Passa al contingut principal

EN ATTENDANT BOJANGLES


Després de la declaració de principis que acabo de penjar, permeteu-me una recomanació de lectura que us farà passar unes hores (no gaires) delicioses. Es tracta del llibre d’Olivier Bourdeaut que dóna títol a l’entrada, i que existeix també en català i en castellà: Esperant Míster Bojangles / Esperando a Míster Bojangles. En l’edició de Folio/Gallimard només té 168 pàgines, es llegeix en un dia. Però el record de les pàgines llegides durarà molt més. No vull fer spòilers i, per tant, no us desvetllaré res del que heu d’anar descobrint si el llegiu. Reprodueixo el que hi ha a la contraportada: “Davant del seu fill petit, ballen amb “Mr Bojangles” de Nina Simone. A casa seva només hi ha lloc per al plaer i la fantasia. La mare dirigeix el ball, foc follet imprevisible. Ella els arrossega en un remolí de poesia per tal que la festa continuï, costi el que costi. L’amor boig (amour fou) no ha portat mai tan bé el seu nom.”
Afegim un comentari de Bernard Pivot, el periodista que més ha fet a França per fomentar la lectura: “D’un esbojarrament (perdó per als lingüistes, no sé com traduir “loufoquerie”) irresistible per intel·ligent i controlat. El lector també està de festa.”
Com podeu veure, el tema de la bogeria hi té un paper essencial, però oblideu-vos de qualsevol altre tractament de la bogeria que hagueu vist en llibres i pel·lícules: aquest us sorprendrà, us emocionarà, voldreu ser com aquesta parella que no paren de ballar amb les notes de la cançó de Nina Simone. Si teniu Spotify, busqueu-la, agafeu la vostra parella per la cintura i comenceu a ballar, lleugerament, delicadament, girant i girant pels passadissos, pel saló, per la terrassa, com fa la parella protagonista , sense parar… I si no teniu parella, submergiu-vos en el text de Bourdeaut i deixeu volar la imaginació…
Afegeixo un pensament que vaig trobar ahir a El quadern gris: “24 d’abril – Quan en una casa hi ha un boig explícit, gairebé tots els qui formen part de la família ho són una mica“. Fins aquí puc dir. La resta la trobareu al llibre.
Espero que us agradi.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...
4 comentaris
Més informació

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...
2 comentaris
Més informació