Avui m’he llevat
pensant que no escriuria res perquè la meva màxima preocupació en aquest moment
és gestionar l’emmagatzematge del telèfon per tal de no quedar-me penjada. Quan
vaig comprar l’aparell actual (perquè l’anterior me’l van robar al metro) no
vaig pensar que necessités tanta capacitat. Les app, els vídeos, les fotos...
tot plegat no ho arribaria a omplir mai. Però ara resulta que sí, i aquí estic
barallant-me cada dia per abocar a l’ordinador aquells missatges que vull
conservar.
Doncs bé, aquest
matí m’assec al sofà i començo a llegir el que m’ha arribat: un article
superinteressant d’ Àngel Luis Lara a eldiario.es del 29 de març. L’acabo i el
reboto als més propers i els dic: llegiu-lo, és interessant, sobre tot per
aquells a qui encara els queden molts anys sobre la Terra.
Després me’n vaig a
un altre article de Yuval Noah Harari (sí! El de Sàpiens) aparegut al Financial
Times (no m’hi poso per poc!) titulat El
món després del coronavirus. Hi planteja dos dilemes: el primer, entre la
vigilància totalitària i l’empoderament de la ciutadania. El segon, entre
l’aïllament nacionalista i la solidaritat global. Us el recomano!
Acabo de llegir els
articles i abans de posar-me amb l’ordinador decideixo fer neteja una mica a
fons. Trec la pols i després me’n vaig a buscar la mopa. La trobo trencada, el
mànec s’ha desenganxat i està retorçat. I penso: com ho deuria fer la noia que
venia dos cops per setmana? No m’ha dit res. Potser ella té un sistema. Me’n
vaig a buscar l’aspirador i començo per un extrem del pis, apartant les cadires,
les tauletes, les butaques, obrint i tancant portes, entrant fins als racons, a
sota els llits... Dos nivells de potència, per al terra o per a les catifes. I
així vaig avançant recollint la pols a tort i a dret. De tant en tant m’he
d’aturar, em fa mal l’esquena, l’aspirador-escombra és molt pràctic perquè no
va endollat, però t’has d’inclinar una mica i a la meva edat això no és bo.
Finalment, després de bastanta estona, aconsegueixo arribar a l’altra punta. Estic extenuada. Miro satisfeta el dipòsit de la pols i veig que, efectivament, el pis
necessitava una repassada. Però la meva esquena no ho veu tan clar, m’està
dient que necessito un espidifen – que no em prendré -, una esterilla calentona
o un bon descans. Opto per aquesta última solució i m’assec davant l’ordinador
per fer l’elogi de totes les senyores que amb el seu esforç ens han permès tots aquests anys
que els encomanéssim una feina que nosaltres no volíem fer. UN BRINDIS PER LES
DONES DE FER FEINES!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari