant Jordi). En realitat no és tota l’organització de la CUP, només els joves d’Arran, que s’han declarat contraris a un sentiment que ha fet córrer més tinta literària que qualsevol altre, però que pel que sembla és l’origen del maltractament a les dones, dels abusos a la parella i d’un munt de disbarats més. “L’amor romàntic és violència masclista i mata”. Home! No exageren una mica? Estan segurs que prohibir l’atracció amorosa cap a una altra persona no és una manifestació d’una tirania pitjor que la de l’amor romàntic? Si hi ha violència contra les dones amb l’excusa d’una amor apassionat, no serà perquè s’entén la relació com un dret a posseir la persona estimada en lloc de compartir amb ella la mateixa llibertat? Considera Arran que TOTS els homes són incapaços de respectar les dones, estimant-les amb la mateixa intensitat que elles els poden estimar a ells? No poden entendre la relació amorosa com una relació d’igualtat? No els cap al cap? Per què se centren en els aspectes més tòpics de l’amor romàntic (el domini, la possessió, la gelosia, l’exclusivitat) negant la llibertat de cada persona, home o dona, per elegir la seva parella?

No sé si Arran limita el concepte d’amor romàntic a la relació home-dona o també a la relació entre persones del mateix sexe; en tot cas, no ho hauria de fer, perquè relacions tòxiques o de domini d’un membre sobre l’altre n’he vist entre homes però també entre dones. Un d’ells agafa el rol del dominant i l’altre del dominat, i és aquí on hi ha el problema. El pobre amor romàntic no en té cap culpa, és el comportament de les persones el que determina que una relació amorosa sigui sana i satisfactòria o tòxica i angoixant.

Per si aquell diumenge no m’hagués proporcionat tema per escriure, encara vaig trobar una altra cosa que em va encantar. Parlant del conflicte d’Ucraïna, el periodista parla de la paradoxa Philip Marlowe. Per si algú no ho sap, Philip Marlowe és el detectiu creat per Raymond Chandler i encarnat a la pantalla a The big sleep per Humphrey Bogart (el dur sentimental de Casablanca). Va del següent: Una noia, després de passar la nit amb Marlowe, li pregunta: “Com pot ser tan tendre un home tan dur?” La resposta és: “Si no fos dur, no estaria viu. Si no pogués ser tendre, no mereixeria estar viu”. A veure quina noia d’Arran no es fondria amb aquesta resposta, pronunciada amb la veu de nas de Humphrey Bogart! Jo ja m’estic desfent d’amor per Philip Marlowe!

Potser sí que soc antiquada apostant encara per l’amor romàntic, pels clixés seductors dels galans de Hollywood, per les novel·les i les pel·lícules que expliquen històries d’amors difícils, però és el que em demana l’ànima. Estaré atenta a les noves generacions perquè entre el metavers, la intel·ligència artificial, l’amor que mata i no sé quantes coses més, potser la humanitat s’acabarà abans del que ens pensàvem!.

I quan ja tenia escrit això, me’n vaig a veure una pel·lícula noruega que es diu La peor persona del mundo (Joachim Trier, 2021) i m’adono que, efectivament, estic súperantiquada! La protagonista és una noia de trenta anys que no acaba de trobar el seu lloc al món, ni professionalment ni sentimentalment. Les dues parelles que té durant l’espai de temps que narra la pel·lícula són un encant de paios que te’ls enduries a casa (independentment de si m’hi entendria o no), però a ella no li funcionen, i és que actualment això de l’amor romàntic està bastant desprestigiat. El retrat d’aquesta noia passa per ser el retrat d’un arquetip de de noia de trenta anys del segle XXI. Uf!

Dos o tres dies després, en un curs de cine on comentàvem Mon oncle d’Amérique (Alais Resnais, 1980) en què es mostra el comportament d’uns personatges segons les conductes descrites pel científic Henri Laborit, algunes alumnes, totes bastant més joves que jo, deien que l’amor romàntic no existeix i que el matrimoni no és més que un contracte social.  Ens creiem que ens enamorem però en el fons no és altra cosa que voler assegurar la subsidència i la reproducció de l’espècie.

Decididament, estic súper súper antiquada!!!