Passa al contingut principal

ODA A LES DONES DE FER FEINES


Avui m’he llevat pensant que no escriuria res perquè la meva màxima preocupació en aquest moment és gestionar l’emmagatzematge del telèfon per tal de no quedar-me penjada. Quan vaig comprar l’aparell actual (perquè l’anterior me’l van robar al metro) no vaig pensar que necessités tanta capacitat. Les app, els vídeos, les fotos... tot plegat no ho arribaria a omplir mai. Però ara resulta que sí, i aquí estic barallant-me cada dia per abocar a l’ordinador aquells missatges que vull conservar.
Doncs bé, aquest matí m’assec al sofà i començo a llegir el que m’ha arribat: un article superinteressant d’ Àngel Luis Lara a eldiario.es del 29 de març. L’acabo i el reboto als més propers i els dic: llegiu-lo, és interessant, sobre tot per aquells a qui encara els queden molts anys sobre la Terra.
Després me’n vaig a un altre article de Yuval Noah Harari (sí! El de Sàpiens) aparegut al Financial Times (no m’hi poso per poc!) titulat El món després del coronavirus. Hi planteja dos dilemes: el primer, entre la vigilància totalitària i l’empoderament de la ciutadania. El segon, entre l’aïllament nacionalista i la solidaritat global. Us el recomano!
Acabo de llegir els articles i abans de posar-me amb l’ordinador decideixo fer neteja una mica a fons. Trec la pols i després me’n vaig a buscar la mopa. La trobo trencada, el mànec s’ha desenganxat i està retorçat. I penso: com ho deuria fer la noia que venia dos cops per setmana? No m’ha dit res. Potser ella té un sistema. Me’n vaig a buscar l’aspirador i començo per un extrem del pis, apartant les cadires, les tauletes, les butaques, obrint i tancant portes, entrant fins als racons, a sota els llits... Dos nivells de potència, per al terra o per a les catifes. I així vaig avançant recollint la pols a tort i a dret. De tant en tant m’he d’aturar, em fa mal l’esquena, l’aspirador-escombra és molt pràctic perquè no va endollat, però t’has d’inclinar una mica i a la meva edat això no és bo. Finalment, després de bastanta estona, aconsegueixo arribar a l’altra punta. Estic extenuada. Miro satisfeta el dipòsit de la pols i veig que, efectivament, el pis necessitava una repassada. Però la meva esquena no ho veu tan clar, m’està dient que necessito un espidifen – que no em prendré -, una esterilla calentona o un bon descans. Opto per aquesta última solució i m’assec davant l’ordinador per fer l’elogi de totes les senyores que amb el  seu esforç ens han permès tots aquests anys que els encomanéssim una feina que nosaltres no volíem fer. UN BRINDIS PER LES DONES DE FER FEINES!!!

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...
4 comentaris
Més informació

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...
2 comentaris
Més informació