Passa al contingut principal

ODA A LES DONES DE FER FEINES


Avui m’he llevat pensant que no escriuria res perquè la meva màxima preocupació en aquest moment és gestionar l’emmagatzematge del telèfon per tal de no quedar-me penjada. Quan vaig comprar l’aparell actual (perquè l’anterior me’l van robar al metro) no vaig pensar que necessités tanta capacitat. Les app, els vídeos, les fotos... tot plegat no ho arribaria a omplir mai. Però ara resulta que sí, i aquí estic barallant-me cada dia per abocar a l’ordinador aquells missatges que vull conservar.
Doncs bé, aquest matí m’assec al sofà i començo a llegir el que m’ha arribat: un article superinteressant d’ Àngel Luis Lara a eldiario.es del 29 de març. L’acabo i el reboto als més propers i els dic: llegiu-lo, és interessant, sobre tot per aquells a qui encara els queden molts anys sobre la Terra.
Després me’n vaig a un altre article de Yuval Noah Harari (sí! El de Sàpiens) aparegut al Financial Times (no m’hi poso per poc!) titulat El món després del coronavirus. Hi planteja dos dilemes: el primer, entre la vigilància totalitària i l’empoderament de la ciutadania. El segon, entre l’aïllament nacionalista i la solidaritat global. Us el recomano!
Acabo de llegir els articles i abans de posar-me amb l’ordinador decideixo fer neteja una mica a fons. Trec la pols i després me’n vaig a buscar la mopa. La trobo trencada, el mànec s’ha desenganxat i està retorçat. I penso: com ho deuria fer la noia que venia dos cops per setmana? No m’ha dit res. Potser ella té un sistema. Me’n vaig a buscar l’aspirador i començo per un extrem del pis, apartant les cadires, les tauletes, les butaques, obrint i tancant portes, entrant fins als racons, a sota els llits... Dos nivells de potència, per al terra o per a les catifes. I així vaig avançant recollint la pols a tort i a dret. De tant en tant m’he d’aturar, em fa mal l’esquena, l’aspirador-escombra és molt pràctic perquè no va endollat, però t’has d’inclinar una mica i a la meva edat això no és bo. Finalment, després de bastanta estona, aconsegueixo arribar a l’altra punta. Estic extenuada. Miro satisfeta el dipòsit de la pols i veig que, efectivament, el pis necessitava una repassada. Però la meva esquena no ho veu tan clar, m’està dient que necessito un espidifen – que no em prendré -, una esterilla calentona o un bon descans. Opto per aquesta última solució i m’assec davant l’ordinador per fer l’elogi de totes les senyores que amb el  seu esforç ens han permès tots aquests anys que els encomanéssim una feina que nosaltres no volíem fer. UN BRINDIS PER LES DONES DE FER FEINES!!!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

ELS PERFILS PSICOLÒGICS

  M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques. Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.   És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest   darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI   la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anterio...
4 comentaris
Més informació

UNA MICA D'ESPERANÇA

                                                  Ja fa més de deu anys que he perdut el contacte diari amb adolescents. No freqüento els instituts més enllà del dels meus nets, i d’escoles, exactament igual, la dels meus nets petits. Tant l’un com l’altra m’han demanat col·laboració com a àvia en els projectes que tenen entre mans. A l’Institut Angeleta Ferrer, jo i altres avis vam ser entrevistats pels nostres nets, guiats pel tutor corresponent, sobre el temps de la nostra infància i adolescència, i amb els resultats van elaborar una obra de teatre que reproduïa els trets característics de l’època franquista. Vaig assistir a “l’estrena” i em va fer gràcia veure què hi havia de coincident amb el meu passat i què de diferent, ja que els alumnes tenien avis procedents de la geografia espanyola més enllà de Catalunya. Per a ells també va ser una experiència enriqui...
3 comentaris
Més informació