CORONAVIRUS

Escrit el 15 de març

Avui és el primer diumenge de confinament per culpa d’aquest virus amb corona que ens ha espatllat la vida a tots. No ens pensàvem pas fa un mes que les coses arribarien fins aquest punt. I ens hi hem hagut d’anar adaptant  de mica en mica fins que l’estat d’alarma ha deixat les coses clares: poca mobilitat, la indispensable, res de visitar els amics ni la família, res de petonets i abraçades als néts, ni passejades, ni cinema, res de res. Però com sempre, un desastre porta una oportunitat, i mentre no estiguis malalt, és qüestió d’aprofitar-les, les oportunitats.

De moment, la que se m’ha obert és la de llegir o rellegir alguns llibres que han resultat interessants pel seu contingut o per les circumstàncies en què van ser escrits. Gràcies a la gran quantitat de whatsapps que han circulat he pogut saber que Josep Pla va començar el seu quadern gris empès per l’obligació de quedar-se a casa per culpa de la grip espanyola del 1918. Feia anys que tenia aquest llibre a la llibreria. De fet, el va comprar el Marçal, i avui, quan l’he agafat he trobat a dintre papers amb anotacions seves sobre el tema de la ciutat, urbanisme, comerç, que tant li interessava. I he pensat que ara que les circumstàncies s’assemblen a aquelles seria un bon moment per començar-lo. I així ho faré. No avui, perquè és diumenge i és el meu dia de posar ordre a la casa: bugada, cuina, coses d’aquest estil.

L’altre llibre que he rescatat de l’oblit de la prestatgeria és La peste, de Camus. El vaig llegir fa molts anys i el recordo com un llibre extraordinari, sobre tot perquè el vaig llegir després de L’Étranger, tan pessimista. Recordo l’abnegació del doctor Rieux, el confinament de la població empestada, i també un personatge que es passava la novel·la intentant trobar la millor manera d’expressar una idea, i anava canviant les paraules fins que cap al final troba la fórmula adequada. No recordo quina era la idea però sé que el moment en què dóna per definitives les paraules el lector respira també alleujat.

Així com fa pocs mesos vaig decidir començar a escriure el que em passés pel cap, d’una manera espontània o planificada, ara, gràcies al confinament, he decidit fer-me un planning per als propers 15 dies. Unes hores per a la lectura “seriosa”, unes hores per a la lectura d’evasió, unes hores per a les sèries o les pel·lícules... I també començaré a fer la planificació del que vull escriure sobre la meva història, que no té cap interès per al públic en general, però sí que en tindrà per algunes persones que ja m’han dit que els farà gràcia llegir-ho.

Pel que fa a aquests dos dies de confinament, he d’acceptar que, malgrat la meva poca disposició a parlar amb la gent en circumstàncies normals, les persones som animals relacionals, i que n’hi ha prou que no puguis veure ningú perquè et neixin unes ganes boges de tenir qualsevol tipus de conversa amb amics, família i fins i tot els veïns. Ahir vaig estar enganxada al telèfon com feia temps que no ho estava, més de cinc converses, i llargues, amb filles, germana i amigues. Avui, en canvi, han estat els whatsapps que no han parat d’arribar en tot el dia, des de la gent que envia acudits fins als que, sentint la necessitat de comunicar-se, t’envien fotos familiars o informacions sobre la seva vida.

Avui és el primer diumenge, però no serà l’últim. De moment els contagis augmenten ràpidament sense que, per sort, hagin afectat a ningú del meu entorn. Segueixo estrictament les mesures de seguretat que consisteixen bàsicament en no moure’m de casa. Però malgrat els acudits, les converses divertides i les bromes, en el fons hi ha una sensació de desastre que se’ns escapa de les mans. Veiem els sanitaris deixar-s’hi la pell, contagiar-se sense remei, acabar el dia extenuats i haver de tornar a començar l’endemà. Per no parlar dels morts, que encara que molts siguin d’edat avançada i amb patologies prèvies, haurien pogut evitar una mort innecessària.

I també hem pogut veure el comportament de la societat: uns s’ofereixen per ajudar desinteressadament, altres corren cap a les segones residències malgrat que els han dit que no es moguessin de casa. Aquesta dualitat ha servit per plantejar-se, a nivell individual i als diaris, què és més important, si la seguretat o la llibertat. Tothom accepta que la Xina va fer bé de confinar 60 milions de persones, però ningú està disposat a què li limitin els moviments. Acceptar la retallada de drets individuals en benefici d’una col·lectivitat en risc és un tema del qual no volem ni sentir-ne parlar. No volem, com a Wuhan, un soldat a la porta de cada casa. Però aleshores hem de ser responsables i acatar estrictament les normes que es dictin.

Quan tot això acabi, que acabarà, veurem si hem estat a l’alçada del que s’espera de nosaltres. Si els governs es faran càrrec que moltes persones han perdut temporalment la feina, que moltes empreses han deixat d’ingressar els diners que els permeten continuar actives, que s’ha destruït vida cultural, que s’han perdut vides... I d’alguna manera ho hauran de compensar. I també veurem de quina manera la població ha suportat els inconvenients d’un confinament que, tot i ser avui el segon dia, ja comença a pesar com una llosa.