Salta al contingut principal

SOLIDARITAT DES DE L'HOTEL OVERLOOK


Avui m’he despertat amb una sensació de vertigen. Després d’haver aconseguit crear aquest segon blog, enviar la referència als amics i rebre missatges d’encoratjament, em sentia com en Jack Torrance davant la màquina d’escriure: “All work and no play makes Jack a dull boy”, teclejat milers de vegades perquè la inspiració no li venia. Confinat, o aïllat, per la neu a l’hotel Overlook, passa els dies escrivint la mateixa frase.
I jo he pensat: què passarà quan se m’acabi la imaginació i no sigui capaç d’escriure ni una ratlla? Però de moment, per sort o per desgràcia, la realitat ens ofereix no un, centenars de motius de reflexió. Aquí va el primer:
Escoltant les notícies sents com de passada que hi ha un comitè ètic que és el que en última instància ha de decidir a qui es tracta i a qui es deixa morir. Quan aquest tema l’hem vist tractat a les pel·lícules de guerra a tots ens ha semblat la mar de bé que a algú que acabarà morint sí o sí no se li apliqui cap tractament. Algú recorda la salvatjada màxima vista al cinema a Johny cogió su fusil? Mantenir en vida algú contra la seva voluntat per estudiar-lo? Però ara no estem en guerra i els malalts no són ferits terminals. Són persones que fins fa quinze dies feien la seva vida i que per un atzar han estat infectats. I dins d’aquest grup de persones n’hi ha que, efectivament, tenen una edat avançada, és a dir, aquella que salta les estadístiques que parlen de l’esperança de vida a tal o qual país. Però si s’han saltat les estadístiques deu ser per poder gaudir d’una vida més llarga, no perquè els considerin “caducats” i ja se’ls pugui impedir l’entrada a les UCIs. No és l'edat el motiu determinant de l'ingrés o no  a l'UCI, naturalment. L'edat és l'últim que es mira, però es mira.
Per altra banda, com podem no ser sensibles a l’evidència que davant d’un malalt jove o de mitjana edat que disputi una plaça sanitària a un de molt més gran, se li ha de donar prioritat? Però quan la lògica contradiu tan obertament el que el cor voldria poder fer, que és atendre’ls a tots dos, hem de prendre partit. Per res del món voldria ser jo la que hagués de decidir.
Un altre tema que m’ha inquietat, perquè ja he començat a tenir al meu voltant casos de gent que ha estat separada dels seus familiars i aïllada del tot, és el dels malalts d’edat avançada, amb bastants números per no sortir-se’n, que han estat privats de l’acompanyament de les persones estimades, sabent que el més segur és que no les vegin mai més. Podem pensar que el malalt, total, a l’altre barri no se’n recordarà ni de qui és ni d’on ve, però els familiars que es queden sí, i portaran tota la vida a la consciència no haver pogut acompanyar amb unes carícies, unes paraules, unes mirades les últimes hores del seu pare o mare o el que sigui. I, sobre tot, no haver facilitat que el malalt, veient arribar els seus últims moments, pogués descarregar tot allò que potser hauria volgut descarregar: frustracions, penediments, o confirmació de sentiments d’amor i de gratitud. Tot això no ho podrà dir el malalt a ningú, ni els familiars ho podran escoltar. Quina mort més trista!
I per acabar, confinada en un pis molt més agradable que l’hotel Overlook, amb terrasseta i plantes que estan traient les seves millors flors (clívies, orquídies, amaril·lis), em pregunto, davant de tanta calamitat, com podem ser solidaris. I la resposta és única: quedant-se a casa. De totes les vegades que he col·laborat en empreses solidàries aquesta és la que menys m’ha exigit. No facis res, queda’t a casa. Quan veiem a la tele que hi ha hagut terratrèmols, inundacions, tsunamis, fuites radioactives, un cop passat l’ensurt – que no sol durar gaires dies – veiem la gent abocada al carrer a ajudar. Però ara, per més que vulguem, si no som persones a primera línia del conflicte (sanitaris, transportistes, dependents de súpers, forces de seguretat) no ens deixen fer res. Perquè és el que toca, perquè hem de permetre als altres que facin la seva feina i hem d’evitar que el nombre de contagiats augmenti, ni més ni menys.
Però la pandèmia passarà, els malalts majoritàriament es recuperaran, i els que hem ajudat amb el nostre confinament a evitar la propagació del virus tindrem un lloc destacat en la solidaritat posterior. Com serà? Encara no ho sabem. Donant suport a aquells que han perdut la feina? Fent donacions a ONGs ? Exigint a la UE un sostre de despesa molt més alt per tal que els governs puguin pal·liar la crisi econòmica que se’n derivarà?
Des del meu hotel Overlook particular, en aquest dolç confinament, espero que entre tots trobem la resposta.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...