UNA DECISIÓ IMPORTANT

Escrit el 6 de març

Avui he acabat de llegir el que crec que serà l’últim llibre que llegiré sobre la mort. Es diu No entres dócilmente en esta noche quieta. Me’l vaig comprar per continuar amb la dèria que em va agafar fa un parell d’anys de llegir llibres que parlessin de la pèrdua d’una persona estimada. I n’he llegit uns quants, sobre la pèrdua del pare, de la parella, mai de la mare ni d’un fill. De la mare, perquè no n’he tingut coneixement de cap; d’un fill, perquè no en seria capaç. He buscat aquests llibres amb la intenció de trobar-hi la fórmula màgica que et permeti sortir del dol, i no cal dir que no l’he trobat. Alguns es consolaven apel·lant a déu i a un més enllà on s’obtindrien recompenses (Un dol observat). D’altres es rebotaven de tal manera contra un pare alcohòlic i maltractador que tampoc em servien (La mort del pare). Tampoc no vaig trobar la solució al llibre de ficció Aprendre a parlar amb les plantes, malgrat que el to més lleuger el feia menys pretensiós i més proper. Fins i tot vaig voler saber què se sent quan has estat a punt de morir-te i només l’atzar t’ha salvat. Què se sent quan tots els teus companys jeuen morts al teu voltant i tú, de miracle, “només” has entomat un parell de bales a la cara que se t’han endut mitja mandíbula (Le lambeau).

Cap d’aquests llibres em va servir per a res, al menys pel que fa a la trobada de fórmules aplicables de manera general. Tampoc el que he acabat avui, però en canvi m’ha obert una finestra nova. Mentre el llegia, tot i que les circumstàncies de l’autor no tenen res a veure amb les meves, anava trobant punts de vista que em sorprenien per la coincidència amb pensaments i idees que també m’havien passat pel cap. La necessitat que té l’autor de parlar de la mort alliberadora d’un pare que ha estat més de trenta anys malalt i que li ha condicionat la infància i la joventut, la necessitat de mostrar tot el dolor i la rancúnia a través de l’escriptura m’han fet veure que no sóc l’única a qui posar els pensaments sobre el paper li serveix d’exorcisme. Tant en aquest llibre com en La mort del pare l’autor fa al seu progenitor un seguit de retrets per la manera com li va amargar la vida. No és el meu cas, jo només buscava consol per una pèrdua.

De No entres dócilmente... n’he extret un munt de fragments, me’ls he guardat i en reproduiré algun.

1.- "Las conversaciones importantes no se tienen a tiempo. Eso es algo que sólo sucede en la literatura o en el cine. En la vida real, en la vida espantosa hecha de tedio, facturas y declive, en la vida gozosa hecha de momentos de júbilo, del misterio del mar y de la bondad de ciertos hombres y mujeres, el silencio es la norma. Un silencio educado; un silencio castrante; un silencio que tarde o temprano acabamos por pagar."

2.- "El hecho, siniestramente indemostrable, de que si algo no se menciona, ese algo deja de existir."

Dos fragments que m’han recordat totes les converses que no vaig tenir, tots els temes que no vaig tractar, entre ells el de la mort. Quan una persona està fermament convençuda que allò de què no es parla no existeix, no hi pots fer res. I si no vols veure que se t’acosta la mort de manera inexorable, doncs no ho veus. I deixes el que es queda amb la recança de no haver sabut, o no haver pogut, acompanyar amb paraules les últimes hores de l’ésser estimat.

3.- "De modo parecido, la literatura, que es otra forma de mayéutica, trae a la luz, da a luz, alumbra esa oscuridad en que nuestra vida se forma y, en buena medida, transcurre. Pues sin ella, sin ese instrumento de esclarecimiento que es la escritura, la vida sería aún más ciega y pavorosa de lo que es."

Jo no tinc pretensions de fer literatura, sóc una “pardilla” que treia bones notes a les redaccions escolars. Però fer escriptura, sí. I ho provo, i m’ajuda.

4.- "Ese espejo es el cristal de nuestra ceguera, que nos impide concebir que los otros puedan padecer por nuestros actos y omisiones, por nuestros deseos e intenciones."

Quan prens consciència que has estat cec, que no t’ha passat pel cap que els altres hagin pogut patir pel que has fet o, sobre tot, pel que has deixat de fer o de dir, voldries tornar enrere i desfer el camí per tornar a començar-lo. De res no serveix aquesta presa de consciència si no és per atacar el futur d’una altra manera.

5.- "«Los hombres recuerdan en consonancia con lo que padecen».

Potser és veritat, potser el sofriment ens fa més vius els records, però també és veritat que amb el temps els records dolents es van desdibuixant i només retens els bons moments, aquelles vivències que han omplert la teva vida i t’han construït tal com ets. Al menys així ho sento jo.

Deia al començament que era l’últim llibre que llegia sobre la mort. Molt malament m’haurien d’anar les coses perquè canviés d’opinió. He arribat a un punt de saturació i he dit PROU! Prou mort! De cop i volta, com en una caiguda del cavall de la qual ja he tingut altres experiències, he vist una finestra oberta a la vida. He vist un món ple d’elements positius que haig de saber aprofitar. No vull continuar arrencant-me la crosta de la ferida quan ja està a punt de cicatritzar (com diu la Laia Costa a Foodie love). Tinc gent al meu voltant que m’aprecia i m’estima, sé que l’Aïda pateix per mi quan em veu enfonsada i em vol portar a fer acupuntura i al psicòleg per treure’m les males idees. Però crec que estic en condicions de saber portar la solitud d’una manera més positiva que fins ara, i sé que l’escriptura serà una eina decisiva.