Passa al contingut principal

BENVINGUTS


PRÒLEG
Quan comuniqui als meus familiars i als meus amics que he iniciat un blog més d’un i més de dos es quedaran bocabadats, perquè saben de la meva discreció i hermetisme, de la meva dificultat per a la comunicació i del meu rebuig de les xarxes socials pel que tenen d’impúdiques. Però no està escrit enlloc que no puguem canviar de parer, i això és el que he fet. No ha estat aliè a aquesta decisió el fet d’estar confinada per culpa del coronavirus, però no és aquest l’únic motiu. Altres circumstàncies i reflexions anteriors ja m’havien dut a la necessitat d’expressar per escrit pensaments, idees, suggeriments… I ja ho havia començat a fer,  però es morien de fàstic en una carpeta de l’ordinador anomenada “PROJECTES”. Fins que gràcies al confinament, parlant amb un bon amic francès a qui vaig explicar-li que estava escrivint cosetes, em va dir: per què no fas un blog? La idea em va semblar estupenda al primer moment, però després vaig veure que els meus coneixement escassos de la tecnologia necessària per fer-ho m’ho impedirien. De moment aquí estic, fent la primera entrada, que no sé si seré capaç de penjar-la, o se m’esborrarà al moment de fer clic. Si la podeu llegir, és que sóc un crack!
Aquest blog no té cap pretensió literària , hi aniré posant allò que se m’acudeixi, quan se m’acudeixi. Algunes vegades no tindrà interès per a ningú, i ho sento; altres potser hi trobareu recomanacions de llibres o pel·lícules que us seran útils. Altres potser us faré pena i direu: està fatal! La meva intenció és compartir amb vosaltres allò que m’interessa i que en altres moments hem compartit de paraula, quan encara ens podíem veure, tocar-nos, compartir copes i amanyagar els petitons, que són els que més trobo a faltar.
I per acabar, si algú de vosaltres té interès en seguir-me, ni que sigui de tant en tant, sapigueu que no em dono cap pauta de publicació d’entrades: anirà com anirà, avui tres, demà cap, fins al dia del judici…

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...
4 comentaris
Més informació

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...
2 comentaris
Més informació