Passa al contingut principal

MOBILITAT


Escrit el 21 de març

Ja fa una setmana que ha començat el confinament i qui més qui menys s’ha anat organitzant la vida. S’han disparat les vendes d’aliments per internet, les xarxes socials treuen fum, el teletreball és a l’ordre del dia, els pares s’inventen mil i una solucions per contenir l’energia dels seus fills i que no els explotin a casa... Els diaris, per altra banda, van plens de reflexions sobre el que significa aquesta pandèmia i com estan canviant les relacions laborals, familiars, entre els amics i entre els països.  Ja res no serà igual quan acabi l’epidèmia, hi haurà un abans i un després. Serà un punt de referència que abastarà molts aspectes, des del més evident de la necessitat de tenir un sistema sanitari que pugui fer front a una emergència d’aquesta magnitud, fins al de la conscienciació de la població davant l’exigència d’una resposta responsable per frenar l’extensió del virus. I aquest és el punt que em sembla interessant comentar: el confinament, la limitació de la mobilitat del ciutadà.
La Unió Europea ha defensat fins avui, com a bandera indiscutible, la llibertat de moviments dels seus ciutadans, perquè ha cregut que era un dret fonamental. Ha eliminat fronteres, ha creat l’espai Schengen en el que ens podem moure sense limitacions, ha negociat també amb els països no comunitaris la lliure circulació de persones i béns. Però ara ens trobem en una situació límit i comencem a plantejar que potser és una bona solució que la gent es quedi a casa per evitar contagis. Aleshores ens posem les mans al cap i ho trobem espantós. És quan ens adonem que la llibertat de moviments és realment una necessitat, un dret inalienable, un bé al qual no podem renunciar. Ens movem per anar a treballar: a la feina fem una tasca útil, la nostra contribució és necessària, ja sigui perquè produïm béns, perquè gestionem serveis, perquè ens cuidem dels altres, perquè vetllem per la seguretat, etc. Però a la feina també tenim relacions d’amistat, de companyonia, que ens donen satisfacció.
Ens movem per anar a veure la família: els avis porten o recullen els néts a l’escola, els porten al parc, els tenen a dinar o a sopar a casa, s’hi relacionen estretament en la mesura en què els pares treballen i ells fan el suport indispensable per a una bona harmonia.
Ens movem per anar a sopar a casa un amic, per sortir a prendre unes copes, per anar al cine o al teatre, d’excursió, a passeig, per fer totes aquelles activitats de lleure que ens semblen necessàries per al nostre benestar personal.
I ens movem també per anar a comprar els productes de primera necessitat, alimentaris o sanitaris, que és l’única cosa que en aquests moments podem fer.
Tots aquests moviments que hem estat fent al llarg de la nostra vida sense aturar-nos a pensar com ens ho prendríem si no els poguéssim fer, de sobte ens els prohibeixen. No obstant això, a casa, confinats, tenim la ràdio, la televisió, les sèries, les xarxes socials, les videotrucades, i un munt de recursos més que fan que gairebé ens relacionem més ara amb els amics i la família del que ho fèiem en situació de no emergència. Sabem que això durarà uns mesos, que potser serà més dur a mesura que passin els dies, però s’acabarà i tot tornarà a la normalitat.
Si som capaços de fer un esforç d’imaginació, posem-nos en el lloc d’algú a qui la mobilitat li hagi estat negada, no temporalment, sinó definitiva. Posem-nos en el lloc del que fuig de la guerra o de l’opressió, del que fuig de la misèria i de la gana, del que fuig del maltractament, pel fet de ser nen, dona, homosexual... Del que fuig quan un terratrèmol, unes inundacions o un altre fenomen de la natura ha destruït casa seva i l’ha deixat al mig del no res. Tots aquests que fugen cap a un futur més digne, nosaltres, els europeus, els hem confinat en uns punts que defensem amb armes i soldats, i els diem: nosaltres ens movem, però vosaltres no podeu.
Ara quer el confinament ens incomoda perquè ens priva de la nostra llibertat és el moment de posar-se al lloc d’aquell que després d’haver desafiat múltiples perills ha aconseguit acostar-se a les portes d’Europa i les ha trobat tancades. I no s’espera a l’hotel turístic de torn, sinó en un camp de refugiats, amuntegat, amenaçat, maltractat,  i trepitjada la seva dignitat per aquells que en aquests moments s’estan queixant perquè no poden sortir a prendre una copa amb els amics.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS PERFILS PSICOLÒGICS

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...