DIUMENGE, BARCELONA, SILENCI

Avui és el tercer diumenge de confinament, fa un dia esplèndid, bona temperatura. Hem dormit una hora menys (jo ja fa no sé quant temps que dormo una hora menys...). Com cada matí encaro el dia amb bon humor. Miro els wp que em desitgen bon dia, i a continuació em disposo a resoldre l’enigma que em neguiteja: què faig? escric un altre cop al blog o em reservo per més endavant, no sigui que de cop i volta se me’n vagi la imaginació i quedi clar que no serveixo per aquests menesters? Al final dic: m’ho aniré pensant durant el dia..

Com alguns ja sabeu, el diumenge és el meu dia per a les activitats domèstiques, gràcies a una tarifa que no em computa els kilowatts un dia a la setmana, i he triat el diumenge. De manera que rentadora, assecadora, rentaplats, forn, microones i thermomix aniran desbocades tot el dia. Però, ei!, no us penseu que gasto perquè sí! Simplement deixo per al diumenge el que en altres cases reparteixen al llarg de la setmana.

Doncs bé, un cop enllestida la primera part de les obligacions me’n vaig a la dutxa i em poso neta de cap a peus. Com que és diumenge, he triat roba de diumenge, encara que no hagi d’anar enlloc. I un cop assecats els cabells, agafo una mica de maquillatge i l’escampo perquè no es vegin les arrugues ni les taques. Després, una mica de colorete, per fer bona cara, i una lleugera ombra als ulls, no sigui que si rebo una videotrucada m’enganxi amb cara de difunt.

La segona part de les tasques domèstiques és la cuina. No m’agrada, però bé he de menjar. Aleshores agafo aquelles coses que es cuinen al forn o a la thermomix i les condimento amb herbes i licors que donin un bon gust, i a esperar que soni el rellotge.

Mentrestant, aprofitant el dia radiant amb què ens ha obsequiat sant Pere, surto a la terrasseta amb un llibre, una butaca i em poso a llegir. El llibre que he triat avui l’acabo de començar. Es La marge, de Pieyre de Mandiargues, publicat el 1967. Per què aquest llibre tan antic, direu? Fa uns mesos un amic em va regalar un llibre sobre Barcelona que es diu Barcelone brûle. No el coneixia, ni al seu autor tampoc, malgrat que pel que vaig saber després havia passat llargues temporades a Barcelona. Aquest llibre, publicat el 2018 per Gallimard, dona una visió de Barcelona bastant apassionada però bastant amarga de la ciutat. L’autor l’estima la ciutat, però no li agrada la deriva que està agafant. Navegant per internet per saber qui era Mathieu David vaig trobar una informació que parlava de la presentació del llibre que es va fer a la llibreria Jaimes al 2018. A Joan de Sagarra no li va agradar gens el llibre, i va utilitzar la seva pàgina dominical per criticar-lo i, sobre tot, per recriminar-li no haver mencionat en cap moment el magnífic cant d’amor a Barcelona que significava el llibre de Mandiargues.

Entre la Barcelona de 1967 i la del 2018 han passat 50 anys i la ciutat s’ha transformat completament. El canvi que van significar els jocs olímpics del 92 ningú no el pot negar, i va ser un canvi positiu. Els que vam participar apassionadament com a voluntaris en un projecte que va engrescar a la majoria de barcelonins no podrem oblidar mai aquells dies en què semblava que teníem el cel a tocar. Per poder acollir uns jocs calia transformar la ciutat, adequar-la a la modernitat, facilitar les comunicacions, dignificar alguns barris i, sobre tot, obrir-la al mar. Totes aquestes transformacions van generar crítiques per part d’aquells nostàlgics de la Barcelona canalla, que no volien veure els carrers del Raval o del barri de Santa Caterina esponjats i transitables, perquè això s’havia d’aconseguir amb la demolició d’alguns edificis que, per altra banda, amenaçaven ruïna. El mateix passava amb els “xiringuitos” de la Barceloneta, que si bé a tots ens va semblar una gran pèrdua, no és menys cert que l’ús que ara se’n fa de les platges la compensa.

Tot això per dir que llegint la crítica de Joan de Sagarra em van venir ganes de llegir el llibre de Mandiargues, i com que ara el temps no és el que ens falta, l’he començat i ja us en diré el què més endavant.

Continuant amb les tasques dominicals, un cop la roba neta, seca i guardada, alguna conversa telefònica i el dinar a punt, m’instal·lo a la taula de la terrasseta amb el meu dinar. El silenci és total. Mai en un diumenge la Travessera havia estat tan silenciosa. Miro al carrer, no hi ha ningú. Pels carrers verticals no baixen cotxes. L’autobús passa un cop cada no sé quan. Els restaurants del davant estan tancats, però de sobte sento una olor de barbacoa com la que venia de La llesca abans del confinament. Olor de pebrot escalivat, olor de carn a la brasa. Si el restaurant està tancat, d’on ve aquesta olor? Miro a l’altra banda del carrer i veig el fum que s’enlaira des d’una terrassa. Efectivament, aquella família està fent una barbacoa. Deu ser la primera que fan a la vida, mai no ho havia vist ni olorat. Però a la terrassa del costat hi ha una altra família que també està prenent la fresca. No cuinen, discuteixen. Els nens s’estan posant pesats, i en el silenci del carrer, les seves paraules m’arriben sense problema. Més enllà, una veïna parla per telèfon i sembla ser que està criticant o queixant-se d’una germana. No entenc del tot el que diu perquè passa un D40 i el soroll m’ho impedeix. Els edificis de l’altra banda del carrer són més moderns que el meu, i tenen diverses terrasses, totes ocupades com si estiguessin preparant la revetlla de sant Joan. Al meu edifici hi ha un terrat, però des del balcó no veig si hi ha algú. També podria ser que algun veí estigués preparant una barbacoa.

El sol ha girat i ja no em toca. Ho plego tot i entro cap dins. A la tarda toca lectura, cinema, més lectura, un capítol d’alguna sèrie, potser alguna trucada. I així van passant les hores fins que arriba el vespre. Sopar lleuger i una copa. He passat el dia sola, i potser és el moment d’acabar amb això. Ja us he dit que m’havia vestit de diumenge i m’havia arreglat una mica. Doncs bé, agafo la copa i amb un caminar sensual m’acosto al mirall. A l’altra banda em saluda una persona d’una edat semblant a la meva, que tot i ser avançada encara ofereix un aspecte digne, porta una roba sorprenentment igual que la meva, i amb una mirada de tendra complicitat m’acosta la copa i em diu: Bona nit. Ja falta un dia menys!