LA PESTA / STONER

Escrit el 19 de març

Avui és dijous, el primer dijous de confinament i a més a més, és sant Josep. Això no tindria cap importància sinó fos que en una situació de confinament, qualsevol detall és motiu de reflexió. He començat per enviar missatges de felicitació a tots els grups de wp perquè de joseps, peres i ases, n’hi ha a totes les cases i, també, a tots els grups de wp. Després he llegit i esborrat els missatges que he trobat. Si no buides el telèfon cada 10 minuts, et trobes que en tens a la vora de 80 o 100 sense adonar-te’n. Aleshores no funciona l’emmagatzematge, ni la sincronització, ni res. I un confinament sense mòbil és com estar avorrit als llimbs!

Abans que comencés aquesta pandèmia, per motius que ja han quedat clars en altres escrits (Una decisió important), havia decidit escriure sobre allò que em venia al cap sobre diversos temes, sense cap altre propòsit que no fos deslliurar-me d’angoixes i neures que s’esvaïen al moment en què era capaç de posar-les sobre el paper. Una mena de teràpia barata, vaja. Però al moment en què he pres consciència que la situació és greu, que les bromes que fèiem sobre el coronavirus ja no tenen gràcia, i que estar-se sol a casa durant dies i dies no és precisament la millor manera de mantenir l’equilibri mental, he sentit la necessitat d’anar reflexionant diàriament sobre la condició humana, que es manifesta de moltes maneres diferents, i encara es manifestarà de més maneres, en tots els àmbits del comportament: individual, col·lectiu, a casa, al carrer, arreu.

Però aquestes reflexions que se m’han anat acudint no han vingut soles. He buscat en lectures antigues on s’exposaven situacions semblants, com La Pesta, de Camus. He buscat El quadern gris, que no havia llegit. He trobat a la premsa entrevistes amb intel·lectuals que parlaven de temes sorgits a partir de la pandèmia i que m’han semblat molt interessants. José Maria Lasalle planteja a La Vanguardia (18/3) la dicotomia llibertat o seguretat: “Que la Xina es mostri més eficient és una mala notícia per a la llibertat”. Javier Gomá, també a la Vanguardia (19/3), planteja el mateix problema: el risc que des de la població europea es percebi que és més important deixar en mans de l’estat la resolució del problema fins i tot en el cas que s’hagin de conculcar llibertats individuals, que lluitar per mantenir aquestes llibertats que són l’essència de l’europeisme. Alessandro Baricco, en una compareixença en streaming al CCCB, en diàleg amb Jorge Carrión, també parlava dels canvis que aquesta epidèmia comportava, i del perill que s’entreveu per a la salut del planeta: si no en prenem consciència, estarem contribuint a la mort de la nostra pròpia civilització.

Rellegint La pesta he trobat molts fragments que m’ha semblat interessant de referir aquí. Des del punt de vista literari, la manera com comença a fer saber al lector que alguna cosa no va bé a la ciutat és d’una gran contundència: comencen a aparèixer rates mortes al replà de l’escala, al vestíbul dels immobles, al carrer... Què està passant? Alguna broma pesada d’una colla de desaprensius? Després, un cop ja s’ha assumit que la pesta està atacant la població, cada personatge adopta una actitud davant del problema que dona la mida de la seva altura moral. Hi ha els que d’alguna manera, un cop tancades les portes de la ciutat i confinada la població, busquen un sistema per escapar-ne, per fugir-ne il·legalment mitjançant l’ajuda dels baixos fons de la ciutat. Però també hi ha els que, des del primer moment, es posen al servei dels infectats sense escatimar ni les cures ni les vetlles al costat dels malalts,  ni el conhort a les famílies, ni les llargues jornades al peu del canó. Els dos personatges més abnegats, Tarrou i Rieux, intercanvien punts de vista que si bé parteixen de punts diferents, arriben a la mateixa conclusió: les víctimes són la seva única prioritat. Rieux diu: “Em sento més solidari amb els vençuts que amb els sants. No sento cap gust en l’heroisme o la santedat. El que m’interessa és ser un home”.

Hi ha també la visió de Paneloux, el capellà que s’ho mira com si la pesta fos la voluntat de Déu. Tarrou pregunta a Rieux : “Penseu, com Paneloux, que la pesta té el seu costat positiu, que obre els ulls i que obliga a pensar? Com totes les malaties d’aquest món, contesta el doctor Rieux.” I això és el que aquesta pandèmia de coronavirus ens està fent a tots nosaltres: pensar. No té la gravetat de la pesta bubònica ni la de la grip espanyola del 1918, però ja portem més de 500 morts que no ho haurien d’estar, per més que alguns d’ells tinguessin patologies prèvies i una edat avançada.

Acompanyant aquests reflexions, serioses perquè suposen un punt d’inflexió en la percepció del nostre món, en puc fer unes altres que no per ser més frívoles són menys importants. Què ha suposat el confinament per a la gent? Jo puc parlar del que ha suposat per a mi, una persona amb moltes relacions familiars i d’amistat però que viu sola, i, per tant, sense possibilitat de parlar amb algú que no sigui la paret, o per telèfon. La sensació de soledat és més suposada que real: sí, estic sola a casa, però quan em llevo ja trobo al telèfon un munt de wp dels diferents grups recomanant activitats on line, informant de pel·lícules de les diferents plataformes, enviant acudits hilarants de la més rabiosa actualitat, o simplement desitjant bon dia amb un ram de flors i uns ocellets que canten Don’t worry, be happy!. Durant el dia m’organitzo per llegir el diari, repassar lectures, començar-ne de noves, veure sèries o pel·lícules d’interès, sortir a comprar menjar, etc. I parlar molt per telèfon amb totes aquelles persones que estan igual que jo i que necessiten esbravar-se. Tenint en compte que a mí el telèfon només m’havia servit per donar encàrrecs, descobrir el plaer de la conversa és una sensació meravellosa. I també he descobert que la tecnologia em brinda l’oportunitat de sentir no només la veu, sinó de veure la cara de la persona amb la que parlo, una cosa que sempre m’havia semblat horrible, adreçar-me a una pantalla com si fos una persona. Doncs ara ja hi he entrat, ja sóc capaç de parlar per Skype, Face time, whatsapp, i més que n’hi haguessin.

Com deia més amunt, he aprofitat aquests hores ocioses per rellegir algun llibre que m’havia causat una forta impressió en el seu moment. Un d’ells, Stoner, de John Williams, que vaig llegir fa bastants anys i que m’havia recomanat el Rafael S., l’he recomanat jo mateixa a moltes amigues. Un llibre no gaire extens, que flueix com qui no vol la cosa, i que va deixant al llarg de les pàgines un desassossec creixent. Un professor universitari de literatura anglesa, que s’esforça per ser un professor excel·lent, que creu que ho pot ser, però que lluny de tenir una vida exitosa veu com al seu voltant les seves expectatives es van difuminant. I no és aliena a aquesta difuminació la seva dona, que lluny d’encoratjar-lo i fer-lo sentir valuós, només té interès en ella mateixa, des del més estricte egoisme i frivolitat. Ni tampoc els col·legues de la universitat que li frustren la relació amb l’amor de la seva vida per allò del què diran. Una novel·la excel·lent totalment recomanable.