Passa al contingut principal

IO NON HO PAURA


Escrit el 20 de març

Aquest és el títol d’una novel·la de Niccolò Ammaniti que no té res a veure amb les pandèmies ni amb el confinament. Va d’uns nens que descobreixen un altre nen ocult en una casa, segrestat pels mafiosos del poble, tots ells parents dels primers. El final és tràgic, però podria ser pitjor. Si he posat aquest títol a la meva reflexió d’avui és perquè el tema de la por, que fins ahir no m’havia tret el son, però que avui me l’ha tret en el sentit més literal del terme. A mitja nit, cap a quarts de quatre, m’he despertat agitada amb la sensació que estava malalta. Sentia una opressió al pit, una mena de suor m’humitejava el cos, els braços, em destapava i tenia fred; em tapava i tenia calor. I he pensat: ja està, ja t’has encomanat. He començat a fer memòria de tots els llocs on havia estat els últims catorze dies i me’n sortien un munt. L’apartament dels Alps, els telecabines, els restaurants, els súpers... Impossible establir la traçabilitat de la meva malaltia. He intentat continuar dormint però la preocupació era cada vegada més forta. I si agafo el termòmetre i me’l poso? NO, que he d’encendre el llum i regirar el calaix de la tauleta. Més val que vagi pensant a qui aviso primer: al 061? A les nenes? O no dic res, agafo l’autobús i me’n vaig directe a l’Hospital de Barcelona? Però hauré d’esperar que es faci de dia, ara no hi ha bus. I tornava a intentar dormir tot maleint-me els ossos per haver-me deixat contagiar, jo, que no estic mai malalta i agafo una grip un cop cada 20 o 30 anys!
Al final, cansada de no poder dormir i fent previsions de què passaria si m’havien d’ingressar, una llumeta se m’ha encès i m’ha dit: respires bé? I he pensat: ostres! Doncs sí, respiro perfectament. Intenta fer la prova dels 10 segons! I l’he fet. He inspirat, he guardat l’aire durant molt més de 10 segons, l’he tret sense cap dificultat, sense estossegar, res, tot en ordre. Aleshores, amb molta més tranquil·litat, m’he girat cap a l’altre costat i he dit: a continuar dormint!
Quan m’he llevat al matí no sentia cap ofec, cap sensació de calor ni de fred, cap opressió enlloc, estava perfectament. És evident que no estava malalta. Però aquesta anècdota que sembla sense cap importància m’ha fet reflexionar sobre el perquè d’aquest despertar a mitja nit. Jo no tenia por! Ara ja no em sembla tan evident. Sense ser-ne conscient la por m’ha envaït  el cervell i a la nit m’ha recordat que tots estem a mercè d’unes circumstàncies incontrolables i que no estem exempts de sofrir-ne les conseqüències.
I per si no en tingués prou, rebo un article del director del Centre de Salut Vital de Zuhaizpe (suposo que és al País Basc), enviat per un membre d’un dels múltiples xats que tinc al telèfon. En aquest text adverteix que el pitjor mal que està causant el coronavirus és la por que s’inocula en la població a través dels mitjans de comunicació, de les informacions que donen els governs i de la poca confiança en les mesures que es prenen. 1000 morts a dia d’avui ho avalen. El pitjor que pot fer l’individu, sol o en col·lectivitat, és actuar impel·lit per la por. Quantes decisions equivocades s’han pres per por de... Quantes accions hem deixat de fer per por de... A quanta gent hem deixat penjada per por de...
Tot això és molt cert, però no ho és més que el constant bombardeig  de notícies sobre l’augment incontrolat d’infeccions i de morts ens esperona aquesta por que sorgeix de manera irracional. Si jo compleixo les normes, si no surto de casa ni em relaciono amb ningú físicament, com puc caure malalta? Misteri, però hi pots caure!
I així és com aquesta nit la por s’ha apoderat de mí durant una estona. Afortunadament, no hi havia motiu. Ara bé, constatar que estic perfectament m’assegura que el subconscient no em tornarà a jugar una mala passada? I si se’m presenten símptomes reals i aleshores no els vull reconèixer perquè dic: jo no tinc por! Aquesta possibilitat és real, per tant, ja m’està creant inseguretat. Potser em tornaré a despertar amarada de suor, amb opressió al pit i sensació de malaltia. I què faré si cada nit se’m presenta aquest quadre? Demanar ajuda al psicòleg? Com ens podem deslliurar de la por sense caure en la temeritat? Aquesta és la gran incògnita.

Per altra banda, ho explico aprofitant que estic inspirada, parlant amb la C. li he comentat que aquest confinament m’estava donant l’oportunitat de fer algunes coses que d’altra manera no hauria fet. He recordat que els últims anys de la meva vida com a profe el Departament d’Ensenyament ens va obligar a fer una mena de diagnòstic del centre a partir d’una plantilla que fan servir les empreses (sí senyor!). Es diu DAFO, Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats. Per a cada aspecte negatiu n’hem de trobar de positius que els contrarestin. Quines són les meves debilitats? Que tinc moltes idees que es converteixen en estèrils perquè no les porto a la pràctica. Que tinc molts sentiments que no mostro per por de les ferides. Que no cultivo les amistats per por de no ser corresposta. I les amenaces? Que em quedaré més sola que la una, que tindré permanentment un mal concepte de mí mateixa per no haver fet tot allò tan brillant que se m’havia acudit... Però quines són les meves fortaleses? Que tinc un cervell bastant lògic i racional que m’indica que no anem bé, que alguna cosa haig de canviar si vull vèncer les debilitats i les amenaces. I per acabar, i aquí ve el lligam amb l’actualitat, les oportunitats! El confinament m’ha obligat, ens ha obligat a tots, a encarar-nos amb nosaltres mateixos i dir-nos: Quo vadis?  Ara tinc l’oportunitat de fer algunes de les coses que sempre volia fer i no trobava el moment: escriure, parlar amb familiars i amics, oferir l’amistat, ni que sigui virtual, a través de les xarxes... ser menys esquerpa, acceptar l’ajuda de qui te l’ofereix (un altre dels meus defectes és no voler l’ajuda de ningú), etc.
Aquí s’acaba la meva reflexió d’avui. Potser sí que acabaré publicant uns “Diaris de confinament”, ni que sigui a la web de Travessera de Gràcia, 97! El temps ho dirà. De moment ja s’està parlat d’un confinament més enllà de setmana santa. A veure si no podrem anar a seguir monuments el dijous sant!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...