Passa al contingut principal

SOLIDARITAT DES DE L'HOTEL OVERLOOK


Avui m’he despertat amb una sensació de vertigen. Després d’haver aconseguit crear aquest segon blog, enviar la referència als amics i rebre missatges d’encoratjament, em sentia com en Jack Torrance davant la màquina d’escriure: “All work and no play makes Jack a dull boy”, teclejat milers de vegades perquè la inspiració no li venia. Confinat, o aïllat, per la neu a l’hotel Overlook, passa els dies escrivint la mateixa frase.
I jo he pensat: què passarà quan se m’acabi la imaginació i no sigui capaç d’escriure ni una ratlla? Però de moment, per sort o per desgràcia, la realitat ens ofereix no un, centenars de motius de reflexió. Aquí va el primer:
Escoltant les notícies sents com de passada que hi ha un comitè ètic que és el que en última instància ha de decidir a qui es tracta i a qui es deixa morir. Quan aquest tema l’hem vist tractat a les pel·lícules de guerra a tots ens ha semblat la mar de bé que a algú que acabarà morint sí o sí no se li apliqui cap tractament. Algú recorda la salvatjada màxima vista al cinema a Johny cogió su fusil? Mantenir en vida algú contra la seva voluntat per estudiar-lo? Però ara no estem en guerra i els malalts no són ferits terminals. Són persones que fins fa quinze dies feien la seva vida i que per un atzar han estat infectats. I dins d’aquest grup de persones n’hi ha que, efectivament, tenen una edat avançada, és a dir, aquella que salta les estadístiques que parlen de l’esperança de vida a tal o qual país. Però si s’han saltat les estadístiques deu ser per poder gaudir d’una vida més llarga, no perquè els considerin “caducats” i ja se’ls pugui impedir l’entrada a les UCIs. No és l'edat el motiu determinant de l'ingrés o no  a l'UCI, naturalment. L'edat és l'últim que es mira, però es mira.
Per altra banda, com podem no ser sensibles a l’evidència que davant d’un malalt jove o de mitjana edat que disputi una plaça sanitària a un de molt més gran, se li ha de donar prioritat? Però quan la lògica contradiu tan obertament el que el cor voldria poder fer, que és atendre’ls a tots dos, hem de prendre partit. Per res del món voldria ser jo la que hagués de decidir.
Un altre tema que m’ha inquietat, perquè ja he començat a tenir al meu voltant casos de gent que ha estat separada dels seus familiars i aïllada del tot, és el dels malalts d’edat avançada, amb bastants números per no sortir-se’n, que han estat privats de l’acompanyament de les persones estimades, sabent que el més segur és que no les vegin mai més. Podem pensar que el malalt, total, a l’altre barri no se’n recordarà ni de qui és ni d’on ve, però els familiars que es queden sí, i portaran tota la vida a la consciència no haver pogut acompanyar amb unes carícies, unes paraules, unes mirades les últimes hores del seu pare o mare o el que sigui. I, sobre tot, no haver facilitat que el malalt, veient arribar els seus últims moments, pogués descarregar tot allò que potser hauria volgut descarregar: frustracions, penediments, o confirmació de sentiments d’amor i de gratitud. Tot això no ho podrà dir el malalt a ningú, ni els familiars ho podran escoltar. Quina mort més trista!
I per acabar, confinada en un pis molt més agradable que l’hotel Overlook, amb terrasseta i plantes que estan traient les seves millors flors (clívies, orquídies, amaril·lis), em pregunto, davant de tanta calamitat, com podem ser solidaris. I la resposta és única: quedant-se a casa. De totes les vegades que he col·laborat en empreses solidàries aquesta és la que menys m’ha exigit. No facis res, queda’t a casa. Quan veiem a la tele que hi ha hagut terratrèmols, inundacions, tsunamis, fuites radioactives, un cop passat l’ensurt – que no sol durar gaires dies – veiem la gent abocada al carrer a ajudar. Però ara, per més que vulguem, si no som persones a primera línia del conflicte (sanitaris, transportistes, dependents de súpers, forces de seguretat) no ens deixen fer res. Perquè és el que toca, perquè hem de permetre als altres que facin la seva feina i hem d’evitar que el nombre de contagiats augmenti, ni més ni menys.
Però la pandèmia passarà, els malalts majoritàriament es recuperaran, i els que hem ajudat amb el nostre confinament a evitar la propagació del virus tindrem un lloc destacat en la solidaritat posterior. Com serà? Encara no ho sabem. Donant suport a aquells que han perdut la feina? Fent donacions a ONGs ? Exigint a la UE un sostre de despesa molt més alt per tal que els governs puguin pal·liar la crisi econòmica que se’n derivarà?
Des del meu hotel Overlook particular, en aquest dolç confinament, espero que entre tots trobem la resposta.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...