Salta al contingut principal

UNA DECISIÓ IMPORTANT


Escrit el 6 de març

Avui he acabat de llegir el que crec que serà l’últim llibre que llegiré sobre la mort. Es diu No entres dócilmente en esta noche quieta. Me’l vaig comprar per continuar amb la dèria que em va agafar fa un parell d’anys de llegir llibres que parlessin de la pèrdua d’una persona estimada. I n’he llegit uns quants, sobre la pèrdua del pare, de la parella, mai de la mare ni d’un fill. De la mare, perquè no n’he tingut coneixement de cap; d’un fill, perquè no en seria capaç. He buscat aquests llibres amb la intenció de trobar-hi la fórmula màgica que et permeti sortir del dol, i no cal dir que no l’he trobat. Alguns es consolaven apel·lant a déu i a un més enllà on s’obtindrien recompenses (Un dol observat). D’altres es rebotaven de tal manera contra un pare alcohòlic i maltractador que tampoc em servien (La mort del pare). Tampoc no vaig trobar la solució al llibre de ficció Aprendre a parlar amb les plantes, malgrat que el to més lleuger el feia menys pretensiós i més proper. Fins i tot vaig voler saber què se sent quan has estat a punt de morir-te i només l’atzar t’ha salvat. Què se sent quan tots els teus companys jeuen morts al teu voltant i tú, de miracle, “només” has entomat un parell de bales a la cara que se t’han endut mitja mandíbula (Le lambeau).

Cap d’aquests llibres em va servir per a res, al menys pel que fa a la trobada de fórmules aplicables de manera general. Tampoc el que he acabat avui, però en canvi m’ha obert una finestra nova. Mentre el llegia, tot i que les circumstàncies de l’autor no tenen res a veure amb les meves, anava trobant punts de vista que em sorprenien per la coincidència amb pensaments i idees que també m’havien passat pel cap. La necessitat que té l’autor de parlar de la mort alliberadora d’un pare que ha estat més de trenta anys malalt i que li ha condicionat la infància i la joventut, la necessitat de mostrar tot el dolor i la rancúnia a través de l’escriptura m’han fet veure que no sóc l’única a qui posar els pensaments sobre el paper li serveix d’exorcisme. Tant en aquest llibre com en La mort del pare l’autor fa al seu progenitor un seguit de retrets per la manera com li va amargar la vida. No és el meu cas, jo només buscava consol per una pèrdua.

De No entres dócilmente... n’he extret un munt de fragments, me’ls he guardat i en reproduiré algun.

1.- "Las conversaciones importantes no se tienen a tiempo. Eso es algo que sólo sucede en la literatura o en el cine. En la vida real, en la vida espantosa hecha de tedio, facturas y declive, en la vida gozosa hecha de momentos de júbilo, del misterio del mar y de la bondad de ciertos hombres y mujeres, el silencio es la norma. Un silencio educado; un silencio castrante; un silencio que tarde o temprano acabamos por pagar."

2.- "El hecho, siniestramente indemostrable, de que si algo no se menciona, ese algo deja de existir."

Dos fragments que m’han recordat totes les converses que no vaig tenir, tots els temes que no vaig tractar, entre ells el de la mort. Quan una persona està fermament convençuda que allò de què no es parla no existeix, no hi pots fer res. I si no vols veure que se t’acosta la mort de manera inexorable, doncs no ho veus. I deixes el que es queda amb la recança de no haver sabut, o no haver pogut, acompanyar amb paraules les últimes hores de l’ésser estimat.

3.- "De modo parecido, la literatura, que es otra forma de mayéutica, trae a la luz, da a luz, alumbra esa oscuridad en que nuestra vida se forma y, en buena medida, transcurre. Pues sin ella, sin ese instrumento de esclarecimiento que es la escritura, la vida sería aún más ciega y pavorosa de lo que es."

Jo no tinc pretensions de fer literatura, sóc una “pardilla” que treia bones notes a les redaccions escolars. Però fer escriptura, sí. I ho provo, i m’ajuda.

4.- "Ese espejo es el cristal de nuestra ceguera, que nos impide concebir que los otros puedan padecer por nuestros actos y omisiones, por nuestros deseos e intenciones."

Quan prens consciència que has estat cec, que no t’ha passat pel cap que els altres hagin pogut patir pel que has fet o, sobre tot, pel que has deixat de fer o de dir, voldries tornar enrere i desfer el camí per tornar a començar-lo. De res no serveix aquesta presa de consciència si no és per atacar el futur d’una altra manera.

5.- "«Los hombres recuerdan en consonancia con lo que padecen».

Potser és veritat, potser el sofriment ens fa més vius els records, però també és veritat que amb el temps els records dolents es van desdibuixant i només retens els bons moments, aquelles vivències que han omplert la teva vida i t’han construït tal com ets. Al menys així ho sento jo.

Deia al començament que era l’últim llibre que llegia sobre la mort. Molt malament m’haurien d’anar les coses perquè canviés d’opinió. He arribat a un punt de saturació i he dit PROU! Prou mort! De cop i volta, com en una caiguda del cavall de la qual ja he tingut altres experiències, he vist una finestra oberta a la vida. He vist un món ple d’elements positius que haig de saber aprofitar. No vull continuar arrencant-me la crosta de la ferida quan ja està a punt de cicatritzar (com diu la Laia Costa a Foodie love). Tinc gent al meu voltant que m’aprecia i m’estima, sé que l’Aïda pateix per mi quan em veu enfonsada i em vol portar a fer acupuntura i al psicòleg per treure’m les males idees. Però crec que estic en condicions de saber portar la solitud d’una manera més positiva que fins ara, i sé que l’escriptura serà una eina decisiva.








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...