MOBILITAT

Escrit el 21 de març

Ja fa una setmana que ha començat el confinament i qui més qui menys s’ha anat organitzant la vida. S’han disparat les vendes d’aliments per internet, les xarxes socials treuen fum, el teletreball és a l’ordre del dia, els pares s’inventen mil i una solucions per contenir l’energia dels seus fills i que no els explotin a casa... Els diaris, per altra banda, van plens de reflexions sobre el que significa aquesta pandèmia i com estan canviant les relacions laborals, familiars, entre els amics i entre els països.  Ja res no serà igual quan acabi l’epidèmia, hi haurà un abans i un després. Serà un punt de referència que abastarà molts aspectes, des del més evident de la necessitat de tenir un sistema sanitari que pugui fer front a una emergència d’aquesta magnitud, fins al de la conscienciació de la població davant l’exigència d’una resposta responsable per frenar l’extensió del virus. I aquest és el punt que em sembla interessant comentar: el confinament, la limitació de la mobilitat del ciutadà.

La Unió Europea ha defensat fins avui, com a bandera indiscutible, la llibertat de moviments dels seus ciutadans, perquè ha cregut que era un dret fonamental. Ha eliminat fronteres, ha creat l’espai Schengen en el que ens podem moure sense limitacions, ha negociat també amb els països no comunitaris la lliure circulació de persones i béns. Però ara ens trobem en una situació límit i comencem a plantejar que potser és una bona solució que la gent es quedi a casa per evitar contagis. Aleshores ens posem les mans al cap i ho trobem espantós. És quan ens adonem que la llibertat de moviments és realment una necessitat, un dret inalienable, un bé al qual no podem renunciar. Ens movem per anar a treballar: a la feina fem una tasca útil, la nostra contribució és necessària, ja sigui perquè produïm béns, perquè gestionem serveis, perquè ens cuidem dels altres, perquè vetllem per la seguretat, etc. Però a la feina també tenim relacions d’amistat, de companyonia, que ens donen satisfacció.

Ens movem per anar a veure la família: els avis porten o recullen els néts a l’escola, els porten al parc, els tenen a dinar o a sopar a casa, s’hi relacionen estretament en la mesura en què els pares treballen i ells fan el suport indispensable per a una bona harmonia.

Ens movem per anar a sopar a casa un amic, per sortir a prendre unes copes, per anar al cine o al teatre, d’excursió, a passeig, per fer totes aquelles activitats de lleure que ens semblen necessàries per al nostre benestar personal.

I ens movem també per anar a comprar els productes de primera necessitat, alimentaris o sanitaris, que és l’única cosa que en aquests moments podem fer.

Tots aquests moviments que hem estat fent al llarg de la nostra vida sense aturar-nos a pensar com ens ho prendríem si no els poguéssim fer, de sobte ens els prohibeixen. No obstant això, a casa, confinats, tenim la ràdio, la televisió, les sèries, les xarxes socials, les videotrucades, i un munt de recursos més que fan que gairebé ens relacionem més ara amb els amics i la família del que ho fèiem en situació de no emergència. Sabem que això durarà uns mesos, que potser serà més dur a mesura que passin els dies, però s’acabarà i tot tornarà a la normalitat.

Si som capaços de fer un esforç d’imaginació, posem-nos en el lloc d’algú a qui la mobilitat li hagi estat negada, no temporalment, sinó definitiva. Posem-nos en el lloc del que fuig de la guerra o de l’opressió, del que fuig de la misèria i de la gana, del que fuig del maltractament, pel fet de ser nen, dona, homosexual... Del que fuig quan un terratrèmol, unes inundacions o un altre fenomen de la natura ha destruït casa seva i l’ha deixat al mig del no res. Tots aquests que fugen cap a un futur més digne, nosaltres, els europeus, els hem confinat en uns punts que defensem amb armes i soldats, i els diem: nosaltres ens movem, però vosaltres no podeu.

Ara quer el confinament ens incomoda perquè ens priva de la nostra llibertat és el moment de posar-se al lloc d’aquell que després d’haver desafiat múltiples perills ha aconseguit acostar-se a les portes d’Europa i les ha trobat tancades. I no s’espera a l’hotel turístic de torn, sinó en un camp de refugiats, amuntegat, amenaçat, maltractat,  i trepitjada la seva dignitat per aquells que en aquests moments s’estan queixant perquè no poden sortir a prendre una copa amb els amics.