Escrit el 21 de març
Ja fa una setmana
que ha començat el confinament i qui més qui menys s’ha anat organitzant la
vida. S’han disparat les vendes d’aliments per internet, les xarxes socials
treuen fum, el teletreball és a l’ordre del dia, els pares s’inventen mil i una
solucions per contenir l’energia dels seus fills i que no els explotin a
casa... Els diaris, per altra banda, van plens de reflexions sobre el que
significa aquesta pandèmia i com estan canviant les relacions laborals,
familiars, entre els amics i entre els països.
Ja res no serà igual quan acabi l’epidèmia, hi haurà un abans i un
després. Serà un punt de referència que abastarà molts aspectes, des del més
evident de la necessitat de tenir un sistema sanitari que pugui fer front a una
emergència d’aquesta magnitud, fins al de la conscienciació de la població
davant l’exigència d’una resposta responsable per frenar l’extensió del virus.
I aquest és el punt que em sembla interessant comentar: el confinament, la
limitació de la mobilitat del ciutadà.
La Unió Europea ha
defensat fins avui, com a bandera indiscutible, la llibertat de moviments dels
seus ciutadans, perquè ha cregut que era un dret fonamental. Ha eliminat
fronteres, ha creat l’espai Schengen en el que ens podem moure sense
limitacions, ha negociat també amb els països no comunitaris la lliure
circulació de persones i béns. Però ara ens trobem en una situació límit i
comencem a plantejar que potser és una bona solució que la gent es quedi a casa
per evitar contagis. Aleshores ens posem les mans al cap i ho trobem espantós.
És quan ens adonem que la llibertat de moviments és realment una necessitat, un
dret inalienable, un bé al qual no podem renunciar. Ens movem per anar a
treballar: a la feina fem una tasca útil, la nostra contribució és necessària,
ja sigui perquè produïm béns, perquè gestionem serveis, perquè ens cuidem dels
altres, perquè vetllem per la seguretat, etc. Però a la feina també tenim
relacions d’amistat, de companyonia, que ens donen satisfacció.
Ens movem per anar
a veure la família: els avis porten o recullen els néts a l’escola, els porten
al parc, els tenen a dinar o a sopar a casa, s’hi relacionen estretament en la
mesura en què els pares treballen i ells fan el suport indispensable per a una
bona harmonia.
Ens movem per anar
a sopar a casa un amic, per sortir a prendre unes copes, per anar al cine o al
teatre, d’excursió, a passeig, per fer totes aquelles activitats de lleure que
ens semblen necessàries per al nostre benestar personal.
I ens movem també
per anar a comprar els productes de primera necessitat, alimentaris o
sanitaris, que és l’única cosa que en aquests moments podem fer.
Tots aquests
moviments que hem estat fent al llarg de la nostra vida sense aturar-nos a
pensar com ens ho prendríem si no els poguéssim fer, de sobte ens els
prohibeixen. No obstant això, a casa, confinats, tenim la ràdio, la televisió,
les sèries, les xarxes socials, les videotrucades, i un munt de recursos més
que fan que gairebé ens relacionem més ara amb els amics i la família del que
ho fèiem en situació de no emergència. Sabem que això durarà uns mesos, que
potser serà més dur a mesura que passin els dies, però s’acabarà i tot tornarà
a la normalitat.
Si som capaços de
fer un esforç d’imaginació, posem-nos en el lloc d’algú a qui la mobilitat li
hagi estat negada, no temporalment, sinó definitiva. Posem-nos en el lloc del
que fuig de la guerra o de l’opressió, del que fuig de la misèria i de la gana,
del que fuig del maltractament, pel fet de ser nen, dona, homosexual... Del que
fuig quan un terratrèmol, unes inundacions o un altre fenomen de la natura ha
destruït casa seva i l’ha deixat al mig del no res. Tots aquests que fugen cap
a un futur més digne, nosaltres, els europeus, els hem confinat en uns punts
que defensem amb armes i soldats, i els diem: nosaltres ens movem, però
vosaltres no podeu.
Ara quer el
confinament ens incomoda perquè ens priva de la nostra llibertat és el moment
de posar-se al lloc d’aquell que després d’haver desafiat múltiples perills ha
aconseguit acostar-se a les portes d’Europa i les ha trobat tancades. I no
s’espera a l’hotel turístic de torn, sinó en un camp de refugiats, amuntegat,
amenaçat, maltractat, i trepitjada la
seva dignitat per aquells que en aquests moments s’estan queixant perquè no
poden sortir a prendre una copa amb els amics.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari