SOLIDARITAT DES DE L'HOTEL OVERLOOK

Avui m’he despertat amb una sensació de vertigen. Després d’haver aconseguit crear aquest segon blog, enviar la referència als amics i rebre missatges d’encoratjament, em sentia com en Jack Torrance davant la màquina d’escriure: “All work and no play makes Jack a dull boy”, teclejat milers de vegades perquè la inspiració no li venia. Confinat, o aïllat, per la neu a l’hotel Overlook, passa els dies escrivint la mateixa frase.

I jo he pensat: què passarà quan se m’acabi la imaginació i no sigui capaç d’escriure ni una ratlla? Però de moment, per sort o per desgràcia, la realitat ens ofereix no un, centenars de motius de reflexió. Aquí va el primer:

Escoltant les notícies sents com de passada que hi ha un comitè ètic que és el que en última instància ha de decidir a qui es tracta i a qui es deixa morir. Quan aquest tema l’hem vist tractat a les pel·lícules de guerra a tots ens ha semblat la mar de bé que a algú que acabarà morint sí o sí no se li apliqui cap tractament. Algú recorda la salvatjada màxima vista al cinema a Johny cogió su fusil? Mantenir en vida algú contra la seva voluntat per estudiar-lo? Però ara no estem en guerra i els malalts no són ferits terminals. Són persones que fins fa quinze dies feien la seva vida i que per un atzar han estat infectats. I dins d’aquest grup de persones n’hi ha que, efectivament, tenen una edat avançada, és a dir, aquella que salta les estadístiques que parlen de l’esperança de vida a tal o qual país. Però si s’han saltat les estadístiques deu ser per poder gaudir d’una vida més llarga, no perquè els considerin “caducats” i ja se’ls pugui impedir l’entrada a les UCIs. No és l'edat el motiu determinant de l'ingrés o no  a l'UCI, naturalment. L'edat és l'últim que es mira, però es mira.

Per altra banda, com podem no ser sensibles a l’evidència que davant d’un malalt jove o de mitjana edat que disputi una plaça sanitària a un de molt més gran, se li ha de donar prioritat? Però quan la lògica contradiu tan obertament el que el cor voldria poder fer, que és atendre’ls a tots dos, hem de prendre partit. Per res del món voldria ser jo la que hagués de decidir.

Un altre tema que m’ha inquietat, perquè ja he començat a tenir al meu voltant casos de gent que ha estat separada dels seus familiars i aïllada del tot, és el dels malalts d’edat avançada, amb bastants números per no sortir-se’n, que han estat privats de l’acompanyament de les persones estimades, sabent que el més segur és que no les vegin mai més. Podem pensar que el malalt, total, a l’altre barri no se’n recordarà ni de qui és ni d’on ve, però els familiars que es queden sí, i portaran tota la vida a la consciència no haver pogut acompanyar amb unes carícies, unes paraules, unes mirades les últimes hores del seu pare o mare o el que sigui. I, sobre tot, no haver facilitat que el malalt, veient arribar els seus últims moments, pogués descarregar tot allò que potser hauria volgut descarregar: frustracions, penediments, o confirmació de sentiments d’amor i de gratitud. Tot això no ho podrà dir el malalt a ningú, ni els familiars ho podran escoltar. Quina mort més trista!

I per acabar, confinada en un pis molt més agradable que l’hotel Overlook, amb terrasseta i plantes que estan traient les seves millors flors (clívies, orquídies, amaril·lis), em pregunto, davant de tanta calamitat, com podem ser solidaris. I la resposta és única: quedant-se a casa. De totes les vegades que he col·laborat en empreses solidàries aquesta és la que menys m’ha exigit. No facis res, queda’t a casa. Quan veiem a la tele que hi ha hagut terratrèmols, inundacions, tsunamis, fuites radioactives, un cop passat l’ensurt – que no sol durar gaires dies – veiem la gent abocada al carrer a ajudar. Però ara, per més que vulguem, si no som persones a primera línia del conflicte (sanitaris, transportistes, dependents de súpers, forces de seguretat) no ens deixen fer res. Perquè és el que toca, perquè hem de permetre als altres que facin la seva feina i hem d’evitar que el nombre de contagiats augmenti, ni més ni menys.

Però la pandèmia passarà, els malalts majoritàriament es recuperaran, i els que hem ajudat amb el nostre confinament a evitar la propagació del virus tindrem un lloc destacat en la solidaritat posterior. Com serà? Encara no ho sabem. Donant suport a aquells que han perdut la feina? Fent donacions a ONGs ? Exigint a la UE un sostre de despesa molt més alt per tal que els governs puguin pal·liar la crisi econòmica que se’n derivarà?

Des del meu hotel Overlook particular, en aquest dolç confinament, espero que entre tots trobem la resposta.